UNA HABITACIÓN PROPIA, VIRGINIA WOOLF

una-habitacion-propia

Títol original: A room of one’s own
Traducció: Laura Pujol
Editorial : Editorial Planeta / Seix Barral
Col·lecció: Austral
155 pàgines. Any publicació: 1929

Una habitación propia és un assaig basat en dues conferències que va fer la Virginia Woolf al 1928, sobre la dona i la novel·la. A la segona pàgina, l’autora ja ens informa que per poder escriure una dona necessita diners i una habitació pròpia. El primer que se m’ocorre es que això és molt evident, però tot i així cal seguir llegint per saber com arriba a aquesta conclusió.

VIRGINIA WOOLF

Després d’unes primeres pàgines en les que em vaig sentir força perduda perquè no sabia on volia anar a parar, per fi va arribar la llum. I amb ella, la fascinació. Virginia Woolf dóna una classe magistral sobre la dona en la història i la literatura, i aconsella sobre l’ànim de l’escriptora vers el que escriurà.

Les dones no ho han tingut fàcil al llarg de la història, cert. No només pel missatge matxacón de la seva suposada inferioritat, si no que a més això anava acompanyada d’una severa manca de llibertat, tant física com intel·lectual. No les deixaven estudiar, aprendre, viatjar soles ni guanyar-se la vida per elles mateixes. Totes les experiències vitals que un escriptor podia usar de munició per abocar en els seus escrits, eren prohibides a la dona. Woolf fa varies suposicions sobre el mal tràngol que en aquella època, una ment inquieta i àvida de coneixements estigués condemnada en un cos femení.

…El mundo no le pide a la gente que escriba poemas, novelas, ni libros de Historia; no los necesita. (…) La indiferéncia del mundo, que Keats, Flaubert y otros han encontrado tan difícil de soportar, en el caso de la mujer no era indiferencia, sino hostilidad. El mundo no le decía a ella como les decía a ellos: “Escribe si quieres; a mí no me importa nada.” El mundo le decía con una risotada: “¿Escribir? Para qué quieres tú escribir?”

Però alhora…:

¿Tenéis alguna noción de cuántos libros se escriben al año sobre las mujeres? ¿Tenéis alguna noción de cuántos estan escritos por hombres? ¿Os dais cuenta de que sois quizás el animal más discutido del universo?

¿Porque dice Samuel Butler?: “Los hombres sensatos nunca dicen lo que piensan de las mujeres”? Los hombres sensatos nunca hablan de otra cosa, por lo visto. (…) lo triste es que todos los hombres sensatos no opinan lo mismo de las mujeres.

Al arribar a la conclusió que tots aquests autors estan colèrics amb la dona, Woolf li dona voltes a la raó:

Los profesores o patriarcas, para darles un nombre más exacto, quizás estén en parte furiosos por este motivo (…) posiblemente, cuando el profesor insistía con demasiado énfasis sobre la inferioridad de las mujeres, no era la inferioridad de estas lo que les preocupaba, sino su propia superioridad. (…)Más que nada, viviendo como vivimos de la ilusión, quizá lo más importante para nosotros sea la confianza en nosotros mismos (…) Y ¿cómo engendrar lo más de prisa posible esta cualidad imponderable y no obstante tan valiosa? Pensando que los demás son inferiores a nosotros. De ahí la enorme importancia que tiene para un patriarca, que debe conquistar, que debe gobernar, el creer que un gran número de personas, la mitad de la especie humana, son por naturaleza inferiores a él.

Durante todos estos siglos, las mujeres han sido espejos dotados del mágico y delicioso poder de reflejar una silueta del hombre de tamaño doble del natural.

L’autora fa èmfasi en que és molt important per l’escriptora de novel·les que la seva ment no tingui obstacles, que no acumuli retrets u hostilitats, que no escrigui amb fúria, que escrigui amb sensatesa, que no es desviï dels personatges per parlar d’ella mateixa. Perquè el seu estat anímic influenciarà en el que escrigui i l’impedirà mostrar el seu geni.

(…) es notable el cambio de humor que unos ingresos traen consigo. (…) No necesito odiar a ningún hombre; no puede herirme. No necesito halagar a ningún hombre; no tiene nada que darme.

Aquesta frase és pura pau interior, i segons ella, el millor estat per escriure.

La libertat intelectual depende de cosas materiales. La poesía depende de la libertat intelectual. Y las mujeres siempre han sido pobres, no sólo durante doscientos años, si no desde el principio de los tiempos.(…) Las mujeres no han tenido, pues, la menor oportunidad de escribir poesía. Por eso he insistido tanto sobre el dinero y sobre el tener una habitación propia.

