UNA HABITACIÓN PROPIA, VIRGINIA WOOLF

Títol original: A room of one’s own
Traducció: Laura Pujol
Editorial : Editorial Planeta / Seix Barral
Col·lecció: Austral
155 pàgines. Any publicació: 1929

Una habitación propia és un assaig basat en dues conferències que va fer la Virginia Woolf al 1928, sobre la dona i la novel·la. A la segona pàgina, l’autora ja ens informa que per poder escriure una dona necessita diners i una habitació pròpia. El primer que se m’ocorre es que això és molt evident, però tot i així cal seguir llegint per saber com arriba a aquesta conclusió.

Després d’unes primeres pàgines en les que em vaig sentir força perduda perquè no sabia on volia anar a parar, per fi va arribar la llum. I amb ella, la fascinació. Virginia Woolf dóna una classe magistral sobre la dona en la història i la literatura, i aconsella sobre l’ànim de l’escriptora vers el que escriurà.

Les dones no ho han tingut fàcil al llarg de la història, cert. No només pel missatge matxacón de la seva suposada inferioritat, si no que a més això anava acompanyada d’una severa manca de llibertat, tant física com intel·lectual. No les deixaven estudiar, aprendre, viatjar soles ni guanyar-se la vida per elles mateixes. Totes les experiències vitals que un escriptor podia usar de munició per abocar en els seus escrits, eren prohibides a la dona. Woolf fa varies suposicions sobre el mal tràngol que en aquella època, una ment inquieta i àvida de coneixements estigués condemnada en un cos femení.

…El mundo no le pide a la gente que escriba poemas, novelas, ni libros de Historia; no los necesita. (…) La indiferéncia del mundo, que Keats, Flaubert y otros han encontrado tan difícil de soportar, en el caso de la mujer no era indiferencia, sino hostilidad. El mundo no le decía a ella como les decía a ellos: “Escribe si quieres; a mí no me importa nada.” El mundo le decía con una risotada: “¿Escribir? Para qué quieres tú escribir?”

Però alhora…:

¿Tenéis alguna noción de cuántos libros se escriben al año sobre las mujeres? ¿Tenéis alguna noción de cuántos estan escritos por hombres? ¿Os dais cuenta de que sois quizás el animal más discutido del universo?

¿Porque dice Samuel Butler?: “Los hombres sensatos nunca dicen lo que piensan de las mujeres”? Los hombres sensatos nunca hablan de otra cosa, por lo visto. (…) lo triste es que todos los hombres sensatos no opinan lo mismo de las mujeres.

Al arribar a la conclusió que tots aquests autors estan colèrics amb la dona, Woolf li dona voltes a la raó:

Los profesores o patriarcas, para darles un nombre más exacto, quizás estén en parte furiosos por este motivo (…) posiblemente, cuando el profesor insistía con demasiado énfasis sobre la inferioridad de las mujeres, no era la inferioridad de estas lo que les preocupaba, sino su propia superioridad. (…)Más que nada, viviendo como vivimos de la ilusión, quizá lo más importante para nosotros sea la confianza en nosotros mismos (…) Y ¿cómo engendrar lo más de prisa posible esta cualidad imponderable y no obstante tan valiosa? Pensando que los demás son inferiores a nosotros. De ahí la enorme importancia que tiene para un patriarca, que debe conquistar, que debe gobernar, el creer que un gran número de personas, la mitad de la especie humana, son por naturaleza inferiores a él.

Durante todos estos siglos, las mujeres han sido espejos dotados del mágico y delicioso poder de reflejar una silueta del hombre de tamaño doble del natural.

L’autora fa èmfasi en que és molt important per l’escriptora de novel·les que la seva ment no tingui obstacles, que no acumuli retrets u hostilitats, que no escrigui amb fúria, que escrigui amb sensatesa, que no es desviï dels personatges per parlar d’ella mateixa. Perquè el seu estat anímic influenciarà en el que escrigui i l’impedirà mostrar el seu geni.

(…) es notable el cambio de humor que unos ingresos traen consigo. (…) No necesito odiar a ningún hombre; no puede herirme. No necesito halagar a ningún hombre; no tiene nada que darme.

Aquesta frase és pura pau interior, i segons ella, el millor estat per escriure.

La libertat intelectual depende de cosas materiales. La poesía depende de la libertat intelectual. Y las mujeres siempre han sido pobres, no sólo durante doscientos años, si no desde el principio de los tiempos.(…) Las mujeres no han tenido, pues, la menor oportunidad de escribir poesía. Por eso he insistido tanto sobre el dinero y sobre el tener una habitación propia.

Una habitación propia és definitivament un dels meus llibres de capçalera. Plena de història i bons consells, de grans autores i protagonistes (fictícies i reals), amb una prosa didàctica i enriquida amb una fina ironia. A més, l’edició de Seix Barral per Austral és una meravella.

Nota: 5/5