Y PESE A TODO…, Juan de Dios Garduño

Y-pese-a-todo_7501


Editorial : Dolmen
Col·lecció : Línea Z
256 pàgines. Any primera publicació: 2010

 “Y pese a todo…” és una més de les novel·les de Dolmen de la col·lecció “Línea Z”, que han aprofitat el filó del ressorgiment del gènere per comprar, editar i vendre novel·les zombis a tort i a dret. I això ens obliga a rebuscar més entre la palla.

En aquesta novel·la de Juan de Dios Garduño,  la humanitat sofreix les conseqüències d’una guerra mundial biològica, una guerra més econòmica comparable a la nuclear, però més accessible i catastròfica.

A una urbanització de Bangor, Maine (EEUU) només hi ha quatre supervivents: per una part, en Peter i la seva filla de 5 anys Ketty, i per l’altra en Patrick i el seu husky Doggy. Tot i la desgràcia de ser els únics supervivents vius de qui tenen coneixença, tal fet no ha deixat que els problemes personals entre ambdós adults desapareguin, i l’odi anterior al desastre encara és latent. Però després d’un any de tranquil·litat, on cada petit grup fa la seva vida mentalment lluny de l’altre, apareixen per la zona uns éssers estranys i perillosos.

Últimament havia deixat de costat el gènere zombi i les seves històries apocalíptiques perquè tot el que surt publicat o estrenat al cine i a la tv és força repetitiu i de qualitat més que qüestionable  Però seduïda per les crítiques, i fins i tot per un extens i ridícul pròleg (de qui em suposo ha de ser un amic) que prometien “terror en estat pur en una obra magistral” em vaig animar a llegir “Y pese a todo…”.  I tal i com no hi ha originalitat en descriure una novel·la mediocre, tampoc hi ha cap novetat a la vista en els arguments de les obres publicades sobre temàtica Z.

Ni terror en estat pur ni obra magistral: La novel·la és entretinguda, la narració lleugera i tot i que l’acció és molt puntual, té alguns girs singulars que provoca moments interessants. Però li manca profunditat, intensitat, un domini clar de l’escenari, dels sentiments, de l’escriptura en general i, sobretot, originalitat.

Confesso que com a fan de la temàtica zombi i amant de la lectura, aquesta és la típica novel·la que em treu de polleguera. I es que l’obra de Garduño no es que no aporti cap novetat, es que frega el plagi. L’he gaudit i m’ha fet emprenyar quasi a parts iguals.

L’escenari, els protagonistes, els fets i plantejaments,… tot em recordava a “I am legend” de Richard Matheson. I evidentment qui surt perdent és l’autor de “Y pese a todo….”, ja que les comparacions són odioses i la seva obra amateur acaba sent un exercici literari sobre les possibilitats que et proporciona un plantejament i unes bases alienes, sense poder assolir el nivell, ni de lluny, de qui t’ha proporcionat les idees.

I quan es refereix als “monstres” com a éssers albins de forma humanoide que assetgen, maten i esquarteren a la població, és impossible no relacionar-ho amb la pel·lícula basada en el llibre. I aquí ve un altre dels fets que m’han emprenyat d’aquesta novel·la: Ens referim a uns éssers que moren si els hi disparen, tenen un comportament col·lectiu, i les seves agressions són calculades, però, irracionalment, l’autor està entossudit a anomenar-los zombis, i això ens remet de nou a l’eterna discussió sobre zombis e infectats. A aquestes altures crec (o creia) que es tenien clars els conceptes a nivell fantàstic (com els licantrops). Però es veu que no, que el sr. Garduño no ho té gaire clar. En un moment donat, un personatge comenta que “…Parecen zombis salidos de alguna película de Fresnadillo…”. Em desconcerta, ja que no sabia que Fresnadillo es dediqués a fer pelis de zombis. Wikipedia en mà, veig que no té altra que referir-se únicament a “28 días después”. Dins del gènere de zombies, és veritat. Però no són zombis. Acceptarem la deformació del concepte zombi com s’ha acceptat la deformació del concepte de vampir gràcies als nanos de “Crepuscle”? Cap fan del gènere ho hauria de permetre.

I Am Legend o zombi albí?

I Am Legend o zombi albí?

Apart de l’obra de Matheson, es poden trobar altres “homenatges”, però confesso que quan perds l’objectivitat, només fas que trobar-hi pèls, i no vull fer-ne més mala sang.

He llegit que, com Apocalipsis Z, s’han comprat els drets per fer la pel·lícula. Me n’alegro pel llibre d’en Loureiro, del que vaig gaudir intensament. I pel que fa al llibre de Garduño, després de “Fin” de David Monteagudo ja no em sorprèn res.