Una habitación propia és definitivament un dels meus llibres de capçalera. Plena de història i bons consells, de grans autores i protagonistes (fictícies i reals), amb una prosa didàctica i enriquida amb una fina ironia. A més, l’edició de Seix Barral per Austral és una meravella.

Nota: 5/5

TEORIA KING KONG, VIRGINIE DESPENTES

teoria-king-kong

Títol original: King Kong Théorie
Traducció: Beatriz Preciado
Editorial : Melusina
Col·lecció: UHF
125 pàgines. Any publicació: 2006

En aquest assaig feminista, Virginie Despentes tracta abastament i amb gosadia alguns dels temes més delicats i violents de la nostra societat actual i que afecta directament a les dones: la violació, la prostitució i la pornografia (i el sexe en general), en relació al tracte, els valors, les normes i les obligacions que ens inculquen a tots. L’autora es recolza en una extensa bibliografia però parla també des de l’experiència, ja que va ser violada, exercí puntualment la prostitució i la seva pel·lícula Baise-Moi va ser censurada en varis països (com Austràlia o Irlanda) per el sexe i la violència explícita que hi sortia.

virginie-despentes

Virginie Despentes és directa, malparlada, combativa i sense embuts. No en va l’han batejat com la diva destroy punk de les lletres franceses. Pots no combregar totalment amb ella, però no hi ha dubte que planteja i analitza qüestions molt interessants sobre el paper de la dona avui dia a la societat occidental. Per això també s’autodefineix com a proletaria del feminisme, perquè el seu discurs feminista i anti-masclista (que no anti-home, concepte que hi ha qui li costa diferenciar) intenta arribar a totes les dones en totes les situacions. Però també hi ha lloc per l’home, perquè la denuncia de l’adoctrinament a la que som sotmesos és conjunta.

M’he penedit moltíssim de no tenir un llapis a mà per subratllar tot el que deia, però possiblement hagués subratllat mig llibre, com m’ha passat amb la següent lectura, Una habitación propia de Virginia Woolf.

Així que obro el llibre buscant alguns passatges, i no puc evitar que m’enganxi en poques paraules, sigui quina sigui la pàgina que obri. Em deixo portar pels seus raonaments i les seves experiències, gaudint de les seves conclusions i el seu posat irònic i guerrer.

Sobre la violació:

“El mensaje que nos dirigen está claro: ¿por qué vosotras no os defendéis más violentamente? Lo que resulta sorprendente, efectivamente, es que no reaccionemos de ese modo. Una empresa política ancestral enseña a las mujeres a no defenderse. Como siempre, doble obligación: hacernos saber que no hay nada tan grave, y al mismo tiempo, que no debemos defendernos ni vengarnos. Sufrir y no poder hacer nada más.

Pero las mujeres sienten aún la necesidad de afirmar: la violencia no es una solución. Por tanto, el día que los hombres tengan miedo de que les laceren la polla a golpe de cúter cuando acosen a una chica, seguro que de repente sabrán controlar mejor sus pasiones “masculinas” y comprender lo que quiere decir “no”. Yo habría preferido, aquella noche, ser capaz de dejar atrás lo que habían enseñado a mi sexo y degollarlos a todos, uno por uno. En lugar de vivir como una persona que no se atreve a defenderse, porque es una mujer y la violencia no es su territorio, como si la integridad física de un hombre fuera más importante que la de una mujer. (…) Estoy furiosa contra una sociedad que me ha educado sin enseñarme nunca a golpear a un hombre si me abre las piernas a la fuerza, mientras que esa misma sociedad me ha inculcado la idea de que la violación es un crimen horrible del que no debería reponerme.”

Sobre la prostitució:

“Como el trabajo doméstico y la educación de los niños, el servicio sexual debe ser gratuito. El dinero es la independencia. (…) Así, a partir de imágenes inaceptables de un tipo de prostitución practicada en condiciones asquerosas, se acaban extrayendo conclusiones sobre el mercado del sexo en su conjunto. Es tan pertinente como hablar del trabajo textil mostrando únicamente imágenes de niños sin contrato en los sótanos. No importa, lo que cuenta es poder transmitir una única idea: ninguna mujer debe sacar beneficios de sus servicios sexuales fuera del matrimonio. (…) Porque el sexo para las mujeres, sin amor, es siempre degradante.“

