OFENDIDITOS Sobre la criminalización de la protesta, Lucía Lijtmaer

És per tu si busques: assaig actual, assaig político-social

Ofendiditos és un assaig sobre la censura que s’aplica avui dia a les xarxes socials, principalment al poble, quan aquest es rebel·la a través del medi més directe que té. El terme ofendidito parteix d’una campanya de la dreta/ultradreta (dominada per homes blancs heterosexuals) per preservar el seu status quo. La seva manera d’actuar és que manipulen/denuncien el que s’entén com a “políticament correcte” com un acte de censura que restringeix la (seva) llibertat d’expressió, i contraataquen fent burla sobre aquesta població que no els segueix el rotllo perquè segons ells o bé són massa sensibles o simples ignorants. Sí, exacte: els que diuen ser censurats són en realitat els censuradors.

Si critiques el seu estudi-barra-opinió sobre la superioritat intel·lectual de l’home envers la dona, ets ofendidito o feminazi. Que no els deixes fer acudits sobre gitanos? Ofendidito. I si no et fa gràcia el seu article sobre els pits de la Christina Hendricks: FE-MI-NA-ZI. Curiosament aquests que es queixen que se’ls vol silenciar solen tenir un altaveu privilegiat en xarxes socials i mitjans de comunicació. Una tribuna d’or ben exclusiva.

L’assaig explica l’origen d’aquest aparent neopuritanisme, com solen anomenar els que senyalen als ofendiditos. De com ploriquegen insistentment d’estar patint una caça de bruixes (“hordas” i “linchamiento”: conceptes aplicats ara al ciberunivers). De com aquesta campanya de la dreta es gesta i desenvolupa a EEUU (tot i que és pre-Trump, en Trump i els seus detractors són un exemple ben popular); com a França sorgeix amb el #metoo i el #notallmen, i com acaba arribant aquí i s’aplica en diversos medis de comunicació i xxss. I com que tot és política, acaba sent extensiu a la reinterpretació de les lleis (una “reinterpretació” no serà mai objectiva i imparcial), especialment de la Llei Mordassa.

Fer tot aquest recorregut en poc més de 80 pàgines ja dóna a entendre que ens trobem amb un assaig superficial. La idea i les intencions es capten, però a mi m’agrada capficar-m’hi de ple quan un tema m’interessa, i he trobat a faltar context i concreció, i una millor connexió entre temes. Sovint és evasiu, sobretot en parlar de casos concrets que passen aquí, suposo que per evitar conflictes (autocensura en un llibre sobre la censura?). I a mi això no m’ho pots fer, perquè per voler entendre el text necessito saber a qui o què fa referència, i d’aquesta manera fa que la lectura no flueixi amb la mateixa lleugeresa que el contingut. Per això un text que es pot llegir en una tarda a mi m’ha costat una mica més.

No li vull treure mèrits: t’ajuda a entendre què està passant, trobar la coherència, saber que res és inofensiu, detectar la manipulació constant per apoderar-se del discurs. Llibres com aquest són necessaris per intentar evitar aquests girs cada cop més cap a la dreta que patim i ens retalla en drets fonamentals. I que està passant aquí i ara.

Editorial Anagrama, Col·lecció Nuevos Cuadernos Anagrama, 2019. 85 pàg.

L’ALTRE CAP DEL FIL, Andrea Camilleri

Recomanat per a lectors que busquin: novel·la negra, novel·la lleugera, protagonista carismàtic.

Un nou cas per en Salvo Montalbano, que s’està convertint en la Jessica Fletcher siciliana: allà on va, mort al canto. Aquest cop la Lívia l’obliga a fer-se un vestit a mida, i la sastreria patirà les conseqüències.

Com reconforta llegir sobre vells amics. Poca cosa hi ha de nou: Els mateixos procediments, els mateixos companys, el mateix restaurant, la mateixa salivera davant la cuina siciliana… i la reiterada implicació social de Camilleri/Montalbano, que a través d’un parell d’històries secundàries torna a denunciar sobre la dramàtica situació de la immigració que arriba en condicions infrahumanes a través del mar.

És la segona vegada que llegeixo en Montalbano en català i a mans d’en Pau Vidal (offtopic: m’encanten les seves columnes, el trobareu aquí i aquí). És una passada com no es limita a traduir i ho adapta curosament (i curiosament) sense perdre l’essència d’aquest racó de món creat per Camilleri.

Poti-poti de dialectes

Però en el meu cas costa adaptar-se al canvi un cop t’has acostumat a la veu d’un personatge tan singular com en Montalbano, que sempre he llegit en castellà. No es que em desagradi, si no que em costa acceptar que en Montalbano que li diu “xato” i “rei” a en Catarella sigui el mateix, sigui el meu Montalbano.

