HUSTVEDT, GRAFTON, O’FARRELL, PALAHNIUK, FOENKINOS, PALOMAS, MCGUIRE, ANDERSEN, DELISLE, VON SCHIRACH, HONEYMAN… RESSENYES DEL 2019

A data d’avui, 12 de març de 2020, no tinc més remei que admetre que no faré cap ressenya individual d’aquests llibres que vaig llegir en el 2019.

Un amor, Alejandro Palomas. Tercera entrega d’aquesta família tan peculiar en que l’estrella indiscutible és l’Amalia, la mare d’en Fede (que és qui relata), la Sílvia i l’Emma. Aquest cop hi ha un casament i un enterrament, i mentre es succeeixen anem fent salts enrere que ens ajudaran a focalitzar el present. Com en els llibres anteriors, l’Amalia tant ens pot fer esclatar de riure com fer-nos un nus a la gola.

No es que la formula cansi, però imagino que costa trobar històries noves (que siguin creïbles) per adjudicar en aquesta família, i s’ajuda de nous personatges que m’han resultat massa forçats, amb situacions massa enrevessades. Tot i així l’Amalia segueix essent un amor, un personatge carismàtic que se l’estima sí o sí.

Nota: 3’5/5


Club de lluita, Chuck Palahniuk. Entenc, o crec que entenc, on vol anar a parar. O potser no ho he entès, ves. El protagonista ens explica la seva relació amb Tyler Durden, un dement home que lluita contra el sistema a cops de degradació. Un sistema que segons ell anul·la els instints masculins més primaris, atàvics, per adaptar-los a una societat exigent. Un sistema en el que mai seràs prou: ni prou guapo, ni prou musculat, ni seràs prou ric, mai tindràs un pis perfecte. Així que hi ha cert anarquisme, destrucció i autodestrucció, accions transgressores,… que representen una lluita contra el sistema i fa que trontolli el seu equilibri.

Doncs mira, doncs molt bé. No, no m’ha agradat gaire. És interessant quan el text toca l’antropologia i la filosofia, quan s’enfoca més en el sistema, això sí, sense dir res de nou (potser en l’època de la seva publicació sí que era més revolucionari). Però a vegades la narració és massa onírica, a vegades a les gamberrades a les accions li veia una gratuïtat d’escandalitzar a base de putejar a la gent que no pas una raó de pes.

Nota: 2/5


Cap a la bellesa, David Foenkinos. Un ex-professor d’art troba feina com a vigilant de museu. Més que un treball, sembla que passi una penitència. Que la seva vida sigui una penitència. Què li diu haver passat per deixar la seva feina de professor i recloure’s d’aquesta manera?

La història busca el drama, la llagrimeta, però m’ha semblat una mica tramposa, d’aquelles novel·les que només poden funcionar amb silencis artificials i malentesos. A més la protagonista m’ha recordat molt (massa) a la Charlotte Salomon, del llibre també d’en Foenkinos Charlotte, com si l’autor volgués repetir una fórmula que li va funcionar. Apart d’això (no deixa de ser part de mi ser rondinaire i acabar eclipsant els aspectes bons, i per tant haig de buscar l’equilibri), Foenkinos té una manera d’escriure que m’agrada molt. No deixa de ser cru (i aquí hi ha moments per ser-ho), però hi ha com un lirisme, certa cura en el que diu.

Nota: 3/5


Aquí, Richard McGuire. Aquí és una passada, m’ho he passat pipa. És com un joc, una fusió de l’espai i el temps. L’escenari és sempre el mateix, el mateix espai físic. Un racó de món que un temps va ser selvàtic, altre va ser aquàtic, un jardí d’una mansió o (sobretot) una habitació. Allà l’autor ens va obrint finestres del passat i el futur. Hi ha fets que es poden allargar a través de les pàgines, i també petites escenes de molt o poca importància. Aparentment no tenen cap més lligam que l’escenari al llarg del temps, però és possible de trobar-hi alguna relació.

