POSTCONFINAMENT (lectures 2020)

Tercera i penúltima part de les lectures del 2020: el postconfinament (nota mental: a veure si enllesteixo això de les lectures de l’any passat, que s’està fent etern). El postconfinament, com segur que recordeu, és des de que pel maig ens van deixar sortir de casa per anar a treballar i fer una hora d’esport diària (vinga tots a posar-se en forma i perdre els quilets guanyats -en el cas de que no haguéssim perdut el seny-). Aquesta etapa (així sortirà en els llibres d’història) arriba fins a finals d’agost, amb la finalització de les vacances laborals de bona part del país i abans del començament del curs escolar.

Al gra:

Suicidi, Édouard Levé (post aquí) Nota: 4/5

La mare Balena, Víctor Català. Recull de relats amb els que Caterina Albert fa un retrat de la societat catalana de principis segle XX, amb una narració gens encarcarada i plena de diàlegs col·loquials de l’època. Em va sorprendre l’estil, més afilat i juganer que no pas a Solitud (que recordi). Té un parell de relats negres força bons. Un merescut 4/5.

El cuarto mono, La quinta víctima, La sexta trampa – J.D. Baker (Trilogia El cuarto mono). Persecució d’un assassí en sèrie que com sol passar acaba semblant una gimcana feta per un tarat. Les mateixes trampes de sempre: capítols curts, cliffhangers, tortures i morts recargolades, incontables fronts oberts… i et manté ben enganxada. El best-seller de moda de l’estiu. Nota: 3/5

Puerto escondido, María Oruña (Oliver Gordon #1). L’Oliver fa un gir a la seva vida i es trasllada a Cantàbria, on ha heretat una casa. En reformar-la descobreix entre les parets el cadàver momificat d’un nadó. Al cap de poc, comença una sèrie d’assassinats.// Distreta novel·la de misteri on un secret del passat repercutirà en el present. Història àgil i ben filada, i a més dona gust com et passeja per Santander i els seus voltants (segur que n’han fet una ruta literària). Una petita queixa d’un tema del que es parla poc: la selecció musical dels autors i els moments triats per inserir-la. Aquí francament és horrorosa. Però apart d’això bé, eh. Nota: 3/5

Secretos imperfectos, Crímenes duplicados, Muertos prescindibles, Michael Hjorth & Hans Rosenfeldt (Sebastian Bergman #1, #2 i #3). En Sebastian Bergman és un psicòleg seductor i cínic que torna a l’equip policíac del que un dia va ser membre per resoldre l’assassinat d’un adolescent.// El personatge em va agradar en el primer volum, desprès ja tot va avall. Tornem als típics best-sellers amb crims estranys, girs rocambolescs i coincidències increïbles; ple de silencis artificials i malentesos forçats. Se’m va fer molt pesat i vaig acabar llegint en diagonal, perquè té molts diàlegs i amb això vas fent. Nota: Pel primer 3’5/5, pels altres dos 2/5

Dies de ratafia, Sergi Pons Codina Com a Mars del Carib, ens trobem amb personatges bastant desastrosos, tan fora de la societat com de la realitat. No hi he connectat com al primer llibre i vaig acabar desistint.

El soroll que fa un cargol salvatge quan menja, Elisabeth Tova Bailey. A causa d’una estranya malaltia, l’autora passa molts anys postrada en un llit. Un dia li regalen una planta en la que s’hi amaga un petit cargol comú, i estableix amb ell una relació molt especial.// És un llibre tranquil, un exercici d’empatia de la que es pot treure algunes lliçons sobre la vida. Indispensable llegir sense pressa. Nota: 3/5

Collita Roja, Dashiell Hammett. Traducció molt confosa de La cua de palla. A mitja novel·la vaig canviar-ho per un exemplar en castellà, però ja era massa tard: no vaig connectar amb la història. No puntuo, pendent de rellegir.

Tuya, Claudia Piñeiro Una mestressa de casa descobreix entre la roba del seu marit una nota d’amor signada amb un “Tuya”. Farà el que faci falta per salvar el seu matrimoni.// Un domestic noir molt divertit, deixant clar que parlem d’un humor negre i sutil i no pas del Club de la Comèdia. Es llegeix en una tarda, i estic seguríssima que me’l tornaré a llegir d’aquí un temps. Nota: 5/5

Frankissstein: A Love Story, Jeanette Winterson. Dues històries: primer tenim la Mary Shelley de vacances a Ginebra, en el moment de crear el monstre de Frankestein. La segona, en un futur on creen robots cada cop més sofisticats que poc a poc van substituint als humans en les relacions privades. / Una passada, he gaudit moltíssim. Tant per la recreació dels dies on la Mary germina la seva obra mestra, com per aquest futur distòpic (etiquetem-la ja amb allò de “i no tan impossible”) on el negoci de la robòtica està a l’alça. La gent s’estima més relacionar-se amb un robot que amb una persona per cercar i gaudir de facetes purament humanes però que els robots fan molt millor: fidelitat, amistat, amor, sexe, cura… Sense exigir-li a l’humà res a canvi. En aquesta part li dona moltes voltes al tema de la intel·ligència artificial (IA) i qüestiona varis conceptes, per exemple si la IA és realment IA si qui li dona els paràmetres és un humà. Aquí un exemple. Nota: 5/5.

