Títol original: Breakfast of Champions
Traducció: Isabel Llansat
Editorial : Laia
Col·lecció: El mirall i el temps
245 pàgines. Any publicació: 1973
Kilgore Trout és un escriptor sense fama que ha publicat desenes de llibres. Dwayne Hooper és propietari d’un concesionari i de varis negocis a Midland City. Ambdos són personatges literaris, no reals, titelles manejades per un altre personatge irreal, l’escriptor Philboyd Studge, creat per Vonnegut. La creació de la creació, és a dir Trout i Hooper, seràn l’excusa per aquest assaig de Studge, que alhora és l’excusa de Vonnegut per denunciar l’ètica i moralitat, a través de temes com el masclisme o el racisme, de principis dels 70, tant vergonyosament ambigua com avui dia.
Trout, el personatge fictici de l’escriptor irreal, provocarà involuntariament l’allau de violència que s’està gestant al llarg de la novel·la al cap malalt de Dwayne. Studge aprofita els passos previs al fatal encontre per fer aquesta mena d’assaig, al que no li falta l’humor i la ironia, sobre la societat actual, el comportament humà i sobre la condició d’escriptor.
La narració sovint frega l’absurd, tot i que hi ha raonaments sorprenents que et porten a sumir-te en les teves propies reflexions. No és una lectura especialment difícil, però vaig tenir que posar-hi un extra de voluntat en certs moments.
És la meva segona novel·la de Kurt Vonnegut, i sense cap dubte em quedo amb Matadero Cinco.
Tot i que en Joan Antoni Martín Piñol és professor i guionista, molta gent el coneix per les escasses (per desgràcia) intervencions al Club de la Comedia de la 
Jerusalem se’ns presenta com un poble on conviuen diferents cultures i religions en perfecta harmonia. Però algunes decisions polítiques ho desbaraten tot. Costa explicar quelcom així sense posar-te en cap bàndol. Quan començava a ensumar certa tendència de Zapico de posicionar-se, em vaig adonar que ell parla de persones. Persones dolentes i persones bones, i gent que ha de fugir perquè les persones dolentes, sigui del bàndol que sigui, els hi volen destrossar la vida.
Poques coses tenien en comú pare i filla. L’interès per la lectura és un d’ells, l’altre era la seva homosexualitat. I això s’acaba convertint Fun Home, en un autodescobriment d’una sexualitat socialment diferent i que comparteix amb qui menys espera.
L’allau de novel·les apocalíptiques que estan rebent les llibreries no té fi. Com que m’he n’he llegit unes quantes, serà per això que tot i algun gir inesperat, L’any de la plaga no m’ha sorprès gaire. La manca d’originalitat ve donada pel que ja confessa l’autor, i es que les referencies en que s’ha inspirat són varies: la més clara és “La invasió dels ultracossos”, però també trobem una mica de Matheson, una mica de Widham, una mica de Romero,… I per si ens hem deixat algun, al final l’autor s’encarrega de posar-nos un llistat de totes les mencions culturalment disperses que s’han fet al llarg del relat.
Aquell estiu de 1958 Ted Cole, escriptor de contes infantils, contracta a Eddie com a ajudant, que en aquell moment és un estudiant de 16 anys. Ted, que és un faldiller sense remei, té l’esperança que Eddie pugui treure -entre llençols- la trista melangia de Marion. Aquest és l’inici d’una història que no acabarà fins quaranta anys desprès.
al minva, però no dràsticament ja que Irving s’encarrega de posar petites joies al relat. Podria dir que és un bon creador de moments, de petites escenes que costaran oblidar. A més insereix els contes de Ted, fins i tot un capítol d’una novel·la de Ruth, que en principi ens pot fer arrufar el nas -per pesat- però realment és converteix en una perla més.