Nota: 4/5


Visc, visc, i visc: disset topades amb la mort, Maggie O’Farrell. No hi ha misteri: la Maggie O’Farrell ens explica 17 ocasions en les que ha tingut o ha cregut tenir topades amb la mort. Hi ha un parell de situacions que han sigut molt dures i no he parat de plorar, perquè malauradament m’han sigut molt properes. Altres topades són un pèl exagerades (que si onades massa fortes, que si creus que no arribes a la plataforma de la platja; si això són experiències clàssiques de la Costa Brava!), algunes històries són interessants i altres directament et deixen freda.

Sarah’s Scribbles. Una magdalena feliç, Crèixer és un mite, Gats Indòmits. M’encanta l’humor de la Sarah i m’encanta el seu personatge. Segur que l’heu vist arreu d’internet.

Nota: 3’5/5


Crims, Ferdinand Von Schirach. Abans que escriptor, Ferdinand Von Schirach és advocat. Crims va ser la seva opera prima, onze relats que són onze casos reals en els que hi ha treballat. La seva intervenció és passiva, doncs el que ens explica és el cas en sí, el que ha passat perquè les persones implicades acabessin requerint dels seus serveis. Els casos són de temàtica variada, és interessant (hi ha algun aspecte curiós de la justícia alemanya)

Nota: 3/5


El verano sin hombres, Siri Hustvedt. L’home de la Mia, després de 30 anys junts, li demana una pausa. Després d’una setmana en la que literalment embogeix, la Mia marxa a passar l’estiu amb la seva mare, al seu poble natal.

El verano sin hombres té una potent perspectiva femenina i feminista. Toca varies vessants, més intel·lectuals que no pas viscerals: antropològica, fisiològica, ancestral, psicològica, filosòfica… I m’ha emplenat molt. Sentia que parlava de mi, que parlava de totes. A través de la vellesa d’alguns personatges també transmet el potent missatge del tempus fugit. Quan tinguis 80 anys (si arribem -toquem fusta-), què et penediràs de no haver fet?

Nota: 4/5


Eleanor Oliphant está perfectamente, Gail Honeyman. Eleanor és una noia solitària, maniàtica, anacrònica. Treballa en una oficina, no té amics. Un dia s’enamora perdudament d’un cantant, i elabora tot un pla per reformar-se físicament que creu que servirà per atreure’l. Casualment també entrarà un noi nou a treballar com a informàtic, en Raymond.

La història d’amor ja queda clara per on va, no? Res més a afegir per aquesta banda. També hi ha un drama del que no coneixerem tots els fets fins el final de la novel·la, deixant anar  petits i misteriosos bocins pel camí, i que evidentment vol justificar al personatge. L’Eleanor és un personatge poc creïble i no té una veu clara. A vegades pot ser una Ignatius Reilly (La conjura de los necios), una Don Tillman (El proyecto esposa) o semblar que té un greu trastorn psicològic. La qüestió és fer-la rara perquè s’adapti al gag, no al revés. I si també cal que sembli que s’ha muntat en una nau del temps per venir del passat, doncs endavant.

Nota: 2/5 

 


Crónicas de Jerusalem, Guy Delisle. L’autor repeteix la mateixa fórmula de Crónicas Birmanas, Shenzen, i Pyongyang. Aquest cop a la dona d’en Guy Delisle la destinen a Jerusalem. Ella forma part de l’equip administratiu de Metges Sense Fronteres, i com a tal va als països que necessiten ajuda d’aquesta ONG.

Tot i que l’he vist més implicat que altres vegades, Delisle no abandona el seu estil de les cròniques de viatges: la del que hi viu temporalment en una zona conflictiva però una mica com que no va amb ell, com si estigués d’observador, però que hi ha de conviure i s’hi veu afectat per força. Així es dedica a relatar-nos, amb un to còmic però educat i circumstancial, els contrasts culturals, socials, governamentals… També les obligacions i prohibicions, que ho ha fet extensiu als que ho pateixen, amb el patiment i mals de caps diaris.

Nota: 3’5/5


A de adulterio & B de Bestias, Sue Grafton. Fa temps que coneixia la sèrie de l’Alfabet de la Sue Grafton, un clàssic dins el gènere negre. El que no entenc és com fins ara no havia sentit parlar de la Kinsey Millhone, la detectiu que protagonitza les novel·les. És un personatge genial, creïble i femení (no és un detectiu masculí al que li han posat un parell de pits). Les novel·les són les típiques policíaques: un cas per investigar, pistes, deduccions, preguntar amunt i avall, dosis d’acció i violència… Amb l’A m’ho vaig passar molt bé, però el B no em va agradar tant. De totes maneres me’ls penso llegir tots!