No cerramos en agosto, Eduard Palomares. En Jordi Viasolo aconsegueix feina com a becari en un despatx de detectius, on haurà de passar tot sol l’agost amb avorrides tasques administratives. Hi ha una norma fèrria que no pot trencar: si ve un client, de cap manera pot acceptar el cas, i en tot cas l’ha d’instar a que vingui el setembre. Endevineu que acaba fent./ M’he sentit com quan llegia a en Flanagan, de fet me l’ha recordat, encara que en Jordi Viasolo no té nocions de detectiu però sí ganes d’aprendre. Només per aquest fet ja em tenia guanyada i predisposada a passar-m’ho bé, i així ha estat. Nota: 4/5

Así es como la pierdes, Junot Díaz. Recull de relats sobre dominicans que viuen a EEUU. Històries de banyes, problemes sentimentals, caràcters patriarcals, somnis d’un futur millor… No sé si pretenia fer un retrat sobre els seus conciutadans, però els ha deixat macos. No em va dir gran cosa però es deixava llegir bé. Un passable 3/5.

CONFINAMENT

Un cop revisada les lectures, em sorprèn haver llegit tant durant el confinament. Hagués posat la mà al foc que amb prou feines havia arribat a la mitja dotzena de llibres.

Recordo que en aquella època vaig constatar que hi ha un parell d’arguments repetitius que se’m fan oblidables i/o insuportables:

– Els de policies/detectius carregats de clixés (addictes a l’alcohol o les drogues; separat o amb problemes familiars; solitari).

– Protagonistes femenines molt modernetes però que oh!, construeixen el seu món i fan la seva vida bàsicament al voltant d’un home.

Al gra:

Primavera, estiu etcètera, Marta Rojals. L’Èlia de Cal Padró torna al poble a passar uns dies. Passa dels trenta, s’ho acaba de deixar amb la parella i li trontolla la feina. / Una protagonista femenina ben construïda, actual i creïble, enriquit amb les seves manies i pors, amb les seves ambicions i possibilitats. He trobat molt proper els processos que va passant l’Èlia, el retorn als orígens que es rebutgen des de la joventut (amanit pel to col·loquial, el dialecte,.. en resum: el parlar com a casa); els familiars a qui aprens a escoltar, a escoltar-te tu mateixa. Admeto que m’ha molestat la seva obsessió amb l’amoret de joventut (que pesada amb en Bernat!) i aquell justificant tan obsolet de que ha d’haver-hi una mala dona pel mig per excusar una infidelitat. Nota: 4/5

Contra Amazon, Jorge Carrión. Recull d’assajos, articles i alguna entrevista sobre el món dels llibres. Alguns interessants, altres soporífers. Nota: 2’5/5

El árbol, Slawomir Mrozek. Recull de contes d’humor peculiar. Distret. Nota: 3’5/5

Tempesta de neu i olor d’ametlles, Camilla Lackberg. No havia llegit res de la Camilla Lackberg i no crec que hi torni. El relat (un whodunnit que no és res de l’altre món) ve acompanyat amb uns textos sobre la vida i obra de l’autora, i recomanacions sobre escriptura. Nota: 2/5

El hotel encantado, Wilkie Collins. A Venècia, un antic palau s’ha reconvertit en hotel. Els propietaris i els hostes tenen sensacions i somnis estranys. / D’aquelles novel·les que no vols dir gaire cosa, perquè es tracta de gaudir del misteri i les sorpreses. Comença com si fos una novel·la d’amor, i acabem en un hotel encantat. Curta i entretinguda. Nota: 3/5

Maderos, La matanza de los gitanos, El dramaturgo – Ken Bruen (Jack Taylor #1, #2 i #4). El típic ex-policia reconvertit en detectiu privat amb una vida desastrosa, plena d’alcohol i drogues. / Sembla que estigui rellegint la mateixa novel·la una i altra vegada. Aquestes d’en Jack Taylor solen acabar deixant el final obert (com fan moltes), així que m’enganxava a la novel·la següent. Les detesto. Nota: 2’5/5

Claire se queda sola, Marian Keyes (Walsh Family #1). A la Claire li sorprèn que el seu marit cregui que aquell precís moment, a l’habitació d’hospital amb la seva primera filla acabada de néixer, sigui l’idoni per dir-li que l’abandona per una altra dona i fer-se fonedís. / Una merda de chick-lit que no vaig poder acabar, de rabiosa que em posava la manera en que s’estava portant una situació així. Buscava alguna cosa lleugera, còmica, però es va fent cada cop més frívola i desfasada, insofrible. Nota: 1/5

Los pecados de nuestros padres, Lawrence Block (Matt Scudder #1). No recordo absolutament res d’aquest llibre, però al Goodreads li vaig posar un 3/5. Es veu que es un ex-policia reconvertit a investigador (sorpresa!), amb un trauma que el persegueix (no em diguis!), amb problemes familiars (ostres!) i alcohòlic (BUM).

