LA MANO DEL DIABLO, L. Child & D. Preston

Aquests autors estan caracteritzats sobretot per escriure plegats els casos de l’agent de l’ F.B.I. Aloysius Pendergast. Segons tinc entès La mano del diablo forma part d’una trilogia en que, com a trama principal o de fons, hi ha el mateix tema: el germà de l’agent Pendergast, en Diògenes Pendergast, un ésser, segons ens fan entendre, temible.

L’aparició del cos carbonitzat del Sr. Grove, enmig d’un escenari immaculat, amb continues referències al diable i a la combustió espontània, fa que La mano del diablo comenci molt bé. Després, poc a poc, es va perdent l’interès, comencen els típics estereotips: romanç entre companys (que ho veus venir des de que ella apareix, no són gaire subtils), ineptitud policial (tots són idiotes menys els protagonistes, masclisme policial), la policia d’altres països no coneix la tecnologia (a Itàlia tenen els expedients recents lligats amb un cordill perquè encara no coneixen els ordinadors, a l’any 2004), i l’argument i les conclusions s’agafen en pinces en una trama molt forçada que li ve fluixera per moments. No és del tot avorrit, i el que més m’animava a seguir llegint era la curiositat. Però podia deixar la lectura en qualsevol moment, quasi no em va enganxar. Després, amb el desenllaç, ja ve la desil·lusió perquè encara dona més la sensació de ser repetitiu, estereotipat i gens original. A més, s’allarga massa, una barbaritat, realment no feien falta les 650 pàgines que té.

La història paral·lela sobre un personatge que és creu escollit per Déu (i que res té a veure amb la trama principal) provoca el mateix que la història principal: un inici que promet, un final que desil·lusiona.

El protagonista, l’Aloysius Pendergast, és poc creïble. És un personatge particular creat per ser especial i quasi d’un altre món. Tot ho sap i se’n surt de tot. En els moments d’acció en que els autors posen la situació al límit, fins que realment no hi ha manera humana de sortir-se’n, en Pendergast ho soluciona d’una forma tan miraculosa que fins i tot sembla ridícula. No em va agradar gens.

Conclusió: no tornaré a llegir res més d’aquest parell d’autors, ni tan sols els dos llibres següents que continuen la trilogia. No val la pena. Com a novel·la negra i/o policial m’he trobat llibres i autors molt més interessants.

CONCERT D’ANDRÉS CALAMARO, Girona 11/10/2009

Vaig tenir el plaer d’assistir el passat diumenge al concert que Andrés Calamaro feia a Girona, l’últim de la seva gira. En el seu repertori va incloure algunes cançons de Los Rodriguez (La mirada del adiós, Brindo por las mujeres, Palabras más palabras menos, Canal 69…) i va ser molt commovedor, perquè de joveneta m’agradaven molt i no vaig poder veure’ls mai en directe.

Una de les cançons que més em van emocionar va ser Estadio Azteca. Es el que té el directe, les grans cançons semblen més grans encara. I vaig sentir altres que no coneixia i que em van encantar, com Paloma.

Els “però” al concert, com gairebé sempre, va dirigit a l’organització. Primer, els guardes de seguretat no deixaven fer fotos. A la meva parella li van demanar que sortís fora per esborrar la targeta de memòria, però al final li van perdonar ja que només eren quatre fotos.

Segon, el preu de la cervesa, 3€. Carissim. Si, pot ser el preu habitual en concerts, però no deixa de ser caríssim. A més, afegim que només hi havia un sortidor per centenars de persones, i que el del “xiringuitu” anava emplenant gots i deixant-los al costat perquè els altres anessin servint. La sort podia passar de tu i fer que et toqués una cervesa calenta (=pixats de gat, que es sol dir)

I tercer, se’m va fer curt!!

Hi havia força gent!

Una mica allunyats, però no tant com sembla.