Nota: 3’5/5

 

CHARLOTTE, David Foenkinos

Títol original: Charlotte
Traducció: Mercè Ubach
Editorial : Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 224 Any publicació: 2014
Novel·la guanyadora dels premis Renaudot i Goncourt des Lycéens 2014.

Charlotte és la biografia novel·lada de la Charlotte Salomon, una pintora jueva-alemanya que als 26 anys i embarassada va ser assassinada només arribar a Auschwitz.

David Foenkinos es transforma en personatge per participar en aquesta història com a escriptor i investigador, seguint les passes vitals de la Charlotte. La protagonista provenia d’una família benestant, culte, i amb antecedents suïcides. La repercussió d’aquest drama s’arrossegarà al llarg de la vida de la Charlotte de moltes formes, tant en el caràcter de la Charlotte (melangiós, amb falta d’auto-estima i necessitats afectives) com en el comportament dels qui la rodegen.

Quan és conscient de la impossibilitat d’escapar de la violència degenerada dels nazis, la Charlotte elabora a corre-cuita una mena de composició de la seva vida, amb música, text i dibuixos, que va titular Vida? o Teatre?, i que va guardar un amic íntim fins anys després de la mort de l’artista.

La composició del text acompanya a llegir la prosa com si fos poesia, o més aviat com un conte, pel ritme àgil que enganxa de seguida. En el text no hi ha lloc per descriure res que no tingui vida, fins i tot sembla auster, i alhora és capaç de fer-nos arribar les emocions que senten i mouen els personatges.

 

M’ha agradat tant i tant que el Tió em va portar el llibre (una preciositat) on surten recopilats aquests dibuixos de la Charlotte, amb el text en anglès perquè no està publicat en català ni espanyol. I fa un any, la exposició itinerant de la Charlote que té el museu jueu d’Amsterdam, va visitar terres catalanes.

Nota: 5/5

LA INTRUSA, d’Éric Faye

 

Títol original: Nagasaki
Traducció: Anna-Maria Corredor
Editorial : Edicions de 1984
Col·lecció: Mirmanda
Pàgines: 104 Any publicació: 2010

En Shimura-san és un solter de mitjana edat que gaudeix de la seva soledat en una petita caseta en un barri perifèric de Nagasaki. La seva tranquil·litat es veu pertorbada per un fet insòlit: tot i viure sol, els aliments de la nevera i el rebost minven quasi imperceptiblement (quasi és la paraula clau). Així que decideix posar una càmera dins de casa, i observar el que passa mentre és a la feina. I no creuràs el que passa a continuació.

La intrusa és una història basada en un curiós fet real que pel títol podem intuir de què va. Éric Faye s’inspira en aquest cas per endinsar-se i reflexionar sobretot en el que amaga la solitud, però també en les voltes que dona la vida.

Poques pàgines, senzill, distret… Es llegeix en una tarda. Es nota que l’Éric Faye intenta donar-li un estil japonès a la història, però segueix essent molt occidental. I això M’ENCANTA, ja que amb la literatura oriental em costa molt connectar-hi.

“Mai no m’han agradat els triomfadors.

No pas perquè assoleixen allò que pretenien, sinó perquè esdevenen la joguina del seu èxit, d’un Jo cec. El Jo a qualsevol preu és la fi de l’home.

La Crisi fa que els homes es tornin una mica més solitaris. ¿Què vol dir encara aquest nosaltres que surt a dojo en les converses? El nosaltres desapareix. En comptes d’agrupar-se al voltant d’un foc, els jo s’aïllen, s’espien. Cadascú creu que se’n sortirà millor que el veí, i això també, és probable que sigui la fi de l’home. “

Nota: 3/5

CICATRIZ, JUAN GOMEZ-JURADO

En Simon Sax és un programador informàtic a punt de fer-se ric venent l’app del segle. Personalment és irremeiablement tímid, i això el converteix forçosament en un solitari. Decideix resoldre aquesta situació buscant parella en una web que concerta matrimonis amb noies de l’est d’Europa (per allò de que el físic no importa). Coneix a l’Irina, una ucraïnesa espectacular i aparentment sincera en les seves intencions, però molt reservada amb el seu passat.

