Una colla de nens d’entre 6 i 12 anys provinents d’un col·legi anglès acaben en una illa deserta al estavellar-se el seu avió. Hauran de sobreviure amb els recursos de l’illa i sense la supervisió de cap adult.
No recordo quina edat tindria el primer i únic cop que vaig veure la pel·lícula El Senyor de les Mosques. Em va atreure veure tot de nanos en una illa, i vaig pensar que seria divertida. En cert moment em vaig adonar, entre horroritzada i fascinada, que no era una pel·licula per riure, però la vaig veure fins el final.
He tingut moltes ocasions per tornar-la a veure però no n’he aprofitat cap. Tinc certes escenes gravades en foc i fa que no tingui ganes de repetir l’experiència.
Només començar-lo em van venir tot d’aquestes escenes al cap. Ja sé qui moria, com, i perquè. Buf. Bé, oblidem la peli. Segueixo llegint. Tot i que al principi la traducció de Manuel de Pedrolo em feia desorientar una mica respecte la descripció de l’illa, la resta és magistral. L’ambient irrespirable se’m contagia, fins i tot aquesta falta d’higiene m’incomoda. Quina angúnia! Però no puc deixar de llegir fins al final. Un final en el que vaig respirar no del tot alleugerida, perquè encara portava el pes de tot el que havia passat.
L’adjectiu que més li escau és el que sòl dir un amic meu quan l’impacta quelcom: brutal.
Nota: 😀 😀 😀 😀
LLIBRES & ROSELLES 