“A menudo, las cosas son exactamente lo contrario de lo que nos dicen que son, por eso nos lo repiten con tanta insistencia y brutalidad. La figura de la puta es un buen ejemplo: cuando afirmamos que la prostitución es una “violencia contra las mujeres” es para que olvidemos que es el matrimonio lo que constituye una violencia contra las mujeres, y de modo general, todo lo que aguantamos. Aquellas que se dejan follar gratis deben seguir diciendo que su opción es la única posible, si no ¿cómo las retendríamos? La sexualidad masculina en sí misma no constituye una violencia contra las mujeres, si éstas consienten y están bien pagadas. Lo que resulta violento es el control que se ejerce sobre cada una y cada uno de nosotros, la facultad de decidir por nosotros lo que es digno y lo que no lo es.”

Sobre la pornografía:

“Las condiciones en las que trabajan las actrices, los contratos aberrantes que firman, la imposibilidad de controlar su imagen cuando abandonan la profesión, o de que les retribuyan cada vez que se utiliza su imagen, esta dimensión de su dignidad no interesa a los censuradores. El hecho de que no exista ningún centro de ayuda especializado al que las actrices porno puedan acudir en busca de infomación sobre las particularidades de su profesión no inquieta en absoluto a los poderes públicos. Hay una dignidad que les preocupa y otra que no interesa a nadie. Pero el porno se hace con carne humana, con la carne de la actriz. Y al final, sólo suscita un único problema moral: la agresividad con la que se trata a las actrices porno.”

Perles d’aquí i d’allà:

“Después de unos años de buena, leal y sincera investigación he acabado llegando a esta conclusión. La feminidad: puta hipocresía. El arte de ser servil. Podemos llamarlo seducción y hacer de ello un asunto de glamour. Pero en pocos casos se trata de un deporte de alto nivel. En general, se trata simplemente de acostumbrarse a comportarse como alguien inferior. Entrar en una habitación, mirar a ver si hay hombres y querer gustarles. No hablar demasiado alto, no expresarse en un tono demasiado autoritario, no hablar de dinero. No querer tomar el poder. No querer ocupar un puesto de autoridad. No buscar el prestigio. No reírse demasiado fuerte. No ser demasiado graciosa. Gustar a los hombres es un arte complicado, que exige que borremos todo aquello que tiene ver con el dominio de la potencia.”

“La propaganda pro-maternidad nunca ha sido tan martilleante. (…) Sin niños la alegría femenina no existe, pero criar a los niños en condiciones decentes es casi imposible. Es necesario, de todos, que las mujeres sientan que han fracasado.”

“Porque el ideal de mujer blanca, seductora pero no puta, bien casada pero no a la sombra, que trabaja pero sin demasiado éxito para no aplastar a su hombre, delgada pero no obsesionada con la alimentación, que parece indefinidamente joven pero sin dejarse desfigurar por la cirugía estética, madre realizada pero no desbordada por los pañales y por las tareas del colegio, buen ama de casa pero no sirvienta, cultivada pero menos que un hombre, esta mujer feliz que nos ponen delante de los ojos, esa a la que deberíamos hacer el esfuerzo de parecernos, a parte del hecho de que parece romperse la crisma por poca cosa, nunca me la he encontrado en ninguna parte. Es posible incluso que no exista.”

I freno, que sembla que tingui la intenció de citar mig llibre. És evident que m’ha encantat i que tindrà lloc en la meva l’estanteria imaginària de llibres preferits. Però… és una lectura apta per tothom? Rotundament sí. Siguem conscients de que no a tots ens engrescarà de la mateixa manera, però val la pena les reflexions que individualment en podrem extreure.

Nota: 5/5

A LA COLÒNIA HIDRÀULICA I ALTRES CONTES, SÍLVIA ROMERO I OLEA

colonia-hidraulica

Editorial : Pagès Editors
Col·lecció: Proses
120 pàgines. Any publicació: 2016

A la colònia hidràulica i altres contes, obra guanyadora del premi de narrativa Vila Ametlla de Mar 2016, és un recull de relats amb la mort com a tema principal. L’autora comenta a l’epíleg que els relats van sorgir per la necessitat d’esbargir-se, banalitzar i passar pàgina arrel d’haver tractat anteriorment un tema tan cru com els dels nens soldats, així que els tretze contes (un llibre sobre la mort havia de portar el número del mal auguri d’una o altra manera) tenen un punt irònic, fins i tot còmic, movent-se entre la fantasia i el suspens. El contes són curts, amb un vocabulari molt acurat però alhora gens dificultosos, cosa que m’encanta perquè no trenca el ritme de la lectura. Com a anècdota personal, alguns del contes els vaig llegir en les varies visites que he tingut al dentista aquests dies. Endinsar-me amb tanta facilitat a les històries m’ha esbargit i alleugerit l’angoixa que sempre m’acompanya en aquest lloc.