Com a tota literatura fast-food, no perd el temps amb preàmbuls. L’acció apareix de seguida sense permetre que el lector s’avorreixi. Però els defectes es van fent més patents, suportables al principi, insofribles amb el pas de les pàgines. Allarga excessivament les escenes, li dona massa voltes a tot, així que a la meitat de la novel·la vaig començar a llegir en vertical, parant atenció únicament als diàlegs. I vaig ser capaç de seguir la trama fins el final.

La narració és molt visual, fàcil i ràpid de llegir. Com un guió televisiu, vaja. I com a tal, tot és un clixé. Les escenes, les situacions, els personatges…

La comisaría es un lugar tosco y ajetreado en el que flota un aroma de lejía y desinfectante, en un vano intento de enmascarar un millón de otros olores desagradables: el sudor amargo de los policías, la comida basura sobre las mesas y el dulzor mareante de la colonia de las prostitutas esposadas a los escritorios. La máquina de café, una enorme impresora y el tono de llamada de los teléfonos compiten por ver cuál de los tres hace el ruido más desagradable, y todos pierden ante el repiqueteo de una taladradora que viene desde la calle.

(La clàssica comissaria que hauràs vist en totes les pel·lícules i sèries d’EEUU. Fins i tot amb el típic soroll del martell pneumàtic.)

Els protagonistes no acaben de ser creïbles. No són conseqüents, tenen unes actituds poc lògiques o naturals. Tinc la sensació que els forcen perquè vagin complint tots els clixés. I els secundaris més del mateix. Són un complement, amb una personalitat parcial i bàsica que serveix més que res per fer-li el joc a als protagonistes.

Juan Gomez-Jurado té una legió de fans i fa unes campanyes promocionals molt originals i còmiques, però com a escriptor a mi no m’ha convençut.

Nota: 2/5

ART, YASMINA REZA

Títol original: Art
Traducció: Josep Maria Flotats
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
Pàgines: 104 Any publicació: 1994

Amb aquest títol, la temàtica no té cap misteri: Art és una obra teatral que tracta sobre l’art. Quatre són els protagonistes: tres amics (en Sergio, en Marcos i l’Ivan) i un quadre, un Antrios (nom de l’autor).

Sergio està entusiasmat per la compra d’una pintura d’un gran artista. Marcos està desconcertat perquè el seu amic s’ha gastat un grapat de calers en “una tela d’aproximadament un metre seixanta per un metre vint, pintat de blanc. El fons és blanc, i si acluquem una mica els ulls, s’albiren unes finissimes linees blanques transversals.” A l’Ivan no li entusiasma la pintura, però percep en el quadre algunes sensacions que al seu parer el fan acceptable.

Sergio:  (sobre Marcos)… forma parte de esos nuevos intelectuales que no se contentan solo con ser enemigos de la modernidad, sinó que además se enorgullecen de ello.

Marcos (sobre Iván) Iván es un muchacho tolerante, y eso en materia de relaciones humanas es el peor de los defectos.

No acostumo a llegir teatre, però Art és planer, gens difícil de seguir i és llegeix d’una revolada. Irònica i amb una fina comicitat, cada personatge interpreta el seu rol: l’enamorat de l’art, el contrari a l’art, i l’equidistant. Les postures de cada un són defensades fins l’extrem, i es mouen entre l’aforisme i la demagògia. El debat, l’exposició de criteris és portat com un joc on l’espectador pot asseure’s a totes les cadires. Què és art? Tot és vàlid en l’art? Ens ha de venir algú a dir què és art, o l’art és tan subjectiu que ningú pot imposar les normes? Són algunes de les preguntes de les que potser en tindrem resposta. O no.

Nota: 4/5

PS: La Siri Hustvedt té molt a dir sobre el tema de la percepció de l’art i altres vessants. Val la pena fer-li una ullada als assajos de La dona que mira els homes que miren a les dones. 