Els herois, Prudenci Bertrana. Relats que homenatgen la natura i els homes que la coneixen bé i es mouen entre ella, ajudant a caçadors, pescadors,…/ Amb una gran retòrica, l’autor s’esplaia a descriure la natura i altres circumstàncies que em van semblar insubstancials. Incapaç de compartir el seu entusiasme pel que explicava, se’m va fer feixuc. Nota: 2/5

Guía del autoestopista galáctico, Douglas Adams. A pocs segons de que la Terra sigui anihilada per construir-hi una autopista galàctica, l’Arthur Dent es salvat pel seu amic Ford Prefect, que tot i que es coneixen des de fa 15 anys, no és l’humà que es pensava que era. / Un must de la ciència-ficció, divertit a estones. No l’he trobat tan imprescindible com diuen. Nota: 3’5/5

LECTURES 2020 (PRECONFINAMENT)

Un any més, compilació de lectures.

Publicaré el llistat en varies tandes, que he classificat així: preconfinament, confinament, postconfinament, i nova normalitat. Així també estalvio que quedi un sol post molt pesat.

Apunts:

Durant el confinament vaig llegir poc i, en general, malament. Prometo que al pròxim confinament llegiré més.

2 3 4 propòsits lectors pel 2021:

  • Llegir més en català.
  • Llegir més autores.
  • Llegir més, en general.
  • Acabar tots part dels llibres pendents que tinc a casa (actualment una mica més de 30. No són molts, però alguns fa anys que els arrossego).

La meva col·lecció editorial preferida ha passat a ser Mirmanda, d’Edicions de 1984.

El club de lectura al que assisteixo (menys del que voldria) vam participar com a jurat als Premis Setè Cel de Salt. Una experiència emocionant, a més amb tres novel·les destacades i premiades que han estat en varis debats literaris al llarg de l’any (Gina de la Maria Climent, Canto jo i la muntanya balla de la Irene Solà, i Persecució d’en Toni Sala). Poder parlar-ne amb els altres membres del club, analitzar-les i comparar-les va ser molt divertit i enriquidor. Per cert, el premi se l’endugué Gina.

PRECONFINAMENT

1280 Almas, Jim Thompson Nota: 4/5

Gats Indòmits, Sarah Andersen (Sarah’s Scribbles #3). De nou, un altre recull de tires còmiques de la Sarah Andersen. Nota: 4/5

El arte: conversaciones imaginarias con mi madre, Juanjo Sáez. Entre l’autobiografia i l’assaig, amb moments didàctics, visions oníriques i missatges mindful, en Juanjo Sáez ens mostra la seva visió de l’art a través d’unes converses imaginàries amb la seva mare. Nota: 3’5/5

Exercicis d’estil, Raymond Queneau. Un experiment, realment uns “exercicis d’estil”: L’autor utilitza vora un centenar de recursos literaris per descriure sempre la mateixa escena banal. Tot un repte, força curiós. Nota: 3/5

Nits de matapobres, Jordi Dausà. En Roger regenta un bar i ha de vigilar que una droga adulterada que circula pel carrer no li causi problemes al negoci. A més, s’ho ha deixat amb la Bàrbara, i es troben en aquell moment tan incòmode de la separació en que les fronteres sentimentals del que és exigible entre ells i el que no encara són difoses. / Més superficial que l’última obra de l’autor (Lèmmings), però no per això deixa de tenir algun moment notable. Nota: 3/5

El silencio del bosque (Brigada de homicidios de Dublín #1), Tana French. Nota: 2/5

Hoy es el último día del resto de tu vida, Ulli Lust. A principis dels 80 l’Ulli i l’Edi, dos joves punkis austríaques, s’escapen a Itàlia. Després de passar la frontera l’Ulli perd a l’Edi durant uns dies, i es trobarà sola en un país molt diferent al seu. / Cada cop que tancava aquest còmic tenia la necessitat d’una bona dutxa. L’Ulli es mou en una zona (principalment al sud d’Itàlia) on tot són una colla de cavernícoles lascius, i em resultava repugnant les continues topades amb homes que, de totes les maneres possibles, s’aprofiten o volen aprofitar-se sexualment d’ella. Nota: 3/5

