PYONGYANG, Guy Delisle

En Guy Delisle té publicats 3 llibres sobre les seves estades a l’estranger: Pyongyang, Shenzen, i Cronicas Birmanas. Shenzen potser va ser una mica fluix, però tant Pyongyang com Cronicas Birmanas m’han agradat molt. Delisle té un traç senzill per histories en un principi senzilles però que inviten a la reflexió i a que traiem les nostres pròpies conclusions.

Delisle, per qüestions laborals, va instal·lar-se durant dos mesos a la capital de Corea del Nord, Pyongyang. El país té un regim totalitari. La població esta sotmesa a dues personalitats egòlatres: Kim Il Sung, president mort fa 15 anys però que continua essent una presencia constant a la vida dels nordcoreans, i el seu fill Kim Jon Il.  Els habitants són manipulats en part perquè només poden rebre informació d’una font, el govern. Ni internet ni canals de tv estrangers estan permesos. I per l’altre part perquè l’amenaça dels camps de “reeducació” s’encarreguen de que s’obeeixi al govern.  Així, l’impressió que donen els habitants de Pyongyang es que semblen robotitzats.

Delisle ens ofereix de nou una visió occidental, la visió que tindríem nosaltres si viatgéssim al país. Una visió interessant, que ens descobreix moltes coses però ens deixa amb ganes de més.

COMO NO HACER NADA, Guy Delisle

Como no hacer nada és un recull de vinyetes que l’autor va publicar anteriorment en diferents revistes. Algunes m’han semblat reflexions interessants i altres curiositats, però n’he trobat  massa sovint de pesades e incomprensibles. Els temes són variats, tant poden ser temes actuals com reflexions personals. Per fullejar.

PORTADES: Auster vs. Modiano

INVISIBLE, Paul Auster, publicat a la tardor 2009.

 

En el cafè de la joventut perduda, Patrick Modiano, edició del 2008.

BERLÍN, CIUDAD DE HUMO. LIBRO DOS, Jason Lutes

Ja he llegit el segon volum d’aquesta trilogia. En aquest cas a Jason Lutes se li veu més dedicació, com si la seva ploma hagués pujat un nivell. Té més estil i concreció en el traç, i més coherencia en la forma de enllaçar les histories. Queda més clar quina és secundària i quina no, i li dona a les secundaries una escena final amb certa bellesa.

Ara venen els “però”. Però… a vegades sembla una classe d’història. Hi ha moltes escenes estàtiques, com si l’autor ho hagués televisat mentalment i després ho hagués dibuixat. Aquestes escenes són persones que parlen sobre la situació, amb la intenció claríssima de que te sàpigues part de la historia.  Però és un rotllo patatero. Es podria pensar que potser en altres còmics històrics ja coneguem la situació (per exemple Maus) i no faci falta moltes explicacions, i així és més fàcil entendre el relat. Però no. Per exemple a Persèpolis hi ha de fons una part històrica concreta d’Iran, i se’m va fer molt lleuger, sense tenir ni punyetera idea del país en general.
I després el guió que… tela. Queda un volum i no sé com s’ho farà per animar una mica això, perquè m’està resultant feixuc i avorrit.

BERLÍN, CIUDAD DE PIEDRAS. LIBRO UNO. Jason Lutes

Jason Lutes crea la seva història dins l’Alemanya d’entre guerres, a la República de Weimar. És una època difícil, hi ha el desencís i la pobresa que suposa la derrota de la 1ª Guerra Mundial, i alhora hi ha molts partits que lluiten per tirar endavant a una arruïnada Alemanya, cada un a la seva manera. Amb aquest panorama s’encreuen diferents històries de personatges de procedència i classe social variada. En principi és una trilogia, tot i que l’autor diu que no li agrada ser molt concret en aquest tema. El primer és Ciudad de Piedras, el segon Ciudad de Humo, i el tercer Ciudad de Luz. Aquest últim encara no s’ha publicat.

A mi no m’ha entusiasmat. I això que els còmics amb un fons històric em solen agradar molt. Moltes històries són massa curtes per deixar petjada, i en principi totes semblen prou interessants per aprofundir-hi. I amb tantes històries pel mig, crec que descuida les històries principals, costa que enganxin, i alguna trama la veig forçada.

El dibuix no m’agrada. El problema és que la majoria de dones s’assemblen (i alguns homes també), i em fa confondre sobre si prové de tal o qual història, si es que en prové d’alguna. I també costa molt saber l’edat de les persones pel traç. El guió…. pesat a vegades, i com ja he comentat, forçat.

Tinc la segona part, Berlín: Ciudad de humo a les meves mans, a veure si aquest volum m’enganxa més.

EL TRASTORN DE PORTNOY, Philip Roth

El trastorn de Portnoy és un monòleg del protagonista, l’Alex Portnoy, i que es dirigeix al seu psicoanalista. A través de la seva obsessió pel sexe i alhora el poc compromís amb les dones, ens explica la seva infantesa i adolescència en una llar jueva americana,  la fascinació pels goys (gent no jueva), i com va influenciar tot plegat en la seva maduresa.