MARKHEIM, R. L. Stevenson

Markheim és un relat curt de R.L. Stevenson. Markheim és un lladregot que és converteix en assassí al matar a un antiquari el dia de nadal. A partir d’aquí, li comencen a afluir pensaments propers a la paranoia.

Markheim és un relat entre el bé i el mal, sobre la moralitat i l’ètica. L’aparició d’un personatge que bé podria ser el Dimoni, Déu, o un fruit de la seva imaginació, per rebatre la justificació dels actes més immunds proporciona un diàleg ingeniós i profund. Una lectura del tot recomanable.

Es pot llegir en castellà aquí.

EL SOROLL I LA FÚRIA, William Faulkner

El soroll i la fúria tracta sobre la decadència d’una familia del sud dels EEUU, els Compson, a principis del s. XX. Fou aclamada com una obra mestra de la narrativa moderna.

A vegades l’ambició literària em cega, i ho acabo passant fatal. Havia sentit parlar de Faulkner, un autor dels grans, en majúscula, i a falta de referències em vaig decidir per El soroll i la fúria per tenir un títol tan atractiu, amb molta força.

Volia llegir Faulkner, volia degustar-ho, volia tenir la meva breu e inexperta opinió sobre  ell. A l’introducció, un tal D. Sam Abrams parla sobre l’obra. No em va frenar el que deia: fil argumental volgudament difícil de seguir, complex, a vegades inintel·ligible, monòleg interior que dificulta la comprensió de diversos fragments del relat… Són senyals d’alarma (“desisteix, desisteix!” em deien), però jo ni cas.

El relat està narrat per 4 personatges, els 3 germans Compson i un narrador  en principi desconegut que segons he llegit es la criada Dilsey. El primer, en Benjy, l’autista de la família, es la prova més dura. S’està vora 80 pàgines descrivint i barrejant successos ocorreguts en 4 ocasions, incloent el present, i tot i que vaig captar alguna cosa, la majoria no té ni cap ni peus i molt menys té quelcom de transcendent a simple vista. Com que el bo de D. Sam Abrams ja em va avisar de que la lectura era molt difícil penso, vinga, endavant, que després d’això tot és baixada.

El segon narrador, en Quentin, és un germà d’en Benjy que es suïcida. No he espatallat res, que a la introducció el nostre amic D.Sam Abrams ja ens ho revela. En Quentin, tot i tenir més lògica en la narració, és molt molt i molt introspectiu. Massa. Em perdo en els seus pensaments il·lògics, i són moltes pàgines així. Prou. Abandono el llibre.

Una amistat em va comentar que quan un llibre el trobava avorrit, es saltava un munt de pàgines i continuava llegint. Si aleshores el llibre tampoc l’enganxava, ho donava per perdut. Així que retorno a la lectura, em salto en Quentin i llegeixo el que narra en Jason, l’altre germà.

En Jason sembla més interactiu, però… tinc la sensació de que parla de coses que potser tenia que haver llegit amb en Quentin. I m’adono al final que ho estic passant fatal amb aquest llibre, i deixo de ser masoca, abandonant-lo finalment.

Realment no pensava que fos tan complicat. Intentaré més endavant (molt  més endavant) llegir alguna altra cosa de Faulkner. No penso tirar  la tovallola!

ERIC, Terry Pratchett

Pratchett fa una versió humorística del mite de Faust, de l’home que invoca al dimoni per obtenir coneixements i altres coses més terrenals (i carnals). Aquí en Faust és l’Eric, un adolescent amb les hormones alterades que invoca al diable per satisfer les seves necessitats, i el diable invocat és realment l’ànima en pena d’un mag, Rincewind, que passava casualment per allà. Aquest provarà de fer realitat els desitjos de l’Eric, i evidentment no se’n sortirà gaire bé. A més, a l’Infern estan descontents amb el que ha passat, i observen la situació per si cal intervenir.

