RESUM D’ÚLTIMES LECTURES PRIMAVERA/ESTIU 2019

Posted on by Roselles

Com em passa de tant en tant, em salto de dedicar-hi un post individual a cada novel·la i faig un recopilatori/resum de les lectures dels últims mesos. He enganxat una època fluixeta per varies coses, i no m’he vist amb cor de dedicar-hi un post individual. Però confesso que em fa mal veure que l’última ressenya que vaig publicar és d’aquella horrible i decebedora novel·la d’en Dennis Lehane, així que anem a solucionar-ho.

Criadas y señoras, Kathryn Stockett.

Nota 3/5. Molt semblant a la pel·lícula, l’he gaudit més i tot. Ideal com a lectura d’estiu. Què dius, que ja no és estiu? Que sí, que encara queden 2 dies!

Adéu, Mr. Chips, James Hilton.

Nota: 2/5. Relat curt, i que pretén ser emotiu, sobre la vida d’un professor de col·legi privat anglès a principis segle XX. Psé.

Cómo ser mujer, Caitlin Moran. 

Nota: 5/5. Com he rigut amb aquesta dona! Lectura feminista on la Caitlin Moran és com una col·lega de festa, i no es talla un pèl en parlar de les nostres coses. Sí, el cap se li en va a vegades, però… es que hi ha algú perfecte?

Diapsálmata, Soren Kierkegaard.

Nota: 2/5. Confesso que no m’he acostat a Kierkegaard amb la intenció adequada. Vaig ensopegar amb unes reflexions seves amb les que d’alguna manera hi vaig connectar, i vaig pensar que amb ell hi trobaria alguna mena d’aullejament mental. Però a Diapsálmata no vaig trobar aquest alleujament. Són frases curtes, sense context, que em van deixar confusa. Enteneu-me, no és que degut al meu estat busqués un llibre d’autoajuda, res més lluny, (mentida, sí que buscava algo així) sinó que buscava una empenta cap a la introspecció, la reflexió, obrir-me, que no em deixes ofuscada (això és cert).

Las voces del desierto, Marlo Morgan. 

Nota:1/5. Em vaig emprenyar amb l’autora i no el vaig acabar. Per un moment me la vaig creure, vaig creure que el seu estrany i místic viatge pel desert australià, completament a mans dels aborigens, era cert. Després ja m’ho vaig prendre com una mena de paràbola. Però va arribar el moment del “fins aquí”. El que em va mosquejar del tot va ser quan explica que, davant seu, un aborigen té la cama trencada i fins i tot se li veu l’ós. Al dia següent l’aborigen està completament recuperat. I perquè? Perquè blablabla no sé què ancestral, i  blablabla desitjava curar-se. I culmina dient que metges i pacients no curen/es curen perquè no “hi posen ganes”. Ves a escalfar-li el cap a una altra.

Arte, Yasmina Reza. 

Nota: 4/5. Obra de teatre en que s’exposen tres postures davant d’una obra d’art, cada una representada per un membre d’una colla d’amics. Molt interessant i divertida.

La piràmide de fang, Andrea Camilleri. 

Nota: 3/5. El meu primer Salvo Montalbano en català. En Pau Riba Vidal tradueix molt bé, m’ha sorprès el seu estil i s’ha fet seu en Montalbano, amb un estil diferent a la traducció espanyola. A part d’això, és un altre llibre d’en Montalbano perquè els seus fans en gaudim. (Acabo de recordar que tinc un esborrany en commemoració de la mort d’Andrea Camilleri. A veure si recordo de revisar-lo i publicar-lo).

Justo, Carlos Bassas del Rey. 

Nota: 2/5. Ni l’últim Premi Hammet ha pogut superar la meva mala ratxa (així em sentia en aquell moment). En Justo és un jubilat amb una missió al cap, missió que anirem descobrint poc a poc, com les morts que es succeeixen al llarg de la novel·la. Si ets de Barcelona de tota la vida i a més un nostàlgic, t’ho passaràs bé recorrent carrers i records. Jo al final llegia en diagonal, perquè m’estava resultant un pelma. I al final no he connectat ni amb la història, ni amb la ciutat, ni amb la narració.