L’altre cap de fil, Ed. Grup 62. 272 pàgines.

NOVA NORMALITAT (últim resum lectures 2020)

Comença el setembre i el curs escolar: entrem a l’era de “La nova normalitat”.

Al gra:

Canto jo i la muntanya balla, Irene Solà. Novel·la coral que des de múltiples perspectives i estils ens dóna a conèixer històries relacionades entre sí de les muntanyes d’Espinavell i els seus habitants, tant d’ara com d’abans, tant humans, animals, com vegetals o materials. Molt poètic, amb molt registres. Una passada, una sorpresa, una genialitat.

Recomanat per a lectors que busquin: literatura rural, mites catalans, narració poètica, estructura sorprenent.

Gina, Maria Climent. La Gina és com qualsevol altra dona: divertida, intel·ligent, insegura, amb les seves històries quotidianes,… fins que un dia se li capgira la vida.// Gina ens endinsa en la seva vida, el seu procés vital, i l’autora ho utilitza per visitar llocs comuns femenins per exposar-los i parlar-ne, amb una visió molt fresca i actual. He rigut molt, he plorat una mica, i he subratllat a dojo. Recomanat per a lectors que busquin: riure i plorar, intimista, personatge femení actual sense caure en el chick-lit, superació de malalties.

Persecució, Toni Sala L’Albert Jordi, l’home amb qui l’Èlia surt des de fa un any, li confessa que fa uns anys va assassinar la seva dona i que ja ho va pagar amb uns anys de presó. L’Èlia li demana que marxi de casa. // És una novel·la coral amb personatges (tots) molt passats de rosca, poc convencionals. Fins i tot hi ha una que no sé ni què hi fa aquí. Cada un amb les seves reflexions (neures) que, apart de fer-se pesadíssims, no ajuden a entendre’ls. És una novel·la on no hi ha terme mig: o et fa o no et fa. I a mi no em fa. Recomanat per a lectors que busquin: personatges complicats, extrems, introspectius.

Rewind, Juan Tallón

Escape book: El secreto del Club Wanstein (escape Book #1), Iván Tapia. Segurament enfocat a un públic juvenil, però no li arriba ni a la sola d’altres col·leccions juvenils participatives com “Tria la teva aventura”. Un argument realment dolent, però molt pitjor escrit. Un llibre de passatemps amb fulles de 120gr. Recomanat per a lectors que busquin: regalar a un/a lector/a adolescent que li agradin els enigmes.

Si aquest carrer fos meu, Stefanie Kremser. Autobiografía de l’autora a través dels llocs on ha viscut. I ha viscut a molts llocs. // L’autora, de família boliviana i alemana, fa un exercici d’introspecció i recorda i analitza el que li suposava el seu pas per tots els llocs que ha viscut (Brasil, Bolivia, Alemanya, Barcelona, Nova York…). Família, amics, llocs, records… Una vida molt curiosa i és tot un plaer llegir-lo. PD: petita reflexió depriment: Quin món tan petit que tenim alguns, i com de gran és el d’uns altres. Nota: 4/5

Sis nits d’agost, Jordi Lara. El filòsof i polític Lluís Maria Xirinacs, sense cap malaltia física ni mental important, va decidir anar a morir a una muntanya del Ripollés al seu 75è aniversari. A partir d’aquesta dada, l’autor (que no sabem si és el verdader o un personatge fictici) ens explica com per casualitat sorgeix l’ocasió d’investigar sobre Xirinacs, i entre drames personals, entrevistes, lectures, i un grapat imaginació, en acosta a la vida del filòsof per entendre millor aquella insòlita mort.// És magnífic com Jordi Lara t’acosta a la persona (que també converteix en personatge) d’una figura socialment tan potent i que va anar perdent força en cada nova generació, fins fer-lo un desconegut. I és una llàstima perquè la societat catalana no va sobrada de referents. Lara afegeix al relat una crítica tant a la política com a la societat catalana (l’abans que torna a ser l’ara) que em sembla encertadíssima. PD: La narració de la mort de Xirinacs està escrita de forma sublim. Recomanat per a lectors que busquin: politica i societat catalana segona meitat s. XX, biografia novel·lada.

Els cadàvers del candidat, Miquel Aguirre. Un empresari vol ser l’alcalde del poble, i contracta un assessor amb un passat negre i sense principis que farà el possible perquè el seu candidat guanyi l’alcaldia. // Seguint el seu estil, Miquel Aguirre ha escrit una animalada política amb un humor ben negre. (PD: bona banda sonora). Recomanat per a lectors que busquin: humor negre, clavegueres politiques.