Amb la lectura del primer relat, Els esperits no menteixen, que tracta sobre uns adolescents i el joc de la ouija, ja no em vaig poder treure la sensació de que era un llibre encarat al jovent. Em va posar nerviosa com recordo que em posaven alguns dels llibres de terror que llegia de joveneta, i pensava que una història així són de les que triomfen entre aquest públic, siguin o no lectors habituals. I aquesta idea s’anava consolidant mentre avançava la lectura de les altres històries.

Alguns dels relats estan carregats d’una gran dosi de fantasia, i es nota que l’autora s’hi sent a gust amb el gènere. Encara que la fantasia i jo no hem sigut mai companyes de viatge, no deixa de ser curiós llegir com es procura l’alimentació un peix mutant o què pot passar al entrar dins d’un famós quadre. I això passa perquè els relats tenen la mida justa. Com si es tractés d’un piscolabis, pots picar i t’envalenteixes a tastar altres gèneres sense empatx (sí, la metàfora és producte dels recents àpats de Nadal).

Però els relats que més m’han agradat són els de realitats alternatives, com a Ens coneixem?, on dos aparents desconeguts intenten esbrinar què els uneix, o el relat que li dóna el nom recull, on a més l’acompanya una macabra historia sobre un innovador mètode per obtenir aigua. També he gaudit, com no, amb els que tenen un punt de terror, com Imaginacions!, o els de suspens com All i julivert i Objectiu comú, que a més se li suma un gir sorpresa.

Amb A la colònia hidràulica i altres contes he començat molt bé aquest nou any en el que tinc la intenció (a principis d’any sempre ens posem alguna intenció) d’obrir-me més a altres tipus de lectures, sortir de la meva zona de confort. Posar-me de màxima la dita de “si només fas el que saps fer, mai seràs millor del que ets ara”. I com a mínim això es seguirà complint en la pròxima ressenya.

Nota: 3’5/5

DESAPARECIÓ UNA NOCHE, DENNIS LEHANE (KENZIE & GENNARO 4)

desaparecio_una_noche_300x456

Títol original: Gone, Baby, Gone
Traducció: María Montserrat Vía Giménez
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
398 pàgines. Any publicació: 1998

L’Amanda, de 4 anys, va desaparèixer la nit passada de casa seva. La policia és conscient de que en les desaparicions el temps és primordial, així que hi inverteixen tots els efectius policials possibles, però malauradament no tenen èxit. Així que els oncles de la nena visiten els detectius privats Patrick Kenzie i Angela Gennaro buscant una ajuda extra, i tot i que aquests volen refusar el cas perquè no es veuen capaços de fer més que la policia, al final cedeixen a fer una ullada als fets. És així com descobreixen que la mare de la petita, una ionqui egocèntrica, menteix en dir on era aquella nit. En Patrick i l’Angie finalment s’uniran a la policia com a recolzament de la investigació.

Un altre novel·la de la saga Kenzie i Gennaro, sí. Però sense cap dubte de les que més he gaudit i patit, i es que és inevitable llegir amb un nus a l’estómac quan les víctimes són nens. La novel·la té una trama llarga i molt ben muntada, amb molta tensió pels contratemps diversos i per unes escenes d’acció i violència que em van deixar garratibada. I l’agre i trist dilema final és colpidor, inoblidable. L’angoixa que genera quan veus que la justícia de l’home guanyarà sobre la ètica és gairebé insuportable.

Tot i que conté algunes referències d’anteriors casos dels investigadors, crec que és una novel·la que és pot llegir perfectament sense seguir l’ordre de publicació.

Nota: 4/5

Un apunt:

La pel·lícula. LA PEL·LÍCULA. Se li ha de donar el mèrit a en Ben Affleck d’haver fet el que possiblement sigui la pitjor pel·lícula basada en un llibre que he vist mai, i que als 10 minuts de començar a veure-la jo ja fos conscient de que seria així. És tan pretensiosa que ofen, i el guió és una versió cutre e incoherent de la novel·la. És avorrida, AVORRIDA! I li ha tret el carisma a la majoria dels personatges per convertir-los en clixés discriminatoris i gens subtils.