El extraño verano de Tom Harvey, Mikel Santiago.

Nota: 2’5/5. Ni en Mikel Santiago ha pogut superar la meva mala ratxa (de nou, pensava jo en aquell moment). Entretingut, però he trobat que als personatges els hi mancava ànima, naturalitat… Els vaig trobar freds. M. Santiago diu que volia fer un whodunit, un “qui va ser”, com feia l’Agatha Christie. Sí, és entretingut, però es nota que no calien 500 pàgines.

Las tribulaciones de Wilt, Tom Sharpe.

Nota: 3/5. En Wilt i la seva dona tornant a fer coses estrambòtiques en situacions insòlites. Alguns moments molt còmics, però segueix essent un personatge que no m’acaba d’enganxar.

La capital del mundo, Ernest Hemingway

Nota: 5/5. Relat curt, la meva paciència no ha tingut problemes en suportar-ho. A més, està prou bé. Està ambientada en una pensió a Madrid a principis de segle XX, amb els toreros com a tema central, que em sembla recordar que el tema li molaba al Hemingway.

Abierto toda la noche, David Trueba

Nota: 5/5. Els protagonistes d’aquesta novel·la són els Belitre, una família nombrosa i molt singular. Trueba barreja la comèdia (que a vegades frega l’absurd) amb moments emotius i dramàtics. He rigut,’ha encantat, m’ha emocionat, m’he enamorat d’aquesta família i de com escriu David Trueba. I és la seva primera novel·la! Hi tornaré amb l’autor, sense cap dubte.

Anuncis

DESPUÉS DE LA CAÍDA, DENNIS LEHANE

Posted on by Roselles

 

Títol original: Since we fell
Traducció: Victoria Alonso Blanco
Editorial : Salamandra Black
Col·lecció: Novela Negra
Pàgines: 464 Any publicació: 2017

Después de la caída és una novel·la dividida en dues parts i que si no fos perquè té la mateixa protagonista, la Rachel Childs, podríem dir que una no té absolutament res a veure amb l’altre.

A la primera part tenim la Rachel d’adolescent fins que comença a despuntar com a periodista. A la mort de la seva mare inicia la recerca del seu pare, de qui no sap ni el nom. La mare era una psicòloga matrimonial amb un caràcter dominant, que mai va dir-li a la seva filla qui era el seu pare bàsicament perquè no li va donar la gana, per exasperació de la pròpia Rachel.

A l’altre part tenim la Rachel adulta, periodista amb una carrera meteòrica però que se’n va en orris amb la pressió mal assumida d’un reportatge. Acabada de divorciar i amb un greu trastorn d’ansietat a les espatlles, es retrobarà amb un vell conegut que resultarà ser l’home perfecte.

Después de la caída és un dels domestic noir més avorrits que he tingut entre les mans, fins al punt de llegir en diagonal molts paràgrafs. És com quan vols inflar una pilota de platja que no saps que està punxada: sembla que sí, que ara, però mai s’acaba d’arrodonir, mai està prou tensa per jugar-hi.

La part de la recerca del pare no hi ha per on agafar-ho. Tantes voltes i tanta frustració per part de la protagonista, per acabar essent un bluf d’història que no aporta res ni acabes d’entendre ben bé perquè està inserit com a part de la novel·la.

I la segona… La segona és de per sí el clixé més gran de la història del cinema de mitja-tarda: la dona que creu que el seu marit és perfecte fins que sospita que no és el que sembla. I tot i així si hagués caigut en bones mans podria haver sortit una bona història, i perquè no. Però de nou, fallida.

Per cert, és curiós com es celebra en varies ressenyes arreu del món que la Rachel Childs és la primera protagonista femenina que fa en Dennis Lehane. El que descobreixes amb la lectura es que és una protagonista femenina sense cap recolzament d’altres personatges femenins (perquè cap l’ajuda i a més els pocs que apareixen són molt secundàries), martiritzada per la mare, obsessionada en la recerca del pare i saber la veritat sobre el marit. Fa més pinta de clàssic de Disney que no pas de la nova onada feminista.