Heavy 1986, Miguel B. Núñez. En un barri de Madrid dels anys 80, uns joves viuen la vida al voltant del món heavy. Bars mítics, cintes de casset gravades, estètica socialment sospitosa… Retrat de l’època. Nota: 3/5

Morfina/Relats d’un jove metge, Mikhaïl Bulgàkov. Recull de relats, la majoria protagonitzades per un jove metge rus que porta una consulta en un poblet perdut de Rússia. Amb una narració molt assequible (els autors russos encara em mig espanten), em va sorprendre el seu sentit de l’humor, molt contemporani. També hi ha la sèrie de tv, protagonitzada per en Daniel Radcliffe i en Jon Hamm. Està ben escenificada però algunes modificacions en els personatges van fer que no m’acabes de fer el pes. Nota: 5/5

Secuelas de una larguísima nota de rechazo, Charles Bukowski, il·lustrat per Thomas M. Múller. Un sol relat curt acompanyat per il·lustracions. Deixant apart de que és poqueta cosa, al meu parer hi havia altres contes de Bukowski més interessants per il·lustrar. Nota: 2/5

El rey (Colomba & Dante #3), Sandrone Dazieri. Aparentment l’últim llibre de la trilogia de la policia Colomba Caselli i l’ajudant/víctima-de-segrest Dante. Em va costar situar-me perquè comença pocs minuts després de com va acabar la segona entrega, que ni recordo. Bàsicament, un best-seller per passar l’estona. Nota: 2’5/5

Mi año de descanso y relajación, Otessaa Moshfegh. La protagonista, una novaiorquesa de 26 anys, passa una profunda depressió. Té una feina que no l’emplena, una relació sentimental tòxica, una amiga que sembla que es mou per interès… L’únic que li dona cert consol és dormir. Així que després d’arrossegar-se per la vida, acaba decidint que es passarà el proper any més dormida que desperta, gràcies a les pastilles (somnífers, tranquil·litzants, antidepressius…) que li proporciona la seva terapeuta. / Quina protagonista més insuportable, que insulsa, irritant,… quina merda d’història que no et dona absolutament res. Nota: 1/5

Los sucesos de la noche 1, David B. No recordo absolutament res d’aquest còmic, però al Goodreads li vaig posar un 3/5.

Mars del Carib, Sergi Pons Codina. Tot gira entorn als clients habituals d’un tuguri anomenat Mars del Carib, al barri de Sant Andreu. Drogoaddictes, borratxos, delinqüents… Una patuleia amb la que m’ho vaig passar molt bé, molt divertit. Nota: 4/5

SUICIDIO, Édouard Levé

  • Títol original: Suicide
  • Traducció: Julia Osuna Aguilar
  • Editorial : 451 Editores
  • 102 pàgines. Any publicació: 2008

Amb aquest títol, el tema central no és gaire misteriós: la mort auto infligida és la raó del llibre, en aquest cas la d’un jove de 25 anys. El narrador és un amic íntim que en una mena de carta/panegíric llarguíssim (és un llibre curt però un centenar de pàgines no deixa de ser un discurs molt llarg) es dirigeix directament al suïcida i evoca episodis de la seva vida.

Fa temps em van parlar sobre un petit experiment lector per aventurar-se en llibres completament desconeguts: quan les teves mans es dirigeixin cap el llibre que vols, fes que es desviïn lleugerament i agafa el llibre del costat. I més o menys és el que he fet en aquesta ocasió: estava buscant certa novel·la i en la lleixa on havia de trobar-la no hi era, però en canvi em vaig trobar amb Suicidio d’Édouard Levé. Encuriosida pel títol, però sense llegir-ne l’argument ni conèixer l’autor, me la vaig jugar.

I així comença:

Un sábado del mes de agosto sales de tu casa vestido para jugar al tenis y acompañado por tu mujer. En medio del jardín le haces saber que se te ha olvidado la raqueta en casa. Vuelves a por ella pero, en vez de encaminarte
hacia el armario de la entrada donde sueles guardarla, bajas al sótano. Tu mujer no lo ve, se ha quedado fuera, hace buen tiempo, disfruta del sol. Unos instantes después oye la descarga de un arma de fuego. Corre hacia el interior de la casa, grita tu nombre, se da cuenta de que la puerta de la escalera que da al sótano está abierta, la baja y te encuentra allí. Te has pegado un tiro en la
cabeza con la escopeta que habías preparado cuidadosamente. Sobre la mesa has dejado un tebeo abierto por una página doble. Con la emoción tu mujer se apoya contra la mesa, el libro bascula y se cierra antes de que comprenda que se trataba de tu último mensaje.