A propósito de nada: Autobiografía, Woody Allen. Interessant, divertit, distret, amb molts noms desconeguts (per mi) i molta història de l’humor novaiorquès, que encara que desconeguis t’ho fa passar bé. Narra amb una lleugeresa humorística/històrica que et fa passar pàgines sense adonar-te, fins que arriba el moment terrible: el cas Mia Farrow. El ritme canvia, hi ha angoixa, desesperació. No m’estranya, clar. I després és tot un Soon-Yi aquí, Soon-yi allà, i no hi ha pàgina on no afalagui la seva dona, que a mi em sembla impostat, de tan excessiu com innecessari. Però jo no hi he passat i què haig de jutjar, no? El cas és terrible, terrible (sí, cal dir-ho dos cops). Doncs ja està. Va bé per conèixer quatre píndoles de les seves pelis, amb una mica d’humor made in WA, i com he esmentat abans la història dels monòlegs/programes/teatres/actors i actrius de l’humor de NY a partir dels 50, amb molts noms que no us diran gaire res (jo sóc de l’època del Saturday Night Live i ni el toca). Recomanat per a lectors que busquin: conèixer la vida personal i professional suposadament per mà del mateix Woody Allen (no descarto una acurada revisió i modificació per part d’un exèrcit advocats, representant, etc.), curiositats de les seves pel·lícules, origens de l’stand up americà de la segona meitat del s. XX, cas Farrow-Allen.

POSTCONFINAMENT (lectures 2020)

Tercera i penúltima part de les lectures del 2020: el postconfinament (nota mental: a veure si enllesteixo això de les lectures de l’any passat, que s’està fent etern). El postconfinament, com segur que recordeu, és des de que pel maig ens van deixar sortir de casa per anar a treballar i fer una hora d’esport diària (vinga tots a posar-se en forma i perdre els quilets guanyats -en el cas de que no haguéssim perdut el seny-). Aquesta etapa (així sortirà en els llibres d’història) arriba fins a finals d’agost, amb la finalització de les vacances laborals de bona part del país i abans del començament del curs escolar.

Al gra:

Suicidi, Édouard Levé (post aquí) Nota: 4/5

La mare Balena, Víctor Català. Recull de relats amb els que Caterina Albert fa un retrat de la societat catalana de principis segle XX, amb una narració gens encarcarada i plena de diàlegs col·loquials de l’època. Em va sorprendre l’estil, més afilat i juganer que no pas a Solitud (que recordi). Té un parell de relats negres força bons. Un merescut 4/5.

El cuarto mono, La quinta víctima, La sexta trampa – J.D. Baker (Trilogia El cuarto mono). Persecució d’un assassí en sèrie que com sol passar acaba semblant una gimcana feta per un tarat. Les mateixes trampes de sempre: capítols curts, cliffhangers, tortures i morts recargolades, incontables fronts oberts… i et manté ben enganxada. El best-seller de moda de l’estiu. Nota: 3/5

Puerto escondido, María Oruña (Oliver Gordon #1). L’Oliver fa un gir a la seva vida i es trasllada a Cantàbria, on ha heretat una casa. En reformar-la descobreix entre les parets el cadàver momificat d’un nadó. Al cap de poc, comença una sèrie d’assassinats.// Distreta novel·la de misteri on un secret del passat repercutirà en el present. Història àgil i ben filada, i a més dona gust com et passeja per Santander i els seus voltants (segur que n’han fet una ruta literària). Una petita queixa d’un tema del que es parla poc: la selecció musical dels autors i els moments triats per inserir-la. Aquí francament és horrorosa. Però apart d’això bé, eh. Nota: 3/5

Secretos imperfectos, Crímenes duplicados, Muertos prescindibles, Michael Hjorth & Hans Rosenfeldt (Sebastian Bergman #1, #2 i #3). En Sebastian Bergman és un psicòleg seductor i cínic que torna a l’equip policíac del que un dia va ser membre per resoldre l’assassinat d’un adolescent.// El personatge em va agradar en el primer volum, desprès ja tot va avall. Tornem als típics best-sellers amb crims estranys, girs rocambolescs i coincidències increïbles; ple de silencis artificials i malentesos forçats. Se’m va fer molt pesat i vaig acabar llegint en diagonal, perquè té molts diàlegs i amb això vas fent. Nota: Pel primer 3’5/5, pels altres dos 2/5

Dies de ratafia, Sergi Pons Codina Com a Mars del Carib, ens trobem amb personatges bastant desastrosos, tan fora de la societat com de la realitat. No hi he connectat com al primer llibre i vaig acabar desistint.