Amb la majoria de novel·les d’en Kenzie & Gennaro m’ho he passat molt bé, he trobat un autor amb bon ofici, personatges carismàtics i argument ben muntat, amb escenes d’acció que em deixaven garratibada. Però m’ha desconcertat que aquí no hi ha ni rastre d’aquest Lehane. I sí, també m’ha fet emprenyar, perquè després d’ensopegar amb un seguit de llibres que no passen del 2 (pendents de ressenyar), l’havia escollit intencionadament per sortir d’aquesta mala ratxa lectora. No ha pogut ser.

Nota: 1/5

Un apunt: Em costa acabar de veure si he sigut una mica dura amb la nota, potser un 2/5 també seria acceptable. Però m’ha acabat de convèncer que si algú s’ha d’acostar a Dennis Lehane per primer cop, que no sigui amb aquest llibre.

EL COMISARIO BORDELLI, MARCO VICHI (Sèrie Comisario Bordelli 1)

Posted on by Roselles 

Títol original: Il commissario Bordelli
Traducció: Cristina Zelich Gonzalez
Editorial : Duomo Ediciones
Col·lecció: Nefelibata
Pàgines: 256 Any publicació: 2004

Una calorosa matinada d’estiu avisen al comissari Bordelli per la mort sospitosa d’una adinerada anciana en la seva solitària mansió de les afores.

Novel·la que enceta la sèrie “Comissari Bordelli”, un policia de Florència a l’any 1963. La resolució del cas queda en un segon pla, com l’excusa per presentar un personatge que coincideix en molts vicis i virtuts en l’arquetip novel·lesc del policia italià dels últims anys, però que es mou més al marge. Sabrem d’ell que va ser un ex-combatent de la Segona Guerra Mundial en el bàndol dels aliats i per això arrossega records traumàtics, però no és un home especialment trist. Somia en conèixer algú especial, encara que troba que a la seva edat (passat els 50) és complicat. Sol fer els ulls grossos amb alguns delinqüents, sobretot lladres, perquè és conscient del moment de pobresa que travessa el país. Li agrada organitzar sopars amb bon vi, bon menjar, i rodejat de gent de diversa procedència, on tots diuen la seva.

La trama és lleugera, un whodunit que no té res de l’altre món. Però l’espai que se li concedeix al comissari, als seus records i a alguns secundaris estrafolaris que aporten poc o res a la resolució del cas enriqueixen una novel·la que d’altra manera hagués passat desapercebuda.

Nota: 3/5

HÔZUKI, LA LIBRERIA DE MITSUKO, AKI SHIMAZAKI

Posted on by Roselles 

Títol original: Hôzuki
Traducció: Íñigo Jáuregui
Editorial : Nordica Libros
Col·lecció: Otras Latitudes
Pàgines: 128 Any publicació: 2015

La Mitsuko té una llibreria especialitzada en humanitats. El seu fill Tarô té 7 anys i és sordmut, la mare de la Mitsuko viu amb ells. Un dia apareix per la llibreria la senyora Sato i la seva filla Hanako, d’edat similar que en Tarô, i els nens connecten. La senyora Sato insisteix en que els nens es tornin a veure, però la Mitsuko és reticent.

Cert que llegeixo poca literatura oriental, que tinc una visió global molt occidental, però es que llibres com aquest no ajuden a que em generi cap interès. Entenc que la literatura japonesa es caracteritza per ser intimista, amb personatges que poden ser extremadament introvertits, que juga amb les casualitats, amb tocs de surrealisme,… No li recriminaré a en Hans Christian Andersen que els animals dels seus contes parlin, oi? Però sí que demano naturalitat, que el personatge estigui ben construït i flueixi, que connecti amb l’argument, que no forci o faci coses poc creïbles. Com aquells personatges de les pelis de por, que en comptes de fugir van a veure “què ha estat aquell soroll”.