RESUM D’ÚLTIMES LECTURES PRIMAVERA/ESTIU 2019

Com faig de tant en tant, em salto de dedicar-hi un post individual a cada novel·la i faig un resum de les lectures dels últims mesos. He enganxat una època fluixeta per varies coses, i no trobava les ganes de fer una ressenya minimament acceptable. Però em fa mal veure que l’última que vaig publicar és d’aquella horrible i decebedora novel·la d’en Dennis Lehane, així que anem a solucionar-ho.

Criadas y señoras, Kathryn Stockett.

Nota 3/5. Molt semblant a la pel·lícula, l’he gaudit més i tot. Ideal com a lectura d’estiu. Què dius, que ja no és estiu? Que sí, que encara queden 2 dies!

Adéu, Mr. Chips, James Hilton.

Nota: 2/5. Relat curt, sobre la vida d’un afable professor de col·legi privat anglès a principis segle XX. És evident que va a buscar la llagrimeta, amb un professor tendre amb història dramàtica al darrera. Psé.

Cómo ser mujer, Caitlin Moran. 

Nota: 5/5. He rigut molt amb la Caitlin Moran. És com una col·lega de festa que no es talla un pèl en parlar sobre varis temes femenins. Sí, el cap se li en va a vegades, però… es que hi ha algú perfecte?

Diapsálmata, Soren Kierkegaard.

Nota: 2/5. Confesso que no m’he acostat a Kierkegaard amb la intenció adequada. Vaig ensopegar amb unes reflexions seves amb les que d’alguna manera hi vaig connectar, i vaig pensar que amb ell hi trobaria alguna mena d’aullejament mental. Però a Diapsálmata no vaig trobar aquest alleujament. Són frases curtes, sense context, que em van deixar confusa. Enteneu-me, no és que degut al meu estat busqués un llibre d’autoajuda, res més lluny, (mentida, sí que buscava algo així) sinó que buscava una empenta cap a la introspecció, la reflexió, obrir-me, que no em deixes ofuscada (això és cert).

Las voces del desierto, Marlo Morgan. 

Nota:1/5. Em vaig emprenyar amb l’autora i no el vaig acabar. Per un moment me la vaig creure, vaig creure que el seu estrany i místic viatge pel desert australià, completament a mans dels aborigens, era cert. Després ja m’ho vaig prendre com una mena de paràbola. Però va arribar el moment del “fins aquí”. El que em va mosquejar del tot va ser quan explica que, davant seu, un aborigen té la cama trencada i fins i tot se li veu l’ós. Al dia següent l’aborigen està completament recuperat. I perquè? Perquè blablabla no sé què ancestral, i  blablabla desitjava curar-se. I culmina dient que metges i pacients no curen/es curen perquè no “hi posen ganes”.

Arte, Yasmina Reza. 

Nota: 4/5. Obra de teatre en que s’exposen tres postures davant d’una obra d’art, cada una representada per un membre d’una colla d’amics. Molt interessant i divertida.

La piràmide de fang, Andrea Camilleri. 

Nota: 3/5. El meu primer Salvo Montalbano en català. En Pau Riba Vidal tradueix molt bé, m’ha sorprès el seu estil i s’ha fet seu en Montalbano, amb un estil diferent a la traducció espanyola. A part d’això, és un altre llibre d’en Montalbano perquè els seus fans en gaudim. (Acabo de recordar que tinc un esborrany en commemoració de la mort d’Andrea Camilleri. A veure si recordo de revisar-lo i publicar-lo).

Justo, Carlos Bassas del Rey. 

Nota: 2/5. Ni l’últim Premi Hammet ha pogut superar la meva mala ratxa (així em sentia en aquell moment). En Justo és un jubilat amb una missió al cap, missió que anirem descobrint poc a poc, com les morts que es succeeixen al llarg de la novel·la. Si ets de Barcelona de tota la vida i a més un nostàlgic, t’ho passaràs bé recorrent carrers i records. Jo al final llegia en diagonal, perquè m’estava resultant un pelma. I al final no he connectat ni amb la història, ni amb la ciutat, ni amb la narració.

El extraño verano de Tom Harvey, Mikel Santiago.