El soroll que fa un cargol salvatge quan menja, Elisabeth Tova Bailey. A causa d’una estranya malaltia, l’autora passa molts anys postrada en un llit. Un dia li regalen una planta en la que s’hi amaga un petit cargol comú, i estableix amb ell una relació molt especial.// És un llibre tranquil, un exercici d’empatia de la que es pot treure algunes lliçons sobre la vida. Indispensable llegir sense pressa. Nota: 3/5

Collita Roja, Dashiell Hammett. Traducció molt confosa de La cua de palla. A mitja novel·la vaig canviar-ho per un exemplar en castellà, però ja era massa tard: no vaig connectar amb la història. No puntuo, pendent de rellegir.

Tuya, Claudia Piñeiro Una mestressa de casa descobreix entre la roba del seu marit una nota d’amor signada amb un “Tuya”. Farà el que faci falta per salvar el seu matrimoni.// Un domestic noir molt divertit, deixant clar que parlem d’un humor negre i sutil i no pas del Club de la Comèdia. Es llegeix en una tarda, i estic seguríssima que me’l tornaré a llegir d’aquí un temps. Nota: 5/5

Frankissstein: A Love Story, Jeanette Winterson. Dues històries: primer tenim la Mary Shelley de vacances a Ginebra, en el moment de crear el monstre de Frankestein. La segona, en un futur on creen robots cada cop més sofisticats que poc a poc van substituint als humans en les relacions privades. / Una passada, he gaudit moltíssim. Tant per la recreació dels dies on la Mary germina la seva obra mestra, com per aquest futur distòpic (etiquetem-la ja amb allò de “i no tan impossible”) on el negoci de la robòtica està a l’alça. La gent s’estima més relacionar-se amb un robot que amb una persona per cercar i gaudir de facetes purament humanes però que els robots fan molt millor: fidelitat, amistat, amor, sexe, cura… Sense exigir-li a l’humà res a canvi. En aquesta part li dona moltes voltes al tema de la intel·ligència artificial (IA) i qüestiona varis conceptes, per exemple si la IA és realment IA si qui li dona els paràmetres és un humà. Aquí un exemple. Nota: 5/5.

No cerramos en agosto, Eduard Palomares. En Jordi Viasolo aconsegueix feina com a becari en un despatx de detectius, on haurà de passar tot sol l’agost amb avorrides tasques administratives. Hi ha una norma fèrria que no pot trencar: si ve un client, de cap manera pot acceptar el cas, i en tot cas l’ha d’instar a que vingui el setembre. Endevineu que acaba fent./ M’he sentit com quan llegia a en Flanagan, de fet me l’ha recordat, encara que en Jordi Viasolo no té nocions de detectiu però sí ganes d’aprendre. Només per aquest fet ja em tenia guanyada i predisposada a passar-m’ho bé, i així ha estat. Nota: 4/5

Así es como la pierdes, Junot Díaz. Recull de relats sobre dominicans que viuen a EEUU. Històries de banyes, problemes sentimentals, caràcters patriarcals, somnis d’un futur millor… No sé si pretenia fer un retrat sobre els seus conciutadans, però els ha deixat macos. No em va dir gran cosa però es deixava llegir bé. Un passable 3/5.

CONFINAMENT (Lectures 2020)

Un cop revisada les lectures, em sorprèn haver llegit tant durant el confinament. Hagués posat la mà al foc que amb prou feines havia arribat a la mitja dotzena de llibres.

Recordo que en aquella època vaig constatar que hi ha un parell d’arguments repetitius que se’m fan oblidables i/o insuportables:

– Els de policies/detectius carregats de clixés (addictes a l’alcohol o les drogues; separat o amb problemes familiars; solitari).

– Protagonistes femenines molt modernetes però que oh!, construeixen el seu món i fan la seva vida bàsicament al voltant d’un home.

Al gra:

Primavera, estiu etcètera, Marta Rojals. L’Èlia de Cal Padró torna al poble a passar uns dies. Passa dels trenta, s’ho acaba de deixar amb la parella i li trontolla la feina. / Una protagonista femenina ben construïda, actual i creïble, enriquit amb les seves manies i pors, amb les seves ambicions i possibilitats. He trobat molt proper els processos que va passant l’Èlia, el retorn als orígens que es rebutgen des de la joventut (amanit pel to col·loquial, el dialecte,.. en resum: el parlar com a casa); els familiars a qui aprens a escoltar, a escoltar-te tu mateixa. Admeto que m’ha molestat la seva obsessió amb l’amoret de joventut (que pesada amb en Bernat!) i aquell justificant tan obsolet de que ha d’haver-hi una mala dona pel mig per excusar una infidelitat. Nota: 4/5

Contra Amazon, Jorge Carrión. Recull d’assajos, articles i alguna entrevista sobre el món dels llibres. Alguns interessants, altres soporífers. Nota: 2’5/5