Quatre apunts, perquè les ressenyes pendents se m’acumulen i no vull perdre més temps del compte:

La Mitsuko no té amistats, és reservada i quan ha d’interactuar amb la gent és més seca que un pa de tres dies (que estrany, eh? Mai m’hagués pensat trobar en la literatura japonesa un personatge així).  Poc a poc anirem esbrinant fets de la seva vida, passada i actual. Exceptuant l’spoiler, faig un resum de la vida passada: Ha tingut multitud d’amants, un de més important que la resta. Fi.

L’autora és professora de japonès i ens ho fa notar amb una masterclass de kanji (que crec que perd en la traducció), massa extensa pel meu gust, ja que al cap i a la fi el que ve a dir és que un mot pot ser homònim. Però de filosofia i religió va més peix i per això, tot i que la protagonista té una llibreria especialitzada i treu en varies ocasions temes relacionats sobre el que ha llegit, només els anomena amb la inicial, per exemple P. (que podria ser Pepito de los Palotes). Aquesta desigualtat en que un tema sigui tan innecessàriament minuciós i l’altre tan intencionadament inconcret em desagrada, sobretot si l’autora creu necessari que el personatge tingui una especialització tan concreta i la fiqui en dissertacions filoteològiques que em resulten superficials.

La casualitat, el destí, i els llaços maternals fan un paper important a l’argument. Resulta més forçat que absurd, però se li concedeix el marge que tota història pot tenir. El que no acabo de veure amb bons ulls és el paper de totes les dones que hi surten, que estan construïdes bàsicament en dos pilars: En el seu paper de mare i com els hi afecta/han afectat les relacions sentimentals. A més, el tema maternal fa tuf a retret conservador, un missatge amb uns matisos que em fan arronsar el nas.

La bio de l’autora a la wikipedia francesa em fan pensar que podria tractar-se d’una pentalogia, del que aquest seria el segon llibre, i potser per això no li he agafat el punt.

En fi, sort que és curt.

Nota: 2/5

LÈMMINGS, JORDI DAUSÀ i MASCORT

Posted on by Roselles 

Editorial : Llibres Del Delicte
Pàgines: 222  Any publicació: 2018

El protagonista es desperta estomacat en una nau industrial que sembla abandonada. L’acompanyen dos cadàvers, un feix de bitllets i una amnèsia persistent. Vagarà pel polígon fins acabar en un bar, on coneixerà un tipus estrany que l’ajudarà a amagar-se mentre recupera la memòria i esbrina en quin embolic està ficat.

Lèmmings és una novel·la negra que tira cap al hardboiled, intensa i ben construïda, amb un vocabulari acurat i alhora proper, i amb la que en definitiva m’ho he passat molt bé. No és un relat itinerant en recerca de la identitat, doncs la memòria aviat fa acte de presència. Aleshores el text canvia de rumb i ens porta cap el passat, a conèixer al protagonista de manera més profunda, íntima. Com que aquest pateix d’una insòlita disfunció congènita, cada faceta de la seva vida té un toc peculiar: la convivència amb la seva família disfuncional en un barri marginal, els estudis i les feines, els companys i les parelles sexuals, la seva relació amb les arts marcials,… tot plegat ens servirà per entendre els camins i les decisions preses que l’han dut a aquella nau industrial. La violència i el sexe explícit que es descriu no és gratuït, són els ingredients per a construir i reforçar el personatge. De tota manera, res escandalós que qualsevol lector assidu de novel·la negra no hi estigui avesat. (o bé que després de llegir Lemaitre ja estic curada d’espants).

La pròpia violència implícita en les Arts Marcials i els esports de contacte, és de fet, un d’aquests trets atàvics que els homes duen entortolligat al seu ADN. Si no és al gimnàs és a les grades del camp de futbol, o als ridículs espectacles de lluita lliure americana. Exercida, sublimada o contemplada, la violència té presència en la vida de tot home i és, alhora, un dels darrers reductes del seu gènere. La seva última fortalesa.