Nota: 👿 :/

Anuncis

LOS CAMINANTES, Carlos Sisí

Editorial: Dolmen
Any publicació: 2009
Pàgines: 272

Los caminantes és l’enèsima novel·la de temàtica zombi que tant de moda està actualment. L’argument, com no, tracta de la aniquilació humana a través d’una epidèmia zombi que no se sap ben bé com ha sorgit.  Varis grups de supervivents es van trobant fins  unir-se en una comunitat, que reclosa en una zona esportiva intenta reeixir-se de tot el que ha succeït. Però un personatge fosc i trastocat, i que estranyament passa desapercebut pels zombis,  intentarà impedir-ho.

La única novetat que aporta al gènere és el padre Isidro, aquest personatge que sorprenentment és passeja entre els zombis sense rebre cap mossegada. Apart d’això resulta repetitiu.  Ja no es tracta d’explicar una història de ciència-ficció o de supervivència davant l’hecatombe. En realitat, es tracta de donar exemples de sol·lucions enginyoses davant l’epidèmia zombi. Com subsistir, com defensar-se, quins llocs són els adequats per la supervivència… I no li demanem més. El text és descuidat, inexpert, en el que l’autor no es molesta ni en consultar un diccionari de sinònims i repeteix incessantment paraules com “aspavientos” y “diáfana”. Tampoc l’editorial es molesta en fer-lo passar per un corrector, i permet construccions tan horroroses com “delante suya” o “debajo nuestra”, a més d’altres paraules de dubtosa coherència amb el text.

Els personatges no estan gens ben treballats. De profunditat zero i la majoria d’edat indeterminada (tant poden tenir 20 que 40), no concorden amb l’estatus que els hi ha donat l’autor.  Un protagonista sense estudis, ex-drogoaddicte i ex-presidiari fa discursos dignes d’un filòleg, i el sud-americà parla millor que un madrileny. Per tant, tots semblen iguals. I donat que s’està lluitant per la supervivència i la gent està estressada i traumatitzada, que tots siguin tan bones persones, que no tinguin una paraula lletja pel company, ni un mal pensament, resulta inversemblant.

Resumint, un llibre més de zombis. Tot i així ha tingut tant d’èxit com per treure una continuació el setembre, Los Caminantes: Necropolis (el mateix estil de títol que Apocalipsis Z i Apocalipsis Z: Los dias oscuros. Que originals els de Dolmen).

Nota:  :|

APOCALIPSIS Z: LOS DIAS OSCUROS, Manel Loureiro

Editorial: Plaza & Janés
Any publicació: 2010
384 pàgines.

Los dias oscuros és la continuació d’Apocalipsis Z, on el món és aterrit per una malaltia que reviu els morts i els torna molt violents. És a dir, els converteix en zombis.

Després de que els quatre protagonistes aconsegueixin fugir de Galícia en helicòpter i arribar miraculosament a les illes Canàries,  on en principi s’havien lliurat de la catàstrofe mundial, s’adonen que no tot va tan bé com voldrien. Hi ha una evident falta de recursos i el govern actual (imposat i creat a marxes forçades) els titlla d’experts, amb el resultat que són reclutats forçosament i enviats de nou a la península en busca de medicaments. L’escenari aquest cop serà Madrid.

Després de l’èxit d’Apocalipsis Z, amb uns inicis tan humils com la publicació constant en un bloc semi desconegut, el gener passat es va publicar la segona part de les aventures de l’advocat que es troba immers en un món assetjat pels zombis. Per adonar-se de l’èxit només cal veure que l’editorial ja no és Dolmen (petita però que no para de créixer), si no Random House Mondadori, a través de Plaza & Janés.

En aquesta segona part no hi ha la mateixa acció que la primera (que era intensa i constant). Això es deu a que després de contactar els protagonistes amb altre gent hi ha la raonable explicació de què ha passat arreu del món, que ocupa gran part del llibre. També hi ha una altra raó: si bé a la primera part era escrit a mode de diari personal, aquí canvia. La història es divideix en dos fils, i mentre en un el protagonista és el  narrador, en l’altre fil el narrador és omniscient. Aquest canvi de perspectives li treu força al relat, els salts fan que la tensió sigui intermitent.

El recurs que més utilitza per crear tensió és acabar cada capítol en una situació perillosa, i que el següent capítol canvii l’escenari amb els altres protagonistes, deixant-nos amb la incògnita un bon grapat de pàgines. D’aquesta manera, apart de la expectació, crea impaciència, que no és gens recomanable per llegir.

