ALGÚN DÍA ESTE DOLOR TE SERÁ ÚTIL, Peter Cameron

Títol original: Someday This Pain Will Be Useful to You
Traducció: Jordi Fibla
Editorial : Libros del Asteroide
248 pàgines. Any publicació: 2007

En James Sveck té 18 anys, treballa en la galeria d’art de la seva mare i aviat anirà a la universitat. És un noi precoç, culte, però antisocial, inflexible amb els demés, i duu una  tristesa absoluta sobre les espatlles. Els seus pares l’obliguen a anar a una psicòloga ja que creuen que arrossega algun problema des de el que li va passar en una excursió a Washington.

L’autor d’Algún día este dolor te será útil ha volgut homenatjar a JD Salinger i ha creat la versió del segle XXI de El guardián entre el centeno. De fet, al final insereix una cita de l’obra molt aclaridora:

“(Holden Caulfield) Los libros que de verdad me gustan son esos que cuando acabas de leerlos piensas que ojalá el autor fuera muy amigo tuyo para poder llamarle por teléfono cuando quisieras.”

Aquesta cita, entre altres fets del llibre, m’ha fet pensar que El guardián entre el centeno, com també El gran Gatsby, és una obra genuïnament nord-americana, d’aquestes que em costa trobar-hi la genialitat que l’ha fet una obra indispensable al seu país. Em pot agradar més o menys, però m’acabo preguntant què no he vist que sí ha vist altra gent.

Però tornant a Algún día este dolor te será útil: he trobat en James Sveck un personatge més autèntic que en Holden Caulfield, més real. Es troba en un moment de transició, de l’institut a la universitat, un adolescent que aviat deixarà de ser-ho. Però arrossega aquells somnis irreals, ple de contradiccions, de fugir, comprar-se una casa enmig del no-res i passar-se la vida llegint. L’influeix la sensació d’estar lligat de mans, l’obligació de fer el que se suposa que ha de fer, de relacionar-se amb qui se suposa que s’ha de relacionar, i la imposició de les aparences, que són una cotilla de normes sense sentit, i que dóna peu a l’humor, sense que l’hagi trobat realment una obra còmica. Entre les seves pàgines sorgeix l’11S com un motiu poderós de la seva tristesa, que frega la depressió, i heus aquí un altre motiu per considerar-la, com he dit abans, genuïnament nord-americana. Me’ls imagino amb els ulls ben oberts pensant “Clar! Ara s’entén tot! Tot ve d’allà!”. Jo en canvi no puc veure-ho així, més aviat crec que en James és una persona extremadament sensible en un món fet d’insensibles. És qüestió de perspectives.

És una novel·la lleugera i que se m’ha fet curta. A diferència de l’obra de Salinger, aquí si que he vist reflexada una part de la meva joventut. Tot i que omet alguns fets importants de la vida de James i que hagués estat interessant aprofundir-hi més, l’he trobat rodona.

(Modificació posterior)

Un apunt: 

Llibres similars (mirar comentaris):

La campana de vidre, de la Sylvia Plath.

Pregunta-ho a la pols d’en John Fante.

A la carretera de Jack Kerouac.

Nota: 3/5

EL GUARDIÁN ENTRE EL CENTENO, J.D. Salinger

Títol original: The catcher in the rye
Traducció: Carmen Criado Fernández
Editorial : Alianza Editorial
Col·lecció: Literatura
272 pàgines. Any publicació: 1951

Holden Cauldfield no s’adapta al món que el rodeja. Expulsat per enèsima vegada del col·legi, decideix escapar-se i passar uns dies a la ciutat abans de tornar a casa i enfrontar-se als seus pares.

De El vigilant en el camp de sègol se’n pot treure moltes lectures, tal i com he vist en varis fòrums. La meva visió es que és una crítica a la societat, per hipòcrita, artificial i superficial. Crec que Cauldfield té una espècie de crisi personal, es sent desubicat, no aconsegueix incorporar-se a aquesta societat perquè en part no vol pertànyer a una cosa així, però en part busca el contacte amb altres persones per treure alguna cosa positiva, una injecció que li pugi la moral. També són les primeres passes de la sexualitat, sempre insegures en l’adolescència.
Hi ha un moment que la seva germana petita li retreu que no li agrada res. Nosaltres ho sabem, ja que Holden es passa tota la novel·la criticant això i allò, però sempre exposant les seves raons, que es poden resumir en això, en la falsedat i la corrupció de cada fet o persona. Però es desviu per la seva germana, una persona (una criatura) que és ella mateixa, que no pretén ser una altra cosa, i la relació que mantenen és d’un amor i respecte sincer, sense enganys, sense falsedats.
Holden planteja a la seva xicota fugir, i aquí es veu més clar com està de fart, vol fugir, viure sols, lluny de la societat, treballar el mínim per viure, viure amb el mínim. Quantes vegades no haurem pensat el mateix? Quan estas fart de tot i només penses en fugir, perquè no t’agrada gens el món que t’envolta. Aplicable perfectament a aquesta societat d’avui tan materialista i que tampoc ha canviat tant des de llavors.