L’estructura és un encert: tres blocs, present/passat/present, en el que el passat és centra pràcticament en un únic flashback, sense que el text perdi la fluïdesa. Fer servir la segona persona per la narració pot resultar una curiosa elecció fins que t’adones, ja immersa en la història, que aquesta distància que resulta impersonal va totalment amb el caràcter del protagonista. I em va unir al personatge més enllà de l’empatia, fins al punt de compartir sensibilitat i emocions. I ho he trobat una genialitat, doncs al acabar-lo em vaig adonar que el salt emocional del protagonista i la meva havien anat en paral·lel.

Lèmmings va ser una de les meves adquisicions d’aquest passat Sant Jordi, i com es pot veure, tot un encert.

La violència, vas aprendre durant aquelles nits llargues i blanques, és patrimoni dels perdedors.

Nota: 4/5

7-7-2007, ANTONIO MANZINI (SÈRIE ROCCO SCHIAVONE 5)

Posted on by Roselles 

Títol original: 7-7-2007
Traducció: Julia Osuna Aguilar
Editorial : Salamandra Black
Col·lecció: Novela Negra
Pàgines: 352 Any publicació: 2016

A Pista negra, la primera novel·la protagonitzada pel malcarat i corrupte subcap de policia Rocco Schiavone, ens trobem que l’agent exerceix a Aosta (als Alps italians) després de que el traslladessin de Roma per raons que desconeixem. Al llarg de les novel·les de la sèrie anirem esbrinant més sobre el passat de Schiavone, tal i com ens mostra aquesta cinquena entrega, que es considera la definitiva per entendre el personatge, els seus enemics i el traumàtic passat que arrossega.

Així és com ens situem en un calorós estiu a la capital italiana, on en Rocco Schiavone investiga la mort de dos estudiants que té l’aparença de tractar-se d’un assumpte de drogues. A nivell personal ha de bregar amb la marxa de la Marina, que s’ha pres un temps de separació al haver descobert certes llibertats que es pren en la seva feina policial.

En contra de la meva manera de fer, he passat de la primera publicació de la sèrie a la cinquena. El salt és significatiu, queda patent que el personatge està millor desenvolupat, amb més matisos, i l’acompanya una trama elaborada, sinuosa, de situacions que impacten, i uns secundaris de destacada presència. Sens dubte, una sèrie molt recomanable.

El que puc dir d’aquesta novel·la també ho puc dir de gairebé tots els gialli amb els que ensopego: que amb la novel·la negra italiana m’ho passo molt i molt bé. Els protagonistes em transmeten vida,  tenen caràcter, vicis i virtuts, gaudeixen i pateixen. Poden transgredir la llei en diferents graus a favor del que consideren un bé ètic, que en cada personatge és també una filosofia particular plena de matisos, com ho és també el seu humor. I m’encanta els detalls en comú que tenen, com per exemple aquest aspecte mediterrani on petits plaers com el menjar i beure tenen el seu lloc dins la narració. Algunes no seran grans novel·les (n’hi ha que sí ho són), però em diverteixen. Poca cosa més demano.

Nota: 3’5/5

COSMÉTICA DEL ENEMIGO, AMÉLIE NOTHOMB

Posted on by Roselles 

Títol original: Cosmétique de l'ennemi
Traducció: Sergi Pàmies
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de Narrativas / Compactos
Pàgines: 104 Any publicació: 2001

L’avió d’en Jérôme Angust ve amb retard, així no té més remei que resignar-se a passar unes hores a la zona d’embarcament. Un tipus estrany amb ganes de conversa no deixa de molestar-lo, i tot i que en Jérôme li fuig tant com pot, acabarà escoltant unes confessions tenebroses que el sorprendran.