També es veu cert canvi de narrativa. El primer era més directe, i aquest segon té lloc per a floritures literàries. Tot i així, deixa en descobert certs errors d’autor novell. Hi ha coses que te les deixa claríssimes, com una peli de serie B. Per exemple en la descripció inicial dels protagonistes, que és força superficial, es para en la protagonista femenina descrivint-la amb uns increïbles ulls verds de gata i unes cames interminables (o algo així). Evidentment, el primer que penso és “Ull, aquí hi ha marro”. Com també al tocar-li el torn de la quarta protagonista que no ens diu absolutament res, només que al dirigir-se a ella com a “Sor” és monja, d’edat i físic indefinible, i que evidentment et fa pensar “tu no dures ni dos telediaris”.

M’ha agradat però no tant com el primer. Però tampoc és dolent, crec que la part en què descriu la situació mundial era necessària, així en la pròxima novel·la ja s’estalvia explicacions tan extenses. Perquè segur que hi ha tercera part … i quarta … el que doni la saga. Amb els fans que té, segur que l’editorial li dóna ales per a un parell de llibres més com a mínim.

Nota: 😀 😀 😀

LOS MUERTOS VIVIENTES 9: Ja tenim data!

O casi. De moment se sap que entre les novetats de febrer de Planeta de Agostini hi ha el volum 9 de Los muertos vivientes de Kirkman i Adlard, titulat “Aquí permanecemos”. No sé si es publica el dia 1 o el 28, però si de cas agraeixo que aquest mes no té 31 dies. Tenim un febrer ben complert!

Comença una nova etapa pels protagonistes. Evitaré els spoilers, però comentaré que, després del volum 8, dels que molts dubtàvem si hi hauria continuació pel seu final colpidor i sorprenent, aquest nou número ens té intrigats, però sobretot, molt emocionats.

APOCALIPSIS Z, Manel Loureiro

apocalipsis-z
Aquesta aventura va començar a publicar-se per internet. Poc a poc va guanyar adeptes (són tantes les coses a agrair al www!) fins tenir l’èxit suficient com per publicar-ne el llibre.
Escrit com si fos un blog dels molts que hi ha per internet, el protagonista ens relata com poc a poc una malaltia desconeguda aterreix el món. Els malalts, aparentment molt greus, ataquen a tothom amb una ràbia irrefrenable. Una pista ben clara ens la dona el titol: la “Z” és de zombie.
Molt entretingut, amb una acció constant que no decau. Crec que els frikizombies (com una servidora) estaran encantats. Situacions al limit en un món enzombiat, amb un protagonista molt real, amb les seves pors i problemes per sobreviure. Enganxa, i passes una bona estona.
La segona part, Los dias oscuros, ja s’està publicant en el mateix blog on ho feia, i es suposa que en breu també ho farà l’editorial Dolmen.

LOS MUERTOS VIVIENTES (1-8). Guió de R. KIRKMAN. Dibuix de Ch. ADLARD

Los muertos vivientes és un còmic escrit per Robert Kirkman i dibuixat per Charlie Adlard (el primer número fou per Tony Moore), i publicat per Planeta de Agostini. L’argument no és pas nou: els zombies es fan amb el món, i els pocs supervivents han de trobar menjar i un lloc segur on estar-s’hi. En Rick es desperta a l’hospital, sol, no sap res del que ha passat doncs estava en coma. No sap perque no hi ha ningú a l’hospital, ni on és la seva familia. A través d’en Rick, seguirem aquesta història de morts vivents. Si, s’assembla molt a l’argument de 28 días después, però de semblances només tenen aquest inici. I prou.


Fa poc vaig acabar el 8, que és l’últim publicat en espanyol. En Kirkman quasi no ens deixa ni respirar, els fets són tan impactants i es succeeixen tan ràpid que em van mantenir enganxada fins que vaig acabar. Aquesta série és així: molta acció, escenes esborronadores, i sobretot, la insignificància de la vida dels seus protagonistes. L’autor ens ho deixa clar: aquí no es salva ningú, ningú està protegit, tothom pot morir de les formes més cruels fins a les més ximples. Adlard també fa una bona feina i col·labora en aquest ambient angoixador: si la història es dura, els seus dibuixos també ho són. Són molt explícits, el número 6 és colpidor en aquest sentit.
Es evident que continuarà, però amb el 8 s’ha tancat un període. Ara l’ànim es desinfla, ens preguntem: i despres d’aixó, que?
Doncs ja ho veurem.