L’he trobat molt i molt divertit. Hi havia moments que, al llegir-ho en un lloc públic, havia de deixar de llegir per no esclafir de riure. Sempre hi ha un to  humorístic, però el final és més amarg, ja que la decadència de l’Alex Portnoy  es cada cop més accentuada degut a la seva obsessió pel sexe.  Ell també  veu la seva inestabilitat, la seva falta de comoditat amb si mateix, fins que arriba a perdre els trucs. I aquesta és la raó per la que acaba al psicoanalista.

Remarco sobretot com a moments hilarants la seva inicial obsessió per la masturbació de jovenet i la convivència amb els seus pares, sobretot la seva mare, manaire i patidora de mena, i que em recordava moltissim a la meva.

Vaig llegir que aquesta novel·la de Philip Roth té moltes situacions  autobiogràfiques. No sé si es refereix al terreny sexual, però si sé que Roth és jueu i hi ha una forta crítica a la societat jueva nord-americana. Això li va suposar que una gran part de la societat jueva el rebutgessin i critiquessin feroçment.

Quelcom hi ha de Woody Allen, ja em vaig adonar. Segons he llegit, Allen va agafar moltes manies de l’Alex Portnoy per crear el seu propi personatge  traumatitzat i fortament dependent del seu psicoanalista, un personatge molt assidu a la seva filmografia.

EL PECHO, Philip Roth

En David un bon dia es desperta i és un pit de dona. Un solitari pit cec de dona sense dona,  de 70kg i 1,80 cm. Vaig trobar que era un argument molt atractiu, per això el vaig triar com a la meva primera novel·la de Philip Roth.

El pecho és a estones estrafolàriament eròtic i a estones una paranoia constant que no deixa de ser divertida. No és tan dramàtic com La metamorfosi, tot i que és una referencia constant, directa e indirectament.

Al ser el mateix protagonista qui ens ho explica, en David, la paranoia sembla completament raonable.  I si el que passa és que es creu un pit, i realment està tancat en un manicomi però essent una persona normal? Si és cec, com pot saber del cert que no s’ha convertit en un espectacle televisiu? En detalls com aquests em vaig adonar que el llibre és completament actual tot i estar publicat al 1972.  Camí de la bogeria, el seny el posa el seu psicoanalista, el Dr. Klinger, una veu exterior que li rebat tots  els dubtes i es portador de la veritat. Però… realment és així? La paranoia és contagiosa!

M’ha agradat força, tot i estar en aquest estat de mandra literària. És per això que he decidit llegir l’altre llibre de Roth que havia agafat de la biblio, El trastorn de Portnoy, que està resultant molt divertit.

BLANKETS, Craig Thompson (i altres reflexions)

Sempre és agradable de tant en tant afegir un còmic entre les meves lectures, perquè a vegades em resulta més distret i lleuger que depèn de quin llibre. És el que m’ha passat amb Blankets, que quasi el vaig llegir d’una tirada. És divertit, és dur, és intens, és tràgic…

Blankets és un còmic autobiogràfic, sobre la infantesa i adolescència de l’autor. Craig Thompson es va criar en una llar estricta situada en una comunitat rural molt religiosa. Era objecte de burla per part de companys i, segons com es miri, fins i tot professors. Això fa que cregui en Déu amb desesperació, perquè l’aculli al Cel un cop acabat l’Infern que està visquent. És colpidor veure com ho passa tan malament.

Un dels personatges més representatius de la seva infància fou el seu  germà petit Phil, amb qui compartia habitació, llit, jocs infantils, fantasies aventureres i, per desgràcia, alguns fets traumàtics. La relació amb el seu germà és còmica amb punts dramàtics, amb les situacions i ocurrències típiques de l’edat.

En Craig ha d’assistir cada any per Nadal a les colònies catòliques que organitza la comunitat, i així coneix la Raina, el seu primer amor. La relació amb la Raina és intensa, però allunyant-se sovint del dramatisme adolescent. Es centra sobretot amb la discussió interior que és latent a tot el còmic, la lluita entre l’estrica educació catòlica que ha rebut amb els sentiments i desitjos envers la Raina, i envers la seva passió pel dibuix, i en fi, envers tota passió que no sigui envers la religió.

La veritat és que ara em ve de gust molt més aquest tipus de lectures que no pas una novel·la en si. Tinc pendent per acabar un parell de llibres però no em ve gens de gust! En canvi el còmic s’adapta perfectament al meu estat d’ànim. M’hi endinso amb facilitat, i m’hi puc submergir hores, hores que em passen volant. La llàstima és que les biblioteques més properes no tenen gaires còmics i m’haig de conformar amb el que hi ha.