Potser sense haver llegit el llibre sigui més acceptable, ja que a la meva parella no li va semblar tan dolenta. Per part meva, acabo d’entrar al club de detractors d’en Ben Affleck.

Nota pel·lícula: 0/5

HARRY POTTER I LA PEDRA FILOSOFAL, J.K. ROWLING (SÈRIE HARRY POTTER 01)

portada_harry-potter-i-la-pedra-filosofal-rustica_jk-rowling_201607140849

Títol original: Harry Potter and the Philosopher’s Stone
Traducció: Laura Escorihuela
Editorial : Empúries
Col·lecció: Sèrie Harry Potter
304 pàgines. Any publicació: 1997

Des de que tenia només un any, en Harry Potter (mal)viu amb els seus oncles i l’insuportable del seu cosí Dudley. Però en el seu onzè aniversari, tot i les traves que hi posa el seu oncle, rep una carta que li porta un esser gegantí anomenat Hagrid. La carta és l’acceptació a l’escola de bruixeria de Hogwarts, i d’aquesta manera en Harry s’assabenta que ell és un bruixot, que també els seus pares foren bruixots, i que no van morir en un accident de cotxe si no que els va assassinar “l’Innombrable” bruixot Voldemort. Amb la seva entrada a Hogwarts en Harry coneixerà tot un món de màgia i farà gran amistat amb dos alumnes més, en Ron i l’Hermione.

Des de que vaig veure la pel·lícula al cine li tenia una mica de mania al Harry Potter, perquè em va avorrir i no vaig entendre gaire de què anava tot plegat. I tot i així, em vaig animar a llegir el llibre. Dos circumstàncies em van empènyer a fer-ho: la primera es que després de l’última lectura (la re-lectura de Wilt d’en Tom Sharpe) no tenia molt clar què em venia de gust llegir. I la segona, que de tots els llibres que tenien al súper era el que vaig trobar més acceptable (sí, sóc d’aquelles persones que compra els llibres a l’Amazon i als supermercats, afuselleu-me).

Mentre aprofitava el meu dret com a clienta deixant que la meva filla s’ho passés pipa al parc de boles que posen a disposició dels nens, vaig asseure’m a terra, recolzada a una columna i amb els genolls arronsats, a llegir el Harry Potter. Només em faltava xarrupar una coca-cola per sentir-me com una adolescent. Però al cap de 20 minuts l’esquena i el cul em recordaven que tinc trenta… i tants.

Però tant li fa l’edat quan es tracta d’en Harry Potter, i seria molt egoista etiquetar-lo per un públic únicament infantil/juvenil. En Harry Potter és apte per tots els públics, segurament no a nivell individual però sí general.

Des de les primeres planes la història fila molt bé, t’endinsa en un món màgic amb naturalitat i a més l’autora té una capacitat increïble per fer de la senzillesa una virtut (mentre llegia li he agraït moltes vegades aquesta virtut). M’ho he passat molt bé amb les aventures i aprenentatges d’en Harry Potter i els seus companys, sobre el món que rodeja Hogwarts, sobre l’escola i els seus professors. Sóc una mica dura d’enteniment quan es tracta de fantasia i ciència-ficció, però aquí no he tingut cap problema en endinsar-me en aquest món fantàstic. Si fins i tot he entès les normes del Quidditch! I a la primera!

En fi, perquè després diguin que no pots trobar bons llibres al súper.

Un apunt:

philostone

He tornat a veure la pel·lícula, 15 anys després. És innegable que és molt fidel al llibre, fins i tot en els diàlegs, i té l’al·licient de posar-hi una cara a tots els personatges i de poder gaudir d’actors com l’Alan Rickman. La novel·la m’ha ajudat a emplenar alguns buits i a entendre millor algunes situacions, però la pel·lícula, de nou, se m’ha fet llarga i pesada. Probablement no sigui una opinió unànime, però al meu parer, un cop més, el llibre surt guanyat.

Nota: 4’5/5

VIAJO SOLA, SAMUEL BJORK

portada-viajo-sola

Títol original: Det henger en engel alene i skogen
Traducció: Martin Simonson
Editorial : Suma
560 pàgines. Any publicació: 2014

L’inspector Holger Munch necessita l’instint de la intuïtiva policia Mia Kruger per resoldre un esgarrifós cas: l’aparició d’una nena penjada d’un arbre i empolainada com una nina, amb un cartell que li penja del coll on diu “Viatjo sola”. Però la Mia té altres plans: després de la tràgica mort de la seva germana i que ella matés posteriorment i en acte de servei al culpable indirecte de la seva mort, s’ha proposat marxar aviat d’aquest món. Així que s’ha agafat una caseta al mar, s’ha allunyat de tothom i viu enterbolida per les pastilles i l’alcohol que va consumint fins que arribi el moment de suïcidar-se, dia que ja té marcat ja al seu calendari.