Nota: 2’5/5. Ni en Mikel Santiago ha pogut superar la meva mala ratxa (de nou, pensava jo en aquell moment). Entretingut, però he trobat que als personatges els hi mancava ànima, naturalitat… Els vaig trobar freds. M. Santiago diu que volia fer un whodunit, un “qui va ser”, com feia l’Agatha Christie. Sí, és entretingut, però es nota que no calien 500 pàgines.

Las tribulaciones de Wilt, Tom Sharpe.

Nota: 3/5. En Wilt i la seva dona tornant a fer coses estrambòtiques en situacions insòlites. Alguns moments molt còmics, però segueix essent un personatge que no m’acaba d’enganxar.

La capital del mundo, Ernest Hemingway

Nota: 5/5. Relat curt, la meva paciència no ha tingut problemes en suportar-ho. A més, està prou bé. Està ambientada en una pensió a Madrid a principis de segle XX, amb els toreros com a tema central, que em sembla recordar que el tema li molaba al Hemingway.

Abierto toda la noche, David Trueba

Nota: 5/5. Els protagonistes d’aquesta novel·la són els Belitre, una família nombrosa i molt singular. Trueba barreja la comèdia (que a vegades frega l’absurd) amb moments emotius i dramàtics. He rigut,’ha encantat, m’ha emocionat, m’he enamorat d’aquesta família i de com escriu David Trueba. I és la seva primera novel·la! Hi tornaré amb l’autor, sense cap dubte.

DESPUÉS DE LA CAÍDA, DENNIS LEHANE

 

Títol original: Since we fell
Traducció: Victoria Alonso Blanco
Editorial : Salamandra Black
Col·lecció: Novela Negra
Pàgines: 464 Any publicació: 2017

Después de la caída és una novel·la dividida en dues parts i que si no fos perquè té la mateixa protagonista, la Rachel Childs, podríem dir que una no té absolutament res a veure amb l’altre.

A la primera part tenim la Rachel d’adolescent fins que comença a despuntar com a periodista. A la mort de la seva mare inicia la recerca del seu pare, de qui no sap ni el nom. La mare era una psicòloga matrimonial amb un caràcter dominant, que mai va dir-li a la seva filla qui era el seu pare bàsicament perquè no li va donar la gana, per exasperació de la pròpia Rachel.

A l’altre part tenim la Rachel adulta, periodista amb una carrera meteòrica però que se’n va en orris amb la pressió mal assumida d’un reportatge. Acabada de divorciar i amb un greu trastorn d’ansietat a les espatlles, es retrobarà amb un vell conegut que resultarà ser l’home perfecte.

Después de la caída és un dels domestic noir més avorrits que he tingut entre les mans, fins al punt de llegir en diagonal molts paràgrafs. És com quan vols inflar una pilota de platja que no saps que està punxada: sembla que sí, que ara, però mai s’acaba d’arrodonir, mai està prou tensa per jugar-hi.

La part de la recerca del pare no hi ha per on agafar-ho. Tantes voltes i tanta frustració per part de la protagonista, per acabar essent un bluf d’història que no aporta res ni acabes d’entendre ben bé perquè està inserit com a part de la novel·la.

I la segona… La segona és de per sí el clixé més gran de la història del cinema de mitja-tarda: la dona que creu que el seu marit és perfecte fins que sospita que no és el que sembla. I tot i així si hagués caigut en bones mans podria haver sortit una bona història, i perquè no. Però de nou, fallida.

Per cert, és curiós com es celebra en varies ressenyes arreu del món que la Rachel Childs és la primera protagonista femenina que fa en Dennis Lehane. El que descobreixes amb la lectura es que és una protagonista femenina sense cap recolzament d’altres personatges femenins (perquè cap l’ajuda i a més els pocs que apareixen són molt secundàries), martiritzada per la mare, obsessionada en la recerca del pare i saber la veritat sobre el marit. Fa més pinta de clàssic de Disney que no pas de la nova onada feminista.