El árbol, Slawomir Mrozek. Recull de contes d’humor peculiar. Distret. Nota: 3’5/5

Tempesta de neu i olor d’ametlles, Camilla Lackberg. No havia llegit res de la Camilla Lackberg i no crec que hi torni. El relat (un whodunnit que no és res de l’altre món) ve acompanyat amb uns textos sobre la vida i obra de l’autora, i recomanacions sobre escriptura. Nota: 2/5

El hotel encantado, Wilkie Collins. A Venècia, un antic palau s’ha reconvertit en hotel. Els propietaris i els hostes tenen sensacions i somnis estranys. / D’aquelles novel·les que no vols dir gaire cosa, perquè es tracta de gaudir del misteri i les sorpreses. Comença com si fos una novel·la d’amor, i acabem en un hotel encantat. Curta i entretinguda. Nota: 3/5

Maderos, La matanza de los gitanos, El dramaturgo – Ken Bruen (Jack Taylor #1, #2 i #4). El típic ex-policia reconvertit en detectiu privat amb una vida desastrosa, plena d’alcohol i drogues. / Sembla que estigui rellegint la mateixa novel·la una i altra vegada. Aquestes d’en Jack Taylor solen acabar deixant el final obert (com fan moltes), així que m’enganxava a la novel·la següent. Les detesto. Nota: 2’5/5

Claire se queda sola, Marian Keyes (Walsh Family #1). A la Claire li sorprèn que el seu marit cregui que aquell precís moment, a l’habitació d’hospital amb la seva primera filla acabada de néixer, sigui l’idoni per dir-li que l’abandona per una altra dona i fer-se fonedís. / Una merda de chick-lit que no vaig poder acabar, de rabiosa que em posava la manera en que s’estava portant una situació així. Buscava alguna cosa lleugera, còmica, però es va fent cada cop més frívola i desfasada, insofrible. Nota: 1/5

Los pecados de nuestros padres, Lawrence Block (Matt Scudder #1). No recordo absolutament res d’aquest llibre, però al Goodreads li vaig posar un 3/5. Es veu que es un ex-policia reconvertit a investigador (sorpresa!), amb un trauma que el persegueix (no em diguis!), amb problemes familiars (ostres!) i alcohòlic (BUM).

Els herois, Prudenci Bertrana. Relats que homenatgen la natura i els homes que la coneixen bé i es mouen entre ella, ajudant a caçadors, pescadors,…/ Amb una gran retòrica, l’autor s’esplaia a descriure la natura i altres circumstàncies que em van semblar insubstancials. Incapaç de compartir el seu entusiasme pel que explicava, se’m va fer feixuc. Nota: 2/5

Guía del autoestopista galáctico, Douglas Adams. A pocs segons de que la Terra sigui anihilada per construir-hi una autopista galàctica, l’Arthur Dent es salvat pel seu amic Ford Prefect, que tot i que es coneixen des de fa 15 anys, no és l’humà que es pensava que era. / Un must de la ciència-ficció, divertit a estones. No l’he trobat tan imprescindible com diuen. Nota: 3’5/5

LECTURES 2020 (PRECONFINAMENT)

Un any més, compilació de lectures.

Publicaré el llistat en varies tandes, que he classificat així: preconfinament, confinament, postconfinament, i nova normalitat. Així també estalvio que quedi un sol post molt pesat.

Apunts:

Durant el confinament vaig llegir poc i, en general, malament. Prometo que al pròxim confinament llegiré més.

2 3 4 propòsits lectors pel 2021:

  • Llegir més en català.
  • Llegir més autores.
  • Llegir més, en general.
  • Acabar tots part dels llibres pendents que tinc a casa (actualment una mica més de 30. No són molts, però alguns fa anys que els arrossego).

La meva col·lecció editorial preferida ha passat a ser Mirmanda, d’Edicions de 1984.

El club de lectura al que assisteixo (menys del que voldria) vam participar com a jurat als Premis Setè Cel de Salt. Una experiència emocionant, a més amb tres novel·les destacades i premiades que han estat en varis debats literaris al llarg de l’any (Gina de la Maria Climent, Canto jo i la muntanya balla de la Irene Solà, i Persecució d’en Toni Sala). Poder parlar-ne amb els altres membres del club, analitzar-les i comparar-les va ser molt divertit i enriquidor. Per cert, el premi se l’endugué Gina.