Repassant les anteriors ressenyes sobre l’autora, m’he adonat que entre lectura i lectura passen uns cinc anys. Ho trobo natural perquè no m’acabo d’entendre amb l’Amèlie Nothomb per moltes ganes que hi posi. No dic que aquesta novel·leta (novel·leta per mida i contingut) no sigui curiosa, de fàcil lectura, però tampoc l’he trobat especialment rellevant.

Potser es que m’havia empassat un spoiler abans de llegir-ho i la sorpresa quedava a zero, o que al ser l’autora una figura destacada de la literatura li exigeixo més que a altres, no sé. El cas és que en aquest relat el plantejament és interessant, el desenvolupament va bé (hi ha tensió, hi ha humor negre, hi ha curiositat), però després fa un estrany recargolament que trobo que la salva de molts esforços i resta com un episodi de la dimensió desconeguda. I tot i quedar amb un ni fu ni fa, puc dir que és el millor que he llegit d’ella fins ara, després de Metafísica dels tubs i Higiene de l’assassí.

Resumint, que no li acabo de veure l’enfant terrible, que no ens acabem d’entendre.

Fins d’aquí cinc anys, Amélie.

Nota: 3/5

EL ÚLTIMO BARCO, DOMINGO VILLAR (Sèrie Leo Caldas #3)

Posted on by Roselles 

Editorial : Siruela
Col·lecció: Policiaca
Pàgines: 712  Any publicació: 2019

Una reservada professora de ceràmica de Vigo ha desaparegut d’un dia per un altre, sense cap explicació, sense cap mostra de que volgués marxar, però també sense cap indici de violència. El seu pare, un reputat cirurgià, aprofita la seva relació amb el comissari de Leo Caldas per pressionar perquè s’investigui un cas que no se sap ben bé si existeix, i al ser major d’edat i no haver-hi cap sospita de delicte, la línia legal per interferir en la seva vida és molt fina.

Després de 8 anys per fi s’ha publicat el tercer llibre de l’inspector Leo Caldas, sèrie que cada cop guanya més adeptes. La novel·la segueix l’estil de les anteriors. Ens situa a una Vigo actual, on a l’inspector Leo Caldas li assignen un cas que fa avançar lentament, com es comprensible en un cas de desaparició. De nou ens trobem amb un tàndem que funciona molt bé, format pel Leo Caldes i el seu company Rafa Estévez, un aragonès una mica animal. Són dos personatges ben definits i que cauen simpàtics, i és distret seguir-los amunt i avall visitant llocs i fent un bon grapat d’entrevistes per esbrinar què pot haver passat. A través d’aquestes entrevistes coneixerem el paisatge natural i urbanístic de Vigo, i també alguns oficis que avui dia resulten curiosos, com el de luthier i ceramista.

El lector de novel·les policíaques que li agradi una mica d’acció pot tenir la sensació de que hi ha un munt de palla i que no passa res. No ha estat el meu cas, i suposo que cap dels que són seguidors de la sèrie. Al haver-hi més de 700 pàgines ja et resignes a que et trobaràs amb una trama que s’estirarà tant com sigui possible, però també és cert que està ben portada, ben relatada i que no avorreix. De fet, m’he l’he llegit en un cap de setmana. Algun cop he desitjat que el cas tingués una bona empenta, i segons què ja t’ho veus venir, però tampoc és per queixar-se. La veritat es que espero llegir més llibres d’aquesta sèrie, que fins i tot m’ha animat a posar Vigo en les ciutats que algun dia m’agradaria visitar.

Nota: 3’5/5

REPORTAJE A PIE DE LA HORCA, Julius Fučík

Posted on by Roselles 

Títol original: Reportáž psaná na oprátce
Traducció: Libuse Prokopová
Editorial : Navona
Col·lecció: Clásicos Minotauro
Pàgines: 144 Any publicació: 1947

Reportaje al pie de la horca és un relat verídic, escrit en pròpia mà dins la presó pel periodista i escriptor Julius Fučík, mesos abans de la seva execució en mans dels nazis al 1943. Un guardià li va proporcionar d’amagat a Fučík paper i llapis, i així va poder relatar la vida de la presó, els companys, els traïdors, els torturadors i les tortures, les seves angoixes i esperances.

