Un nou cas per en Salvo Montalbano, que s’està convertint en la Jessica Fletcher siciliana: allà on va, mort al canto. Aquest cop la Lívia l’obliga a fer-se un vestit a mida, i la sastreria patirà les conseqüències.
Com reconforta llegir sobre vells amics. Poca cosa hi ha de nou: Els mateixos procediments, els mateixos companys, el mateix restaurant, la mateixa salivera davant la cuina siciliana… i la reiterada implicació social de Camilleri/Montalbano, que a través d’un parell d’històries secundàries torna a denunciar sobre la dramàtica situació de la immigració que arriba en condicions infrahumanes a través del mar.
És la segona vegada que llegeixo en Montalbano en català i a mans d’en Pau Vidal (offtopic: m’encanten les seves columnes, el trobareu aquí i aquí). És una passada com no es limita a traduir i ho adapta curosament (i curiosament) sense perdre l’essència d’aquest racó de món creat per Camilleri.
Però en el meu cas costa adaptar-se al canvi un cop t’has acostumat a la veu d’un personatge tan singular com en Montalbano, que sempre he llegit en castellà. No es que em desagradi, si no que em costa acceptar que en Montalbano que li diu “xato” i “rei” a en Catarella sigui el mateix, sigui el meu Montalbano.
Recomanat per a lectors que busquin: novel·la negra, novel·la lleugera, protagonista carismàtic.
LLIBRES & ROSELLES 
Deixa un comentari