Vaig llegir Viajo sola les passades vacances, entre mar i muntanya, i és just el que necessitava en aquell moment: una entretinguda lectura d’estiu del gènere que més m’agrada. I em vaig arriscar amb una novel·la nòrdica, a mi que no em fan gens el pes perquè generalment trobo els personatges insípids. Així que quan dic que no sembla nòrdica, personalment trobo que és una virtut.

Amb Viatjo Sola vaig participar al concurs The Other Readers del blog TuMateix Llibres (clickeu a la imatge).

Enganxa, és crua en justa mesura, i tot i els clixés habitualment presents en el gènere amb els seus cliffhangers, drames personals dels protagonistes e històries secundaries que aparentment no tenen res a veure amb la trama principal, se’n surt amb un èxit relatiu dels més que evidents intents d’allunyar-se d’ells.

Viatjo sola va tenir cert èxit en el seu moment, el que ha donat peu a que recentment s’hagi publicat la segona entrega de la parella policial Munch-Kruger, El mussol.

Nota: 3/5

La chica miedosa que fingía ser valiente muy mal, BARBIJAPUTA

la-chica

Editorial : Aguilar
456 pàgines. Any publicació: 2016

Vagi per endavant que m’agrada molt la Barbijaputa, la trobo revolucionària i atrevida. No sempre estic d’acord amb els seus postulats feministes, però li agraeixo que toqui temes i denunciï situacions amb una perspectiva que trobo més enriquidora que el que acostumo a llegir habitualment.

Tot i així no pensava comprar el llibre, el títol m’espantava. El títol està dient a crits que és un chick-lit, que si esperes trobar un altre cosa t’estàs enganyant a tu mateixa, que t’ho està deixant molt clar. Però l’oferta de l’ebook per 1’89€ fa que m’hi llenci, que només són quatre duros.

I evidentment, em trobo amb una novel·la que personalment definiria com a chick-lit: La protagonista, la Bárbara, passa dies, setmanes, mesos, patint per un home des del principi fins el final, amb “no sé si li agrado”, “no sé si el veuré” “no sé si me’l mereixo” “ai, i si el perdo?”.

“Hay veces que al mirarle me invade un terror paralizante al pensar que esto se puede acabar. Que puede dejar de quererme o yo puedo dejar de quererle.”

També tracta la por de tenir fills, un tema que pot donar molt de sí, de les que hi ha múltiples visions i totes respectables. Però no m’ha semblat un plantejament prou madur i obert a que es centri exclusivament en que després es converteixen en horrorosos adolescents. En relació a això la Bárbara també està preocupada per no sentir el crit mut de la natura convidant-la a reproduir-se, i tot plegat són coses que em fan preguntar-me com una revolucionaria pot estar creant una història plegada de conceptes tan arcaics. Pelar ad infinitum una margarita, els nens són futurs monstres que protagonitzaran Hermano Mayor, la natura decidirà quan t’engegarà el botonet de la maternitat…  Pensem així totes les dones d’avui dia? Hem de pensar així? Com que la protagonista té 30 anys, podríem dir que la post-adolescència s’allarga cada cop més? No, no i no.

Tot i l’extensió immerescuda de certs temes tampoc es passa 450 pàgines donant voltes al mateix, faltaria més. La Bárbara treballa d’auxiliar de vol i el això dóna molt de sí, de les normes ridícules que exigeix la feina, i que es pot extrapolar a altres feines en que a les dones se’ns requereix una presència en concret davant del client. També hi ha lloc per la relació amb -i dels- seus pares, amb els seus germans, el tràgic succés de la seva tia Marga. I l’autora s’ho fa venir bé, a vegades amb calçador, per deixar anar lleugeres i/o puntuals reflexions o experiències, entre l’humor i el dramatisme, sobre política, feminisme, maltractament, consciència social, etc. Però, en fi, no hi ha res de nou sota el Sol.

No es que m’ho hagi passat fatal llegint-ho, però no m’he identificat amb la protagonista ni he identificat el missatge feminista que predica l’autora.

Nota: 2’5/5