Me’l vaig cruspir d’una revolada. Aviat se’m va fondre l’interès per conèixer la raó de manllevar-se la vida del protagonista, i em va absorbir el retrat d’un personatge solitari, mesurat, poc parlador. L’amic omnipresent ens parla de principis, sentiments i cavil·lacions del difunt a través de les ocasions que tria per recordar-lo, i forma la imatge de qui ja no hi és. I sorprèn que desgrani escenes amb tant detall i certesa, tal grau d’íntima coneixença. Encara que el narrador remarqui que parla de dos persones diferents (ell i l’amic mort), el lector sospita que hi ha quelcom més, potser algun recurs literari que utilitza el narrador per parlar d’ell mateix. O fins i tot que sigui l’autor qui estigui parlant d’ell mateix.

A les últimes pàgines s’afegeixen uns tercets autobiogràfics presumptament escrits pel propi suïcida , on es reconeix el tarannà de la persona que s’ha anat mostrant al llarg del text. Aquí deixo alguns:

El enemigo me alienta
El combate me exalta
La victoria me resbala

El día me deslumbra
La tarde me serena
La noche me envuelve

Dominar me oprime
Padecer me esclaviza
Estar solo me libera

El ansia me lleva
El placer me decepciona
El deseo me recobra

La alegría me precede
La tristeza me sigue
La muerte me espera

Un cop finalitzat, no aconseguia despatxar la sensació que en aquest llibre hi havia alguna cosa més. I per esbrinar-ho potser hauria de recórrer a l’autor: qui és Édouard Levé?

Édouard Levé va ser un artista, fotògraf i escriptor francès. La seva biografia i obra és molt curiosa, us animo a fer-li una ullada. Però em vaig quedar garratibada al saber que es va suïcidar pocs dies després d’entregar aquest manuscrit al seu editor. Ara tot tenia sentit!

Nota: 4/5

CAP A LA BELLESA, David Foenkinos

  • Títol original: Vers la beauté
  • Traducció: Pau Joan Hernández
  • Editorial : Edicions 62
  • Col·lecció: El Balancí
  • 224 pàgines. Any publicació: 2018

A l’Antoine, un reservat ex-professor d’art, el contracten com a vigilant de sala d’un museu. Visiblement arrossega alguna pena, i aquesta feina sembla una mena de penitència. La directora de recursos humans té curiositat per aquest home que va deixar de ser professor d’un dia per l’altre i es va recloure en un museu. El que li passa a l’Antoine es que no s’ha refet de la tràgica història d’una alumna, una jove promesa de la pintura.

David Foenkinos embolcalla els textos amb cura. No sempre m’agraden les garlandes, però amb aquest autor em sento molt còmoda. Per això el segueixo llegint tot i veure la trampeta, l’artificiositat. M’ha decebut que la història busqui intencionadament el drama, la llàgrima fàcil, a través de silencis artificials i malentesos poc creïbles. Tota aquesta mecànica serveix per aplanar el camí que farà despenyar-se als seus protagonistes. A més, l’alumna que cau en desgràcia m’ha recordat molt (massa) a la Charlotte Salomon, del llibre també d’en Foenkinos Charlotte, com si l’autor volgués repetir una fórmula que li va funcionar.

No m’ha desagradat, però tampoc m’ha convençut.

Nota: 2’5/5

REWIND, Juan Tallón

  • Editorial: Anagrama
  • Col·lecció: Narrativas Hispánicas
  • 216 pàgines. Any: 2020

Hi ha una gran explosió en un edifici de París. En un dels habitatges més afectats hi conviuen un jove grup d’universitaris d’arreu de d’Europa, que malauradament en aquell moment celebraven el seu habitual sopar d’amics. Cinc veus explicaran com assumeixen i conviuen amb una tragèdia tan ferotge, què suposa pels supervivents i per la gent del seu voltant.

Els capítols estan definits per aquests cinc monòlegs, així que la novel·la és llegeix tan fàcilment com si fos un recull de relats vinculats. Els narradors (víctima, germana, pare, amics,….) es mouen entre el record, el present i el futur. Personatge i lector acabem compartint reflexions i preguntes, que volten amarga i desesperadament sobre quina merda de vida, que et fot aquests regirades sense que ni tan sols ho vegis venir. Poden superar ells la mort d’una filla, d’un germà, de la seva millor amiga? Aquests diferents punts de vista sobre la pèrdua fa que hi connectis d’una o altra manera, i això la fa emotiva, dura, impactant en algun moment. Per sort les frivolitats rotllo Mr. Wonderful no hi tenen cabuda, aquella mena d’obligació malsana de que malgrat les circumstàncies s’ha de ser positiu i tal.

Els contres, poquets: m’ha sobrat una veu (no m’he acabat de creure el personatge de la llibretera), i un parell de situacions són massa artificiosament casuals o dramàtics. Sobretot al final, on es revela un fet en concret que trenca amb tota la línia que tenia fins ara. Per mi un claríssim “no feia falta”, i al ser just al final, resta en el resultat. Tot i així, no deixa de ser una bona lectura.