PRECONFINAMENT

1280 Almas, Jim Thompson Nota: 4/5

Gats Indòmits, Sarah Andersen (Sarah’s Scribbles #3). De nou, un altre recull de tires còmiques de la Sarah Andersen. Nota: 4/5

El arte: conversaciones imaginarias con mi madre, Juanjo Sáez. Entre l’autobiografia i l’assaig, amb moments didàctics, visions oníriques i missatges mindful, en Juanjo Sáez ens mostra la seva visió de l’art a través d’unes converses imaginàries amb la seva mare. Nota: 3’5/5

Exercicis d’estil, Raymond Queneau. Un experiment, realment uns “exercicis d’estil”: L’autor utilitza vora un centenar de recursos literaris per descriure sempre la mateixa escena banal. Tot un repte, força curiós. Nota: 3/5

Nits de matapobres, Jordi Dausà. En Roger regenta un bar i ha de vigilar que una droga adulterada que circula pel carrer no li causi problemes al negoci. A més, s’ho ha deixat amb la Bàrbara, i es troben en aquell moment tan incòmode de la separació en que les fronteres sentimentals del que és exigible entre ells i el que no encara són difoses. / Més superficial que l’última obra de l’autor (Lèmmings), però no per això deixa de tenir algun moment notable. Nota: 3/5

El silencio del bosque (Brigada de homicidios de Dublín #1), Tana French. Nota: 2/5

Hoy es el último día del resto de tu vida, Ulli Lust. A principis dels 80 l’Ulli i l’Edi, dos joves punkis austríaques, s’escapen a Itàlia. Després de passar la frontera l’Ulli perd a l’Edi durant uns dies, i es trobarà sola en un país molt diferent al seu. / Cada cop que tancava aquest còmic tenia la necessitat d’una bona dutxa. L’Ulli es mou en una zona (principalment al sud d’Itàlia) on tot són una colla de cavernícoles lascius, i em resultava repugnant les continues topades amb homes que, de totes les maneres possibles, s’aprofiten o volen aprofitar-se sexualment d’ella. Nota: 3/5

Heavy 1986, Miguel B. Núñez. En un barri de Madrid dels anys 80, uns joves viuen la vida al voltant del món heavy. Bars mítics, cintes de casset gravades, estètica socialment sospitosa… Retrat de l’època. Nota: 3/5

Morfina/Relats d’un jove metge, Mikhaïl Bulgàkov. Recull de relats, la majoria protagonitzades per un jove metge rus que porta una consulta en un poblet perdut de Rússia. Amb una narració molt assequible (els autors russos encara em mig espanten), em va sorprendre el seu sentit de l’humor, molt contemporani. També hi ha la sèrie de tv, protagonitzada per en Daniel Radcliffe i en Jon Hamm. Està ben escenificada però algunes modificacions en els personatges van fer que no m’acabes de fer el pes. Nota: 5/5

Secuelas de una larguísima nota de rechazo, Charles Bukowski, il·lustrat per Thomas M. Múller. Un sol relat curt acompanyat per il·lustracions. Deixant apart de que és poqueta cosa, al meu parer hi havia altres contes de Bukowski més interessants per il·lustrar. Nota: 2/5

El rey (Colomba & Dante #3), Sandrone Dazieri. Aparentment l’últim llibre de la trilogia de la policia Colomba Caselli i l’ajudant/víctima-de-segrest Dante. Em va costar situar-me perquè comença pocs minuts després de com va acabar la segona entrega, que ni recordo. Bàsicament, un best-seller per passar l’estona. Nota: 2’5/5

Mi año de descanso y relajación, Otessaa Moshfegh. La protagonista, una novaiorquesa de 26 anys, passa una profunda depressió. Té una feina que no l’emplena, una relació sentimental tòxica, una amiga que sembla que es mou per interès… L’únic que li dona cert consol és dormir. Així que després d’arrossegar-se per la vida, acaba decidint que es passarà el proper any més dormida que desperta, gràcies a les pastilles (somnífers, tranquil·litzants, antidepressius…) que li proporciona la seva terapeuta. / Quina protagonista més insuportable, que insulsa, irritant,… quina merda d’història que no et dona absolutament res. Nota: 1/5

Los sucesos de la noche 1, David B. No recordo absolutament res d’aquest còmic, però al Goodreads li vaig posar un 3/5.

Mars del Carib, Sergi Pons Codina. Tot gira entorn als clients habituals d’un tuguri anomenat Mars del Carib, al barri de Sant Andreu. Drogoaddictes, borratxos, delinqüents… Una patuleia amb la que m’ho vaig passar molt bé, molt divertit. Nota: 4/5

SUICIDIO, Édouard Levé

  • Títol original: Suicide
  • Traducció: Julia Osuna Aguilar
  • Editorial : 451 Editores
  • 102 pàgines. Any publicació: 2008

Amb aquest títol, el tema central no és gaire misteriós: la mort auto infligida és la raó del llibre, en aquest cas la d’un jove de 25 anys. El narrador és un amic íntim que en una mena de carta/panegíric llarguíssim (és un llibre curt però un centenar de pàgines no deixa de ser un discurs molt llarg) es dirigeix directament al suïcida i evoca episodis de la seva vida.