Amb la majoria de novel·les d’en Kenzie & Gennaro m’ho he passat molt bé, he trobat un autor amb bon ofici, personatges carismàtics i argument ben muntat, amb escenes d’acció que em deixaven garratibada. Però m’ha desconcertat que aquí no hi ha ni rastre d’aquest Lehane. I sí, també m’ha fet emprenyar, perquè després d’ensopegar amb un seguit de llibres que no passen del 2 (pendents de ressenyar), l’havia escollit intencionadament per sortir d’aquesta mala ratxa lectora. No ha pogut ser.

Nota: 1/5

Un apunt: Em costa acabar de veure si he sigut una mica dura amb la nota, potser un 2/5 també seria acceptable. Però m’ha acabat de convèncer que si algú s’ha d’acostar a Dennis Lehane per primer cop, que no sigui amb aquest llibre.

EL COMISARIO BORDELLI, MARCO VICHI (Sèrie Comisario Bordelli 1)

Títol original: Il commissario Bordelli
Traducció: Cristina Zelich Gonzalez
Editorial : Duomo Ediciones
Col·lecció: Nefelibata
Pàgines: 256 Any publicació: 2004

Una calorosa matinada d’estiu avisen al comissari Bordelli per la mort sospitosa d’una adinerada anciana en la seva solitària mansió de les afores.

Novel·la que enceta la sèrie “Comissari Bordelli”, un policia de Florència a l’any 1963. La resolució del cas queda en un segon pla, com l’excusa per presentar un personatge que coincideix en molts vicis i virtuts en l’arquetip novel·lesc del policia italià dels últims anys, però que es mou més al marge. Sabrem d’ell que va ser un ex-combatent de la Segona Guerra Mundial en el bàndol dels aliats i per això arrossega records traumàtics, però no és un home especialment trist. Somia en conèixer algú especial, encara que troba que a la seva edat (passat els 50) és complicat. Sol fer els ulls grossos amb alguns delinqüents, sobretot lladres, perquè és conscient del moment de pobresa que travessa el país. Li agrada organitzar sopars amb bon vi, bon menjar, i rodejat de gent de diversa procedència, on tots diuen la seva.

La trama és lleugera, un whodunit que no té res de l’altre món. Però l’espai que se li concedeix al comissari, als seus records i a alguns secundaris estrafolaris que aporten poc o res a la resolució del cas enriqueixen una novel·la que d’altra manera hagués passat desapercebuda.

Nota: 3/5

HÔZUKI, LA LIBRERIA DE MITSUKO, AKI SHIMAZAKI

Títol original: Hôzuki
Traducció: Íñigo Jáuregui
Editorial : Nordica Libros
Col·lecció: Otras Latitudes
Pàgines: 128 Any publicació: 2015

La Mitsuko té una llibreria especialitzada en humanitats. El seu fill Tarô té 7 anys i és sordmut, la mare de la Mitsuko viu amb ells. Un dia apareix per la llibreria la senyora Sato i la seva filla Hanako, d’edat similar que en Tarô, i els nens connecten. La senyora Sato insisteix en que els nens es tornin a veure, però la Mitsuko és reticent.

Cert que llegeixo poca literatura oriental, que tinc una visió global molt occidental, però es que llibres com aquest no ajuden a que em generi cap interès. Entenc que la literatura japonesa es caracteritza per ser intimista, amb personatges que poden ser extremadament introvertits, que juga amb les casualitats, amb tocs de surrealisme,… No li recriminaré a en Hans Christian Andersen que els animals dels seus contes parlin, oi? Però sí que demano naturalitat, que el personatge estigui ben construït i flueixi, que connecti amb l’argument, que no forci o faci coses poc creïbles. Com aquells personatges de les pelis de por, que en comptes de fugir van a veure “què ha estat aquell soroll”.

Quatre apunts, perquè les ressenyes pendents se m’acumulen i no vull perdre més temps del compte:

La Mitsuko no té amistats, és reservada i quan ha d’interactuar amb la gent és més seca que un pa de tres dies (que estrany, eh? Mai m’hagués pensat trobar en la literatura japonesa un personatge així).  Poc a poc anirem esbrinant fets de la seva vida, passada i actual. Exceptuant l’spoiler, faig un resum de la vida passada: Ha tingut multitud d’amants, un de més important que la resta. Fi.