És un relat dur i emotiu. És increïble la fortalesa que mostra oferint en sacrifici la vida pròpia, i a més no està sol. Tot d’homes i dones que per unes creences sinceres, generoses, i per no trair el companys, oferien la seva vida plenament conscients de que no seria una mort plàcida.

La “sala de cine” del Palacio Petschek no tiene, en verdad, nada de alegre. Es la antecámara de una sala de torturas, desde la cual oyes las quejas y los gritos de terror de otros, sin saber lo que te espera. Ves partir gente sana, robusta y llena de vida que después de tres horas de interrogatorio vuelve mutilada y deshecha.

I com em va passar quan vaig visitar Auschwitz, al tenir la crua veritat davant dels morros, apareix el desconcert. Desconcert de veure, llegir, que allò és real, que va passar, que es va permetre que passés. Deixar que uns psicòpates (no tenen altra nom) poguessin fer-se amb gran part del continent torturant i matant amb tanta lleugeresa i de manera tan inhumana que fa esgarrifar. Quina bogeria.

El contrast amb el que passa avui dia és palès, i de fet impossible  no fer comparacions. El clima polític i social sembla de pati de col·legi, protagonitzat pels macarres de la classe i la seva colla. El sentit comú ha desaparegut i la maldat i l’egoisme són gratuïts perquè gran part de la societat creuen que les conseqüències sempre els hi aniran a favor.

¿Cuántos siglos ha necesitado el hombre para, al fin, abrir los ojos? ¿Por cuántos millares de celdas ha pasado la humanidad en su camino hacia adelante? ¿Y cuántas le quedan aún por recorrer?

Necessitem més llibres com aquests a les escoles, com El diari d’Anna Frank, que ens recordin a nosaltres i als nostres fills que s’ha de ser valents, que ens hem de moure, perquè les persones disposades a l’horror no tenen límits.

Sólo pido una cosa: los que sobrevivís a esta época no olvidéis. No olvidéis ni a los buenos ni a los malos.

Un apunt: el 8 de setembre es commemora el Dia Internacional del Periodista en honor a Julius Fučík, executat aquest dia de 1943.

Nota: 4/5

LA CASA INFERNAL, RICHARD MATHESON (RELECTURA)

Posted on by Roselles 

Títol original: Hell House
Traducció: Isabel Merino Bodes
Editorial : Minotauro 
Col·lecció: Clásicos Minotauro
Pàgines: 312 Any publicació: 1971

Un parapsicòleg i dos mediums són contractats per un milionari moribund perquè li confirmin si hi ha vida o no després de la mort. Per fer-ho hauran de passar una setmana a la Casa Belasco, una mansió descomunal amb totes les finestres tapiades, que es troba perduda enmig d’un pantà. De les varies expedicions que han intentat esbrinar els secrets de la casa al llarg dels anys, només una persona va sortir en vida: Ben, un dels mediums que repeteix l’aventura.

Vaig llegir La casa infernal ara fa 5 anys, i la recordava com una de les novel·les que més por m’ha fet mai. Por de la de veritat, no la d’aquella que fa angúnia perquè hi ha molta sang i fetge. I bé, ja se sap que hi ha lectures que no superen una relectura, com és el cas. M’ha agradat, però no tant com en el seu moment. És una bona història per passar l’estona, i tot i que aquest cop no he trobat pas que faci gaire por, et manté en tensió. Va ser escrita a principis dels anys 70 i des d’aleshores el terror ha canviat molt, per això estic segura que qualsevol especialista en novel·les de terror d’avui dia, si no és pel seu autor i el que podia suposar en la seva època, no la tindria especialment en compte. Donem-li la nota que es mereix.

Un apunt: Finalment vaig veure la pel·lícula, feta al 1973, amb guió del propi Matheson. Em sorprèn que sigui tan pèssima, quasi còmica, i va tant al gra que dubto que s’entengués la trama.

Nota: 3/5