Nota: 3’5/5

EL SILENCIO DEL BOSQUE, Tana French

  • Títol original: In the woods
  • Traducció: Isabel Margeli Bailo
  • Editorial : RBA
  • Col·lecció: Sèrie Negra
  • 688 pàgines. Any publicació: 2007

Prop d’un poblet irlandès, en una excavació arqueològica apunt de desaparèixer pel pas del progrés (una autopista), troben el cadàver d’una nena en un antic altar mil·lenari. En el bosc del jaciment també hi va haver-hi un crim fa uns anys, del que només una de les víctimes va sortir amb vida. Casualment (anem sumant casualitats) el supervivent és un dels investigadors encarregats del cas.

L’interès i el misteri es manté al llarg de la novel·la, però està regada d’un munt de clixés típics del gènere. A aquestes altures si vols fer servir l’amnèsia com a excusa per no resoldre un crim t’ho has de treballar molt perquè sembli creïble, que no és el cas. També fa tuf el que s’assenyali molt insistentment varis sospitosos, quan el vertader culpable (que ja el veus venir) es protegit per una investigació deficient. En una investigació correcte seria un pim-pam i alguns centenars de pàgines menys. (NO, no calien les quasi 700 pàgines – ES QUE NINGÚ PENSA EN ELS ARBRES?!?).

Els protagonistes són la parella d’inspectors que porten el cas, en Rob i la Cassie. Es creuen molt guais i molt graciosos, i tenen un tonteig continu d’adolescents d’institut. I al final passa el que ja es veu que passaria PER MOLT QUE NEGUIN DURANT MITJA NOVEL·LA QUE AIXÒ PASSARIA ENTRE ELLS. Res de nou sota el sol.

Té un final satisfactori? No, no té un final satisfactori. Si sustentes part de la novel·la en una història en la que li vas afegint sense parar elements misteriosos per enganxar al lector, també li has de donar, com a mínim, un final. O un final satisfactori, que no és el cas. Acaba a mig gas i resten temes pendents, que pel que he vist (no sé si correctament) no es resoldran en novel·les posteriors ja que no són els mateixos protagonistes.

És un llibre facilot i que enganxa, i sóc conscient que tots els elements que em desagraden a altres lectors els hi fa venir salivera. Així que si esteu en la mateixa situació que jo i aquesta pandèmia esteu llegint res i menus, si el que busqueu es passar l’estona amb una novel·la d’exigència zero, una novel·la que us resulti fàcil passar de les 10 primeres pàgines,… Segur que trobeu opcions millors que aquesta.

Nota: 2/5

1280 ALMAS, Jim Thompson

  • Títol original: Pop. 1280
  • Traducció: Antonio Prometeo Moya
  • Editorial : RBA Col·lecció: Sèrie Negra
  • 208 pàgines. Any publicació: 1964

El protagonista de 1280 Almas  és l’aparentment incompetent i molt curt de gambals Nick Corey, sheriff de la petita població de Potts County. Té una vida assossegada en la que bàsicament es dedica a dormir, menjar, bregar amb la seva dona i el seu cunyat, i fugir de les seves obligacions laborals. Però a en Nick se li complica la vida quan volen convocar eleccions per substituir-lo, i el seu adversari sembla un home intel·ligent, honest i íntegre, tot el contrari que ell.  

1280 Almas és un western negre amb tocs de comicitat, té un punt de violència i crueltat barroera que tant pot ser descarnada com divertida. En Nick es un llop disfressat de xaiet, li interessa no semblar una llumenera entre buròcrates, amants i populatxo. Però a Potts Coutny hi ha molt de llop (o hiena), pràcticament ningú té escrúpols i el cinisme és el modus vivendi general.

Si 1280 Almas no és un clàssic de la novel·la negra (que segur que ho és), si que puc assegurar que és de les novel·les que més he sentit anomenar dins del gènere, i feia anys que s’arrossegava dins la meva llista de pendents. M’ho he passat molt bé i segur que en llegiré alguna més de l’autor.

Nota: 4/5

LECTURES DEL 2019

Alguns apunts de llibres llegits el 2019:

Un amor, Alejandro Palomas. Tercera entrega d’aquesta família tan peculiar en que l’estrella indiscutible és l’Amalia, la mare d’en Fede (que és qui relata), la Sílvia i l’Emma. Aquest cop hi ha un casament i un enterrament, i mentre es succeeixen anem fent salts enrere que ens ajudaran a focalitzar el present. Com en els llibres anteriors, l’Amalia tant ens pot fer esclatar de riure com fer-nos un nus a la gola.