En Terry Pratchett és força conegut al món literari per ser el creador de Discworld/Discmón/Mundodisco, un món fantàstic amb situacions humorístiques basades en l’absurd. Eric forma part d’aquest món.

L’he trobat força divertit. Més que provocar-me rialles m’ha provocat somriures, i varis. El llibre és curtet, 152 pàgines, per això tinc la sensació de que es podia haver tret més suc de l’argument i les situacions, però bé, la brevetat és un plat que també s’ha de saber degustar.

LA ISLA DEL TESORO, Robert Louis Stevenson

El mapa d’un gran botí amagat pel pirata Flint acaba a les mans del jove Jim Hawkins. Emprendrà un viatge cap a l’illa on s’amaga el tresor, però no tots els tripulants de la Hispaniola són aigua neta…

Com he gaudit amb aquest llibre!! A vegades pateixo amb els clàssics, perquè quan de joveneta em feien llegir-los al col·legi, sempre els recordo llargs, amb moltes paraules desconegudes, poca acció… I des d’aleshores que els miro escèptica. Però llibres com aquests fa que lluiti contra aquestes manies.

Des de el principi em va atrapar, amb un personatge misteriós, barroer, violent i borratxo, el primer dels pirates que ens presenta en Jim Hawkins, el jove protagonista i narrador. Si bé gairebé tots els homes de fortuna, com es solen dir entre els pirates, tenen el mateix motlle descrit, un d’entre tots ells és diferent: en John Silver, conegut també com El Largo (Long John Silver en la versió anglesa) o Barbacoa. La seva perversitat és capaç d’enganyar al propi lector. Fins i tot m’ha deixat en el dubte si realment era tant dolent.

Gairebé tot el llibre és una acció constant, i per això em va sorprendre que quan faltaven poques pàgines encara no s’havien posat oficialment a buscar el tresor.  Però tot té la seva justa mesura, i les situacions que és succeeixen i que posa traves a aquest objectiu no fa més que augmentar l’entusiasme que produeix la seva lectura. Ja havia comentat algun cop que em fan una mica de ràbia els finals de pimpampum, que després d’allargar-se el llibre el final resulti pobre i precipitat. Aquí no,  que això no és un llibre de Dan Brown ni similar, amb proves i tota la pesca.

Evidentment el recomanaria al jovent. No és una lectura gens difícil. Si de joveneta me l’haguessin regalat m’ho hagués passat pipa!

LA PESCA DEL SALMÓ AL IEMEN, Paul Torday (i altres reflexions)

A l’Alfred Jones un bon dia li trasbalsen la vida: un xeic boig pretén introduir la pesca del salmó al Iemen. Com a eminent científic del govern britànic se li encarrega aquest projecte, i és obligat a acceptar degut a les pressions polítiques. Mentre intenta fer d’aquest impossible quelcom viable junt amb la seva companya de projecte Harriet, s’adonarà que el xeic potser no és tan boig.

M’havien promès que amb aquest llibre riuria moltíssim, i sincerament quasi ni he somrigut. Que està mal traduït potser? Va, sempre li foto la culpa als traductors, siguem més introspectius: que sóc jo? Que m’ha desaparegut el sentit de l’humor? On ha anat? No, no, no és això, és que en aquest llibre no hi ha res que faci punyetera gràcia!!! La idea en si és atractiva, risas aseguradas, però apart del desconcert inicial, tot és un projecte que va rutllant. Si, hi ha algun personatge estrafolari, però no li veig el que. I confessaré sense vergonya que les últimes 100 pàgines (en té 327) anava llegint a talls, perquè a vegades resultava fins i tot avorrit.

Només hi ha un tall que m’ha semblat més interessant i m’ha cridat l’atenció, i té a veure amb el que em ronda pel cap últimament: la idea de viure en un lloc diferent. I a diferent no em refereixo simplement a canviar uns edificis per uns altres, o un idioma per un altre. Em refereixo a tota una cultura, una manera de ser, de pensar, de veure les coses, tot diferent. L’impacte que li causa al protagonista al viatjar al Iemen m’ha produït fins i tot enveja. Ja les voldria per mi aquelles sensacions.