Fa temps em van parlar sobre un petit experiment lector per aventurar-se en llibres completament desconeguts: quan les teves mans es dirigeixin cap el llibre que vols, fes que es desviïn lleugerament i agafa el llibre del costat. I més o menys és el que he fet en aquesta ocasió: estava buscant certa novel·la i en la lleixa on havia de trobar-la no hi era, però en canvi em vaig trobar amb Suicidio d’Édouard Levé. Encuriosida pel títol, però sense llegir-ne l’argument ni conèixer l’autor, me la vaig jugar.

I així comença:

Un sábado del mes de agosto sales de tu casa vestido para jugar al tenis y acompañado por tu mujer. En medio del jardín le haces saber que se te ha olvidado la raqueta en casa. Vuelves a por ella pero, en vez de encaminarte
hacia el armario de la entrada donde sueles guardarla, bajas al sótano. Tu mujer no lo ve, se ha quedado fuera, hace buen tiempo, disfruta del sol. Unos instantes después oye la descarga de un arma de fuego. Corre hacia el interior de la casa, grita tu nombre, se da cuenta de que la puerta de la escalera que da al sótano está abierta, la baja y te encuentra allí. Te has pegado un tiro en la
cabeza con la escopeta que habías preparado cuidadosamente. Sobre la mesa has dejado un tebeo abierto por una página doble. Con la emoción tu mujer se apoya contra la mesa, el libro bascula y se cierra antes de que comprenda que se trataba de tu último mensaje.

Me’l vaig cruspir d’una revolada. Aviat se’m va fondre l’interès per conèixer la raó de manllevar-se la vida del protagonista, i em va absorbir el retrat d’un personatge solitari, mesurat, poc parlador. L’amic omnipresent ens parla de principis, sentiments i cavil·lacions del difunt a través de les ocasions que tria per recordar-lo, i forma la imatge de qui ja no hi és. I sorprèn que desgrani escenes amb tant detall i certesa, tal grau d’íntima coneixença. Encara que el narrador remarqui que parla de dos persones diferents (ell i l’amic mort), el lector sospita que hi ha quelcom més, potser algun recurs literari que utilitza el narrador per parlar d’ell mateix. O fins i tot que sigui l’autor qui estigui parlant d’ell mateix.

A les últimes pàgines s’afegeixen uns tercets autobiogràfics presumptament escrits pel propi suïcida , on es reconeix el tarannà de la persona que s’ha anat mostrant al llarg del text. Aquí deixo alguns:

El enemigo me alienta
El combate me exalta
La victoria me resbala

El día me deslumbra
La tarde me serena
La noche me envuelve

Dominar me oprime
Padecer me esclaviza
Estar solo me libera

El ansia me lleva
El placer me decepciona
El deseo me recobra

La alegría me precede
La tristeza me sigue
La muerte me espera

Un cop finalitzat, no aconseguia despatxar la sensació que en aquest llibre hi havia alguna cosa més. I per esbrinar-ho potser hauria de recórrer a l’autor: qui és Édouard Levé?

Édouard Levé va ser un artista, fotògraf i escriptor francès. La seva biografia i obra és molt curiosa, us animo a fer-li una ullada. Però em vaig quedar garratibada al saber que es va suïcidar pocs dies després d’entregar aquest manuscrit al seu editor. Ara tot tenia sentit!

Nota: 4/5

CAP A LA BELLESA, David Foenkinos

  • Títol original: Vers la beauté
  • Traducció: Pau Joan Hernández
  • Editorial : Edicions 62
  • Col·lecció: El Balancí
  • 224 pàgines. Any publicació: 2018

A l’Antoine, un reservat ex-professor d’art, el contracten com a vigilant de sala d’un museu. Visiblement arrossega alguna pena, i aquesta feina sembla una mena de penitència. La directora de recursos humans té curiositat per aquest home que va deixar de ser professor d’un dia per l’altre i es va recloure en un museu. El que li passa a l’Antoine es que no s’ha refet de la tràgica història d’una alumna, una jove promesa de la pintura.

David Foenkinos embolcalla els textos amb cura. No sempre m’agraden les garlandes, però amb aquest autor em sento molt còmoda. Per això el segueixo llegint tot i veure la trampeta, l’artificiositat. M’ha decebut que la història busqui intencionadament el drama, la llàgrima fàcil, a través de silencis artificials i malentesos poc creïbles. Tota aquesta mecànica serveix per aplanar el camí que farà despenyar-se als seus protagonistes. A més, l’alumna que cau en desgràcia m’ha recordat molt (massa) a la Charlotte Salomon, del llibre també d’en Foenkinos Charlotte, com si l’autor volgués repetir una fórmula que li va funcionar.