No es que la formula cansi, però imagino que costa trobar històries noves (que siguin creïbles) per adjudicar en aquesta família, i s’ajuda de nous personatges que m’han resultat massa forçats, amb situacions massa enrevessades. Tot i així l’Amalia segueix essent un amor, un personatge carismàtic que se l’estima sí o sí.

Nota: 3’5/5


Club de lluita, Chuck Palahniuk. El protagonista ens explica la seva relació amb Tyler Durden, un dement home que lluita contra el sistema a cops de degradació. Un sistema que segons ell anul·la els instints masculins més primaris, atàvics, per adaptar-los a una societat exigent. Un sistema en el que mai seràs prou: ni prou guapo, ni prou musculat, ni seràs prou ric, mai tindràs un pis perfecte. Així que hi ha cert anarquisme, destrucció i autodestrucció, accions transgressores,… que representen una lluita contra el sistema i fa que trontolli el seu equilibri.

Doncs mira, doncs molt bé. No, no m’ha agradat gaire. És interessant quan el text toca l’antropologia i la filosofia, quan s’enfoca més en el sistema, això sí, sense dir res de nou (potser en l’època de la seva publicació sí que era més revolucionari). Però la narració és incòmode de llegir perquè sovint és massa onírica, i difícil de comprendre perquè a vegades a les gamberrades a les accions li veia una gratuïtat d’escandalitzar a base de putejar a la gent que no pas una raó de pes.

Nota: 2/5


Cap a la bellesa, David Foenkinos. Un ex-professor d’art troba feina com a vigilant de museu. Més que un treball, sembla que passi una penitència. Que la seva vida sigui una penitència. Què li diu haver passat per deixar la seva feina de professor i recloure’s d’aquesta manera?

La història busca el drama, la llagrimeta, però m’ha semblat una mica tramposa, d’aquelles novel·les que només poden funcionar amb silencis artificials i malentesos. A més la protagonista m’ha recordat molt (massa) a la Charlotte Salomon, del llibre també d’en Foenkinos Charlotte, com si l’autor volgués repetir una fórmula que li va funcionar. Apart d’això (no deixa de ser part de mi ser rondinaire i acabar eclipsant els aspectes bons, i per tant haig de buscar l’equilibri), Foenkinos té una manera d’escriure que m’agrada molt. No deixa de ser cru (i aquí hi ha moments per ser-ho), però hi ha com un lirisme, certa cura en el que diu.

Nota: 3/5


Aquí, Richard McGuire. Aquí és una passada, m’ho he passat pipa. És com un joc, una fusió de l’espai i el temps. L’escenari és sempre el mateix, el mateix espai físic. Un racó de món que un temps va ser selvàtic, altre va ser aquàtic, un jardí d’una mansió o (sobretot) una habitació. Allà l’autor ens va obrint finestres del passat i el futur. Hi ha fets que es poden allargar a través de les pàgines, i també petites escenes de molt o poca importància. Aparentment no tenen cap més lligam que l’escenari al llarg del temps, però és possible de trobar-hi alguna relació.

Nota: 4/5


Visc, visc, i visc: disset topades amb la mort, Maggie O’Farrell. No hi ha misteri: la Maggie O’Farrell ens explica 17 ocasions en les que ha tingut o ha cregut tenir topades amb la mort. Hi ha un parell de situacions que han sigut molt dures perquè malauradament m’han sigut molt properes. Altres topades són un “i si…”, altres un pèl exagerades (que si onades massa fortes, que si creus que no arribes a la plataforma de la platja; si això són experiències clàssiques de la Costa Brava!). En resum, una mica irregular, algunes històries són interessants, altres intenses, i unes poques m’han deixat freda.

Nota: 3’5/5

Sarah’s Scribbles. Una magdalena feliç, Crèixer és un mite, Gats Indòmits. M’encanta l’humor de la Sarah i m’encanta el seu personatge. Segur que l’heu vist arreu d’internet.

Nota: 3’5/5


Crims, Ferdinand Von Schirach. Abans que escriptor, Ferdinand Von Schirach és advocat. Crims va ser la seva opera prima, onze relats que són onze casos reals en els que hi ha treballat. La seva intervenció és passiva, doncs el que ens explica és el cas en sí, el que ha passat perquè les persones implicades acabessin requerint dels seus serveis. Els casos són de temàtica variada, és interessant (hi ha algun aspecte curiós de la justícia alemanya)

Nota: 3/5


El verano sin hombres, Siri Hustvedt. L’home de la Mia, després de 30 anys junts, li demana una pausa. Després d’una setmana en la que literalment embogeix, la Mia marxa a passar l’estiu amb la seva mare, al seu poble natal.