L’autora és professora de japonès i ens ho fa notar amb una masterclass de kanji (que crec que perd en la traducció), massa extensa pel meu gust, ja que al cap i a la fi el que ve a dir és que un mot pot ser homònim. Però de filosofia i religió va més peix i per això, tot i que la protagonista té una llibreria especialitzada i treu en varies ocasions temes relacionats sobre el que ha llegit, només els anomena amb la inicial, per exemple P. (que podria ser Pepito de los Palotes). Aquesta desigualtat en que un tema sigui tan innecessàriament minuciós i l’altre tan intencionadament inconcret em desagrada, sobretot si l’autora creu necessari que el personatge tingui una especialització tan concreta i la fiqui en dissertacions filoteològiques que em resulten superficials.

La casualitat, el destí, i els llaços maternals fan un paper important a l’argument. Resulta més forçat que absurd, però se li concedeix el marge que tota història pot tenir. El que no acabo de veure amb bons ulls és el paper de totes les dones que hi surten, que estan construïdes bàsicament en dos pilars: En el seu paper de mare i com els hi afecta/han afectat les relacions sentimentals. A més, el tema maternal fa tuf a retret conservador, un missatge amb uns matisos que em fan arronsar el nas.

La bio de l’autora a la wikipedia francesa em fan pensar que podria tractar-se d’una pentalogia, del que aquest seria el segon llibre, i potser per això no li he agafat el punt.

En fi, sort que és curt.

Nota: 2/5

LÈMMINGS, JORDI DAUSÀ i MASCORT

Editorial : Llibres Del Delicte
Pàgines: 222  Any publicació: 2018

El protagonista es desperta estomacat en una nau industrial que sembla abandonada. L’acompanyen dos cadàvers, un feix de bitllets i una amnèsia persistent. Vagarà pel polígon fins acabar en un bar, on coneixerà un tipus estrany que l’ajudarà a amagar-se mentre recupera la memòria i esbrina en quin embolic està ficat.

Lèmmings és una novel·la negra que tira cap al hardboiled, intensa i ben construïda, amb un vocabulari acurat i alhora proper, i amb la que en definitiva m’ho he passat molt bé. No és un relat itinerant en recerca de la identitat, doncs la memòria aviat fa acte de presència. Aleshores el text canvia de rumb i ens porta cap el passat, a conèixer al protagonista de manera més profunda, íntima. Com que aquest pateix d’una insòlita disfunció congènita, cada faceta de la seva vida té un toc peculiar: la convivència amb la seva família disfuncional en un barri marginal, els estudis i les feines, els companys i les parelles sexuals, la seva relació amb les arts marcials,… tot plegat ens servirà per entendre els camins i les decisions preses que l’han dut a aquella nau industrial. La violència i el sexe explícit que es descriu no és gratuït, són els ingredients per a construir i reforçar el personatge. De tota manera, res escandalós que qualsevol lector assidu de novel·la negra no hi estigui avesat. (o bé que després de llegir Lemaitre ja estic curada d’espants).

La pròpia violència implícita en les Arts Marcials i els esports de contacte, és de fet, un d’aquests trets atàvics que els homes duen entortolligat al seu ADN. Si no és al gimnàs és a les grades del camp de futbol, o als ridículs espectacles de lluita lliure americana. Exercida, sublimada o contemplada, la violència té presència en la vida de tot home i és, alhora, un dels darrers reductes del seu gènere. La seva última fortalesa.

L’estructura és un encert: tres blocs, present/passat/present, en el que el passat és centra pràcticament en un únic flashback, sense que el text perdi la fluïdesa. Fer servir la segona persona per la narració pot resultar una curiosa elecció fins que t’adones, ja immersa en la història, que aquesta distància que resulta impersonal va totalment amb el caràcter del protagonista. I em va unir al personatge més enllà de l’empatia, fins al punt de compartir sensibilitat i emocions. I ho he trobat una genialitat, doncs al acabar-lo em vaig adonar que el salt emocional del protagonista i la meva havien anat en paral·lel.

Lèmmings va ser una de les meves adquisicions d’aquest passat Sant Jordi, i com es pot veure, tot un encert.

La violència, vas aprendre durant aquelles nits llargues i blanques, és patrimoni dels perdedors.

Nota: 4/5