No m’ha desagradat, però tampoc m’ha convençut.

Nota: 2’5/5

REWIND, Juan Tallón

  • Editorial: Anagrama
  • Col·lecció: Narrativas Hispánicas
  • 216 pàgines. Any: 2020

Hi ha una gran explosió en un edifici de París. En un dels habitatges més afectats hi conviuen un jove grup d’universitaris d’arreu de d’Europa, que malauradament en aquell moment celebraven el seu habitual sopar d’amics. Cinc veus explicaran com assumeixen i conviuen amb una tragèdia tan ferotge, què suposa pels supervivents i per la gent del seu voltant.

Els capítols estan definits per aquests cinc monòlegs, així que la novel·la és llegeix tan fàcilment com si fos un recull de relats vinculats. Els narradors (víctima, germana, pare, amics,….) es mouen entre el record, el present i el futur. Personatge i lector acabem compartint reflexions i preguntes, que volten amarga i desesperadament sobre quina merda de vida, que et fot aquests regirades sense que ni tan sols ho vegis venir. Poden superar ells la mort d’una filla, d’un germà, de la seva millor amiga? Aquests diferents punts de vista sobre la pèrdua fa que hi connectis d’una o altra manera, i això la fa emotiva, dura, impactant en algun moment. Per sort les frivolitats rotllo Mr. Wonderful no hi tenen cabuda, aquella mena d’obligació malsana de que malgrat les circumstàncies s’ha de ser positiu i tal.

Els contres, poquets: m’ha sobrat una veu (no m’he acabat de creure el personatge de la llibretera), i un parell de situacions són massa artificiosament casuals o dramàtics. Sobretot al final, on es revela un fet en concret que trenca amb tota la línia que tenia fins ara. Per mi un claríssim “no feia falta”, i al ser just al final, resta en el resultat. Tot i així, no deixa de ser una bona lectura.

Nota: 3’5/5

EL SILENCIO DEL BOSQUE, Tana French

  • Títol original: In the woods
  • Traducció: Isabel Margeli Bailo
  • Editorial : RBA
  • Col·lecció: Sèrie Negra
  • 688 pàgines. Any publicació: 2007

Prop d’un poblet irlandès, en una excavació arqueològica apunt de desaparèixer pel pas del progrés (una autopista), troben el cadàver d’una nena en un antic altar mil·lenari. En el bosc del jaciment també hi va haver-hi un crim fa uns anys, del que només una de les víctimes va sortir amb vida. Casualment (anem sumant casualitats) el supervivent és un dels investigadors encarregats del cas.

L’interès i el misteri es manté al llarg de la novel·la, però està regada d’un munt de clixés típics del gènere. A aquestes altures si vols fer servir l’amnèsia com a excusa per no resoldre un crim t’ho has de treballar molt perquè sembli creïble, que no és el cas. També fa tuf el que s’assenyali molt insistentment varis sospitosos, quan el vertader culpable (que ja el veus venir) es protegit per una investigació deficient. En una investigació correcte seria un pim-pam i alguns centenars de pàgines menys. (NO, no calien les quasi 700 pàgines – ES QUE NINGÚ PENSA EN ELS ARBRES?!?).

Els protagonistes són la parella d’inspectors que porten el cas, en Rob i la Cassie. Es creuen molt guais i molt graciosos, i tenen un tonteig continu d’adolescents d’institut. I al final passa el que ja es veu que passaria PER MOLT QUE NEGUIN DURANT MITJA NOVEL·LA QUE AIXÒ PASSARIA ENTRE ELLS. Res de nou sota el sol.

Té un final satisfactori? No, no té un final satisfactori. Si sustentes part de la novel·la en una història en la que li vas afegint sense parar elements misteriosos per enganxar al lector, també li has de donar, com a mínim, un final. O un final satisfactori, que no és el cas. Acaba a mig gas i resten temes pendents, que pel que he vist (no sé si correctament) no es resoldran en novel·les posteriors ja que no són els mateixos protagonistes.

És un llibre facilot i que enganxa, i sóc conscient que tots els elements que em desagraden a altres lectors els hi fa venir salivera. Així que si esteu en la mateixa situació que jo i aquesta pandèmia esteu llegint res i menus, si el que busqueu es passar l’estona amb una novel·la d’exigència zero, una novel·la que us resulti fàcil passar de les 10 primeres pàgines,… Doncs perquè no. Però us he avisat.

Nota: 2/5