A vegades penso que em tornaré boja per culpa del capitalisme. No sóc cap politoleg o politicoleg o com coi es digui, però sé que el capitalisme ens menja el coco per consumir, i si no consumeixes t’entra una mena d’ansietat, i ens tornem males persones, que es el que passa en aquesta crisi. Li fotem la culpa als peixos grans i als petits, però em dol això últim perquè la majoria tenen poques possessions, i a nosaltres de sobte ens costa molt estar sense el mòbil, sense internet, sense el cotxe nou, sense la roba de marca, sense el digital+ o sense sortir una nit i gastar-nos 60€ en un sopar i unes copes (i fent curt). I li fotem la culpa a tota aquesta gent que no té ni una mica d’això, els insultem i els hi diem que es culpa seva. I a mi em fa vergonya.

I veig per la tele que hi ha un altre món en que les possessions no són importants, o si més no, no és el més important. Quan veig llocs que es dediquen a tenir pau en si mateixos, a tenir calma, a cuidar-se uns dels altres, llocs ple de gent pobre però que quan veuen un estranger els hi falta temps per oferir aigua i menjar, penso que aqui anem molt malament, que devem tenir l’ànima ben negre. I no em refereixo en pla místic.

Es clar que allà, on sigui, aquell lloc diferent, deuen tenir coses dolentes. Però un cop viscut aquí i traslladat allà, no sabria valorar lo bo d’un i altre estil de vida? No trobaria per fi una forma de viure que ja no dependría del lloc on visc, si no de mi mateixa? Una mena de pau que m’allunyaria dels prejudicis dels altres, fins que desapareguessin ben lluny, sense sentir ni una suau remor?

Em considero una persona senzilla, però que si pogués ho seria més. Però estic massa influenciada per aquesta societat. Fins i tot en el que respecte la bellesa. A vegades somio que estic en una illa deserta, i el primer que faig és… tallar-me el cabell!!! Ningú em mira, es igual si em queda fatal, l’important en un lloc així és la comoditat. Després em trauria els sostenidors, que total, pel que aguanten….  He començat fotent la culpa al capitalisme i ara parlo de treure’m els sostens. Dec ser hippie, i encara no m’he adonat del tot.

Diners, diners… en algun lloc d’aquest món es pot ser feliç i no va lligat amb els diners. Com trobar-lo? I més difícil encara: com fer que la parella hi participi, quan no és comparteixen les mateixes idees?

Seguiré meditant.

LAS VÍRGENES SUICIDAS, Jeffrey Eugenides

“La mañana en que a la última hija de los Lisbon le tocó el turno de suicidarse —esta vez fue Mary y con somníferos, como Therese—, los dos sanitarios llegaron a su casa sabiendo exactamente dónde estaba el cajón de los cuchillos y el horno de gas y dónde la viga del sótano en la que podía atarse una cuerda.”

Només llegir aquest primer paràgraf vaig decidir que seria el primer llibre dels que havia portat de la biblio que llegiria. Em va enganxar de seguida. Las vírgenes suicidas, escrit per Jeffrey Eugenides, és la història de 5 germanes adolescents i el seu camí cap al suïcidi, solitari en unes, col·lectiu en unes altres.

Com els narradors, un grup de nois admiradors de les germanes Lisbon, som espectadors de la tragèdia que es veu venir. No només perquè ho sabem al principi, si no per l’angoixa que produeix tot el llibre. És inexplicable i desconeixem tot el que passa, però passa, i mai es sabrà del tot perquè va passar.