El problema de llegir dues (o més) obres a l’hora és que pot ser que et confonguis. A mi m’ha passat amb aquesta obra i la de John Fante. Cauldfield s’assembla molt a Arturo Bandini, Arturo Bandini s’assembla molt a Cauldfield. Joves, desencisats, porucs, malgastadors… Però alhora els separa un abisme. Mentre Cauldfield es mou en un llenguatge juvenil (tipus “jope tio”) Bandini es mou en un llenguatge madur i correcte, però amb els temors típics d’una persona jove e inexperimentada. I només els separa uns 5-6 anys de diferència. Cauldfield és un adolescent amb llenguatge d’adolescent, potser massa marcat pel meu gust, però suposo que així enganxem més el moment de transició (d’adolescent a adult) que està vivint, i perquè no oblidem mai que tot el que llegim ens ho explica un adolescent, i així compartim i comprenem millor la seva visió.

Potser és molt agosarat relacionar Salinger amb la Generació Beat, però apart de que foren coetanis, ambdós denuncien la societat i mostren la seva disconformitat, quelcom escandalós en aquells temps de valors tradicionals que promovia els Estats Units. Mentre Cauldfield s’enfonsa, Kerouac i companyia buscaven alternatives. En fi, crec que Cauldfield i Kerouac s’haguessin entès molt bé.

Vaig llegir aquesta novel·la quan tenia 19 anys i no em va agradar gens. No vaig entendre tant d’enrenou i tanta repercussió. Amb la mort de Salinger, i per casualitats de la vida, un exemplar es va creuar en el meu camí i vaig decidir rellegir-lo. M’ha agradat bastant més que la primera vegada, també perquè als 19 anys tenia altres gustos literaris (i un nivell més baix, ho he d’admetre). M’ha agradat, si, però no m’ha semblat grandiós, i segueixo sense trobar-li el punt “d’obra mestra”.

Nota: 😀 😀 😀

DEMIAN, Hermann Hesse

Esta va a ser una critica difícil…

Hesse tiene una sensibilidad hacia lo místico que se ve reflejado en sus escritos. Despues de leer Siddhartha y Demian, me doy cuenta que habla de otro mundo, más profundo, ubicado en el concepto que todos conocemos por “alma”. Que es el alma? Muy dificil de definir… Según la RAE (que pasa? siempre consulto ahí cuando desconozco el significado de una palabara :P), la definición que más se le acerca en este caso es “En algunas religiones y culturas, sustancia espiritual e inmortal de los seres humanos”. Espiritu e inmortalidad juntos. Muere el cuerpo, pero el alma perdura. Perdura donde? No lo sé. Y que es para que perdure? Tampoco lo sé. Si hago indagaciones más extensas, me encuentro con un monton de creencias que cada uno lo define a su manera. Yo siempre he creido que es una especie de luz espiritual que todos llevamos dentro, sin adentrarme mucho en el tema. Con Hesse, me doy cuenta que el protagonista no es tal o cual persona, si no el alma de esas personas. Y en Demian, el alma es lo que quiere Hesse que sea, una idea romantica de sabiduria y felicidad dentro de uno mismo.

Hesse nos muestra en Demian una serie de “iluminados”. Gente más abierta al mundo y más abierta a su interior, más critica, con sus propios pensamientos y no los dirigidos por la “masa”, su propia etica y moral. Habla de cosas no palpables, de sentimientos. Una forma de liberación paulatina. Puedo entenderlo pero no sentirlo, comprender de lo que habla pero no adoptarlo. Son enseñanzas? Tampoco, pero puedes apreciar la verdad de algunas frases dichas con mucho acierto. Yo entiendo que, en la novela, quien pueda asumir esa liberación es un tipo de persona con una predisposición natural a ello. Entonces, estoy leyendo sobre una tipo que por esta predisposición adquiere ciertos conocimientos que liberan o abren su alma, porque según él todos tenemos el alma adormecida por la sociedad pero solo unos pocos pueden despertarla. Pasa por una serie de metamorfosis interior, e incluso llega a la “iluminación”. Puedo comprenderlo pero no sentirlo, no me entusiasma ese extasis al que ha llegado porque tiene dentro suyo unas sensaciones que yo no he sentido nunca, y el proceso por el que pasa a veces no es tan interesante como el autor pretende, al menos en mi caso. Porque puedo comprender que se siente al volar, pero no puedo tener la misma sensación al imaginarmelo, ni sentir la misma pasión que el que ha tenido la experiencia.