El verano sin hombres té una potent perspectiva femenina i feminista. Toca varies vessants, més intel·lectuals que no pas viscerals: antropològica, fisiològica, ancestral, psicològica, filosòfica… I m’ha emplenat molt. Sentia que parlava de mi, que parlava de totes. A través de la vellesa d’alguns personatges també transmet el potent missatge del tempus fugit. Quan tinguis 80 anys (si arribem -toquem fusta-), què et penediràs de no haver fet?

Nota: 4/5


Eleanor Oliphant está perfectamente, Gail Honeyman. Eleanor és una noia solitària, maniàtica, anacrònica. Treballa en una oficina, no té amics. Un dia s’enamora perdudament d’un cantant, i elabora tot un pla per reformar-se físicament que creu que servirà per atreure’l. Casualment també entrarà un noi nou a treballar com a informàtic, en Raymond.

La història d’amor ja queda clara per on va, no? Res més a afegir per aquesta banda. També hi ha un drama del que no coneixerem tots els fets fins el final de la novel·la, deixant anar  petits i misteriosos bocins pel camí, i que evidentment vol justificar al personatge. L’Eleanor és un personatge poc creïble i no té una veu clara. A vegades pot ser una Ignatius Reilly (La conjura de los necios), una Don Tillman (El proyecto esposa) o semblar que té un greu trastorn psicològic. La qüestió és fer-la rara perquè s’adapti al gag, no al revés. I si també cal que sembli que s’ha muntat en una nau del temps per venir del passat, doncs endavant.

Nota: 2/5 


Crónicas de Jerusalem, Guy Delisle. L’autor repeteix la mateixa fórmula de Crónicas Birmanas, Shenzen, i Pyongyang. Aquest cop a la dona d’en Guy Delisle la destinen a Jerusalem. Ella forma part de l’equip administratiu de Metges Sense Fronteres, i com a tal va als països que necessiten ajuda d’aquesta ONG.

Tot i que l’he vist més implicat que altres vegades, Delisle no abandona el seu estil de les cròniques de viatges: la del que hi viu temporalment en una zona conflictiva però una mica com que no va amb ell, com si estigués d’observador, però que hi ha de conviure i s’hi veu afectat per força. Així es dedica a relatar-nos, amb un to còmic però educat i circumstancial, els contrasts culturals, socials, governamentals… També les obligacions i prohibicions, que ho ha fet extensiu als que ho pateixen, amb el patiment i mals de caps diaris.

Nota: 3’5/5


A de adulterio & B de Bestias, Sue Grafton. Fa temps que coneixia la sèrie de l’Alfabet de la Sue Grafton, un clàssic dins el gènere negre. El que no entenc és com fins ara no havia sentit parlar de la Kinsey Millhone, la detectiu que protagonitza les novel·les. És un personatge genial, creïble i femení (no és un detectiu masculí al que li han posat un parell de pits). Les novel·les són les típiques policíaques: un cas per investigar, pistes, deduccions, preguntar amunt i avall, dosis d’acció i violència… Amb l’A m’ho vaig passar molt bé, però el B no em va agradar tant. De totes maneres me’ls penso llegir tots!

Nota: 3’5/5

CHARLOTTE, David Foenkinos

Títol original: Charlotte
Traducció: Mercè Ubach
Editorial : Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 224 Any publicació: 2014
Novel·la guanyadora dels premis Renaudot i Goncourt des Lycéens 2014.

Charlotte és la biografia novel·lada de la Charlotte Salomon, una pintora jueva-alemanya que als 26 anys i embarassada va ser assassinada només arribar a Auschwitz.

David Foenkinos es transforma en personatge per participar en aquesta història com a escriptor i investigador, seguint les passes vitals de la Charlotte. La protagonista provenia d’una família benestant, culte, i amb antecedents suïcides. La repercussió d’aquest drama s’arrossegarà al llarg de la vida de la Charlotte de moltes formes, tant en el caràcter de la Charlotte (melangiós, amb falta d’auto-estima i necessitats afectives) com en el comportament dels qui la rodegen.

Quan és conscient de la impossibilitat d’escapar de la violència degenerada dels nazis, la Charlotte elabora a corre-cuita una mena de composició de la seva vida, amb música, text i dibuixos, que va titular Vida? o Teatre?, i que va guardar un amic íntim fins anys després de la mort de l’artista.

La composició del text acompanya a llegir la prosa com si fos poesia, o més aviat com un conte, pel ritme àgil que enganxa de seguida. En el text no hi ha lloc per descriure res que no tingui vida, fins i tot sembla auster, i alhora és capaç de fer-nos arribar les emocions que senten i mouen els personatges.

 

M’ha agradat tant i tant que el Tió em va portar el llibre (una preciositat) on surten recopilats aquests dibuixos de la Charlotte, amb el text en anglès perquè no està publicat en català ni espanyol. I fa un any, la exposició itinerant de la Charlote que té el museu jueu d’Amsterdam, va visitar terres catalanes.

Nota: 5/5