Crec que al final l’autor també li concedeix als narradors el do de l’estupidesa de la que semblaven lliurats al llarg del relat. Les raons que dona pel suïcidi col·lectiu d’aquestes germanes (egoisme, egolatria, ceguesa…) és suma a les idioteses de la resta. Que ningú tingui en compte que aquestes germanes van estar durant quasi un any tancades a casa, incomunicades, mal alimentades, amb condicions higièniques pèssimes, demostra que al final els mateixos narradors també acaben encegats de culpabilitat.

Cap al final, la Sra. Lisbon, la mare de les noies, després d’enterrar la seva última filla, abans d’entrar en aquella casa ruïnosa, es para al jardí. Es mira tot el carrer, i tots els habitants del carrer se la miren, amagats, dins de casa, al garatge, darrera una cortina, i és una acusació mútua. “Tu les vas matar” “Que vau fer vosaltres per impedir-ho?”, tots implicats, tots còmplices d’aquesta desgràcia.

No m’ho he passat bé llegint-ho. De fet, quasi ni hem conegut a les germanes Lisbon. La novel·la està feta a talls, flashbacks entre present, passat, i més enrera encara. Però els personatges amb prou feines els intuïm, quasi ni els palpem, no sabem per on agafar-nos amb cada un d’ells. És com si les germanes, totes juntes, fossin un ésser. El mateix es podria dir de la gent que els envolta.

No és un llibre intens, però tampoc és avorrit. Enganxa perquè es preveuen unes situacions que mai es succeeixen, unes situacions que ens ho explicaran tot, el que realment està passant. Per mi ha estat un desencís.

NUESTRO HOMBRE EN LA HABANA, Graham Greene

Aquesta és una de les novel·les més conegudes de Graham Greene, junt amb El americano impasible i El tercer hombre.

En Jim Wormold té un negoci d’aspiradores a La Habana. Sovint passa l’estona entre daiquiris en companyia del seu amic el doctor Hasselbacher i si això fos tot, es podria dir que la seva vida és força tranquil·la. L’únic que el pertorba és la seva filla Milly, una capritxosa adolescent conscient de ser la nineta dels ulls del seu pare. Milly és cada cop més exigent, i Wormold tem acabar a la ruïna. Un desconegut apareix a la seva vida i li proposa ser membre del Servei Secret, i Wormold accepta, sense gaires conviccions. Però de seguida arriben els calés, i Wormold es veu en el compromís d’haver d’inventar-se informes per tal de justificar la inversió econòmica que li dedica el Servei Secret. Els informes que s’inventa, alguns d’inspiració delirant, acabaran tornant-se en contra seva.

És una barreja entre novel·la negra i comèdia, sobretot amb diàlegs aguts, jugant molt amb la ironia i el sarcasme. És un llibre molt agradable de llegir. És divertit, no de l’estil de petar de riure cada dos per tres, però no hi ha pàgina que no t’arrenqui un somriure. A més, l’intriga està assegurada.

Aquesta novel·la es va publicar al 1958, i a l’any següent Carol Reed feia la versió cinematogràfica, amb Alec Guinness com a Wormold. Tinc molta curiositat, a veure si hi ha sort i l’aconsegueixo veure!

EN EL CAFÈ DE LA JOVENTUT PERDUDA, Patrick Modiano

En En el cafè de la juventut perduda tres persones relaten el que van arribar a saber de la Louki, una noia misteriosa que sovint apareixia pel cafè Condé, a París, al voltant dels anys 60.

Patrick Modiano ens situa pels carrers de Paris, que percebem misteriosos, bromosos, bohemis,… a través de quatre personatges amb un punt en comú, la misteriosa Louki. Per mi la historia de la Louki no té ni cap ni peus, és quasi un pretext perquè els personatges (inclosa la Louki) ens donin diferents visions de la seva vida a Paris. I tot i així, acaba essent una novel·la ensopida, amb algun moment interessant, visions plaents dels carrers de París, però grisa, fins i tot inconnexa, on els personatges gairebé no  aporten res sobre el tema central i on la mateixa Louki ens deixa més freds que un glaçó.