També hi ha un parell de noves aficions que ocupen el meu temps lliure: un és la bicicleta, a la que intento anar-hi com a mínim un parell de cops per setmana. Acabo tan cansada que no em ve de gust endinsar-me en quelcom gaire profund o que em faci pensar gaire.

Tardor de bicicleta

I després el cinema clàssic, tot un descobriment.  És increïble com a degenerat el cinema nord-americà, és lògic que avui dia encara es venerin pel·licules com Casablanca, El apartamento, Doctor Zhivago o Ciudadano Kane. Feia molt de temps que no m’ho passava tant bé veient pel·licules. I a més redescobrir una icona del cinema clàssic com Humphrey Bogart. Quin home! Amb la seva presència i gairebé sempre amb el mateix tipus de personatge, tant podien canviar-li el nom a Philip Marlowe, Sam Spade o Rick Blaine, que ell sempre serà en Bogart. M’encanta.

Bé, suposo que tot quedarà en la típica sequera/mandra lectora, que estas unes setmanes que res et sembla bé. Per això és millor deixar estar els llibres i dedicar-me a coses que em vinguin més de gust (còmic, bicicleta, Bogart…).

LA MANO DEL DIABLO, L. Child & D. Preston

Aquests autors estan caracteritzats sobretot per escriure plegats els casos de l’agent de l’ F.B.I. Aloysius Pendergast. Segons tinc entès La mano del diablo forma part d’una trilogia en que, com a trama principal o de fons, hi ha el mateix tema: el germà de l’agent Pendergast, en Diògenes Pendergast, un ésser, segons ens fan entendre, temible.

L’aparició del cos carbonitzat del Sr. Grove, enmig d’un escenari immaculat, amb continues referències al diable i a la combustió espontània, fa que La mano del diablo comenci molt bé. Després, poc a poc, es va perdent l’interès, comencen els típics estereotips: romanç entre companys (que ho veus venir des de que ella apareix, no són gaire subtils), ineptitud policial (tots són idiotes menys els protagonistes, masclisme policial), la policia d’altres països no coneix la tecnologia (a Itàlia tenen els expedients recents lligats amb un cordill perquè encara no coneixen els ordinadors, a l’any 2004), i l’argument i les conclusions s’agafen en pinces en una trama molt forçada que li ve fluixera per moments. No és del tot avorrit, i el que més m’animava a seguir llegint era la curiositat. Però podia deixar la lectura en qualsevol moment, quasi no em va enganxar. Després, amb el desenllaç, ja ve la desil·lusió perquè encara dona més la sensació de ser repetitiu, estereotipat i gens original. A més, s’allarga massa, una barbaritat, realment no feien falta les 650 pàgines que té.

La història paral·lela sobre un personatge que és creu escollit per Déu (i que res té a veure amb la trama principal) provoca el mateix que la història principal: un inici que promet, un final que desil·lusiona.

El protagonista, l’Aloysius Pendergast, és poc creïble. És un personatge particular creat per ser especial i quasi d’un altre món. Tot ho sap i se’n surt de tot. En els moments d’acció en que els autors posen la situació al límit, fins que realment no hi ha manera humana de sortir-se’n, en Pendergast ho soluciona d’una forma tan miraculosa que fins i tot sembla ridícula. No em va agradar gens.

Conclusió: no tornaré a llegir res més d’aquest parell d’autors, ni tan sols els dos llibres següents que continuen la trilogia. No val la pena. Com a novel·la negra i/o policial m’he trobat llibres i autors molt més interessants.

CONCERT D’ANDRÉS CALAMARO, Girona 11/10/2009

Vaig tenir el plaer d’assistir el passat diumenge al concert que Andrés Calamaro feia a Girona, l’últim de la seva gira. En el seu repertori va incloure algunes cançons de Los Rodriguez (La mirada del adiós, Brindo por las mujeres, Palabras más palabras menos, Canal 69…) i va ser molt commovedor, perquè de joveneta m’agradaven molt i no vaig poder veure’ls mai en directe.

Una de les cançons que més em van emocionar va ser Estadio Azteca. Es el que té el directe, les grans cançons semblen més grans encara. I vaig sentir altres que no coneixia i que em van encantar, com Paloma.

Els “però” al concert, com gairebé sempre, va dirigit a l’organització. Primer, els guardes de seguretat no deixaven fer fotos. A la meva parella li van demanar que sortís fora per esborrar la targeta de memòria, però al final li van perdonar ja que només eren quatre fotos.

Segon, el preu de la cervesa, 3€. Carissim. Si, pot ser el preu habitual en concerts, però no deixa de ser caríssim. A més, afegim que només hi havia un sortidor per centenars de persones, i que el del “xiringuitu” anava emplenant gots i deixant-los al costat perquè els altres anessin servint. La sort podia passar de tu i fer que et toqués una cervesa calenta (=pixats de gat, que es sol dir)

I tercer, se’m va fer curt!!

Hi havia força gent!

Una mica allunyats, però no tant com sembla.