Y es por todo esto que Demian no me convence. Supongo que no es el tipo de lectura que busco, con tanto misticismos, viajes astrales, almas, etc. Aunque Siddhartha me pareció una bonita historia, y eso que tenia una base parecida. Esto no quita que quiera leer algun dia El lobo estepario (por lo que parece, la obra más importante de Hesse), aunque no tengo prisa.

PEDRA DE TARTERA – Maria Barbal

Pedra de Tartera es una bella y triste historia de la vida de Conxa, una mujer de principios de siglo XX, y ambientada en la vida de payés leridana. Se podría decir que ella mira su vida como quien ve pasar el río, sin interrumpir su cauce, siempre a merced de los demás. Tiene sus propios pensamientos, sabe discernir que esta bien y que esta mal, pero no es una luchadora, no tiene ambición. Evidentemente, eso no la hace una mala persona, pero evidentemente eso le da mucho sufrimiento. Es una mujer sencilla que esta hecha para lo que le han enseñado, a tener la casa en orden, a hacer sus faenas de campesina, a cuidar de sus hijos… La guerra civil le toca de lleno, la aprisionan. Con esa naturaleza suya y los sufrimientos que conlleva la guerra, se va hundiendo aun más. Pero no la consumen los años, pues termina su relato, en primera persona, cuando ronda los 80 años. Y en esas ultimas paginas un sabor amargo te sube por la garganta ante tanta tristeza y desidia en su vida.

EN EL CAMINO, Jack Kerouac

Títol original: On the road
Traducció: Martín Lendínez
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
368 pàgines. Any publicació: 1939

Escrit d’una forma no novel·lada, com un diari de viatge, Kerouac ens relata els seus tres frenètics viatges fets entre 1948 i 1950 a través dels EUA i acabant a la ciutat de Mèxic. Tot sona a bogeria, a inestabilitat mental, a al·lucinar, … però hi ha un fons. Un fons en el qual els protagonistes destaquen les seves ganes de viure, de que les sensacions s’apoderin d’ells per poder palpar la vida, i notar com aquesta entra en els seus cossos, i viure-ho, i experimentar, i sobretot explicar-ho. No són uns sants, tampoc uns intel·lectuals, se’ns mostren com joves amb inquietuds sobre el veritable món en què viuen, amb ganes de barrejar-se amb aquest, agafar el que els ofereix, sense miraments, sense maldat, sense por a les persones ni l’ambient que els envolta. No hi ha objectius a primer cop d’ull, cada coneixement aconseguit, cada descobriment que es fan entre ells, es considera una saviesa assolida.
A un nivell més moderat, però arriba a ser contagiós.
Vaig haver de canviar el “xip” en plena lectura i decidir només llegir-lo, en lloc de buscar algun raonament a tot el que estava llegint, un objectiu. Llavors vaig començar a gaudir del llibre, ja que la seva lectura és … una experiència diferent que cal aprendre a assaborir.
La majoria de les descripcions dels llocs són molt boniques, fregant l’idíl·lic. Et venen a la ment paisatges excepcionals però reals, comuns, que Kerouac descriu gairebé poèticament.
El que menys m’ha agradat és el personatge de Dean. Arriba a desgastar-te, és tan frenètic, impulsiu i esbojarrat que costa acomodar a la seva personalitat.

Nota: 4’5/5

SIDDHARTHA, Herman Hesse

Hesse ens transporta a la Índia i ens relata la vida de Siddhartha. La seva vida és un camí espiritual, on hi ha riquesa, renuncia, misticisme,… per buscar una felicitat no basada en la riquesa física, si no espiritual.

És una història molt maca i és molt agradable de llegir, però no tinc la sensibilitat adequada per apreciar aquest tipus de lectures. Té una ensenyança no gaire amagada, la de trobar la felicitat en l’espiritualitat de l’ànima, de no deixar-nos perdre per l’avarícia i altres sentiments tan terrenals, i alhora, innats en l’home. En anar més enllà del conte es el que no puc concebre, en un camí a seguir per trobar la felicitat. Seria hipòcrita si el cregués i tot i així seguís fent la meva vida tal com ara, com negant-me la felicitat.

Nota: 3/5