LES GENERACIONS ESPONTÀNIES, MAR BOSCH

generacions-espontanies

Editorial : Edicions Del Periscopi
Col·lecció: Escafandre
192 pàgines. Any publicació: 2016

L’Eva porta molt de temps a l’atur i sense gaires esperances de trobar feina, tot i l’entrevista que té a l’endemà. Però sorprenentment al director general li interessarà molt el curiós currículum laboral que li farà exposar detalladament.

Una entrevista de feina és el fil que serveix per lligar un recull de relats que bé podrien ser independents entre ells. Són històries estrambòtiques i simpàtiques, amb un toc fantàstic, però de les que he trobat a faltar un punt de mala llet. La segona part, que comença un cop finalitzada l’entrevista, té unes diferències notables amb la primera. La protagonista no sembla la mateixa, amb una resolució i unes decisions que no les veia pròpies del personatge que havia conegut fins ara. I la història pren un gir del que no hi trobo la raó de ser, agafant una dolçor de mil Amèlies que m’ha costat molt de pair.

El plantejament m’ha recordat a Amado Monstruo de Javier Tomeo, més àcida i fosca, on l’entrevista de feina girava entorn a la mare de l’entrevistat. La novel·la de la Mar Bosch és jovial, una mica naïf, i no ho dic pejorativament. Per uns pot ser virtut, i per altres defecte. I a mi, tot i que l’he llegit d’una revolada, no m’ha seduït.

Nota: 2’5/5

TOTA LA VERITAT, NÚRIA CADENES

tota la veritat

Editorial : La Magrana
Col·lecció: La Negra
176 pàgines. Any publicació: 2016

En Robert Mascaró, un conegut empresari català, ha estat assassinat al poblet on hi tenia la seva segona residència. En aquell escenari es concentrarà el rebombori de la mort i conseqüent investigació, els medis de comunicació i un funeral amb tots els honors.

Hi ha llibres que t’enganxen a la primera pàgina, i això és el que m’ha passat amb el de la Núria Cadenes. A Tota la veritat es van encadenant breus fragments de les reflexions dels personatges i els seus secrets amb petites interrupcions per donar pas a l’acció i als diàlegs, el que la fa molt dinàmica i que costi deixar de llegir un cop la comences. A més tenia certa sensació de que moltes d’aquestes contundents reflexions foren creades en primera instància com a micro-contes, i que l’autora ha aconseguit enllaçar-los uns amb els altres per convertir-los en una novel·la coral.

El plantejament em va fer salivar des del principi perquè erròniament pensava que les veus s’anirien unint en una espiral fins arribar al clímax de formar una sola veu acusadora. Però no. Per una part hi ha els relacionats, directe o indirectament, en la mort d’en Robert Mascaró, i per l’altra és una radiografia del poble amb els petits i no tan petits drames personals dels seus habitants. Cert que aquest punt em va decebre una mica perquè esperava el moment en que tot es relacionés, però entomo el mea culpa per les meves expectatives. I també sóc culpable de no fer-me un petit croquis quan veig que hi ha una gran varietat de personatges, que sempre m’acaba passant el mateix: que em perdo i haig de de repassar pàgines enrere per seguir el fil dels personatges.

Nota: 3’5/5

L’ÚLTIMA SORTIDA, FEDERICO AXAT

lultimasortida

Títol original: La última salida
Traducció: Núria Parés Sellarés
Editorial : Columna
Col·lecció: Clàssica
512 pàgines. Any publicació: 2016

L’última sortida va ser un dels llibres que em van regalar per Sant Jordi, i que casualment ja el tenia fitxat en la meva llarga llista de llibres pendents. L’argument ja dona pel misteri: En Ted té una pistola a les mans i és a punt de suïcidar-se quan toquen a la porta insistentment. Entossudit a ignorar la interrupció, es sorprèn en descobrir a l’escriptori de davant seu  una nota escrita per ell en el que diu que

OBRE LA PORTA
ÉS LA TEVA ÚLTIMA SORTIDA.

En Ted no recorda haver-la escrit. Des de l’altra banda, el desconegut li revela que sap qui és en Ted i què anava a fer. Però qui és i què vol, aquest desconegut? Quin interès té en interrompre’l? De nou, i com ja comença a ser costum, estem davant d’una novel·la de la que podem dir poqueta cosa per no espatllar l’element sorpresa al lector.

Les crítiques generals són molt bones. Súper bones. Tothom està encantant amb la història, en gran part perquè ha sorprès gratament que fos original, diferent al que estem habituats els lectors de novel·la de misteri. I tot i així confesso que personalment m’ha costat molt connectar amb el personatge i el que li succeeix. M’intentaré explicar sense desvetllar gaire el misteri.

El llibre té moltes parts, però en termes generals es poden separar en dos: la primera part és la que no saps què passa i tot és molt estrany, oníric i sense lògica. Mentre a molts lectors els esperona a continuar llegint, en el meu cas l’he trobat pesat e inacabable. Fàcil de seguir, això sí, no hi ha problema, però he tingut que emprar un extra de paciència per continuar.

La segona part és la més tangible, ja saps què passa i es pot gaudir més. Això no et lliura de que t’has d’empassar una història rebuscada i poc creïble, però que esbargeix tal i com m’hagués agradat que ho hagués fet des del principi.

En general és tracta, ni més ni menys, d’un best seller més.

Nota: 2’5/5

EL CUCHILLO, Patricia Highsmith

el cuchillo patricia highsmith

Títol original: The Blunderer
Traducció: Manel G. Palacios
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
272 pàgines. Any publicació: 1954

La Clara ja no és la mateixa dona amb qui en Walter es va casar. S’ha tornat neuròtica i gelosa, i l’està allunyant de tots el seus amics i de qualsevol tipus de vida social. Un dia en Walter llegeix en el diari la notícia de l’assassinat d’una dona en estranyes circumstàncies, i s’imagina el marit com el possible culpable. Comença a jugar amb l’idea de que a la Clara li passi el mateix, una idea que es reforça quan veu impossible el divorci.

La traducció del títol és força incorrecte i dóna peu a imaginar-se que un ganivet serà la clau del llibre, i res més lluny de la realitat, els ganivets no tenen lloc aquí. El títol original és The blunderer, quelcom així com  un error estúpid, i és més encertat i defineix molt bé l’argument perquè és una ficada de pota rera l’altra per part del protagonista. Patricia Highsmith aconsegueix captivar amb la intriga psicològica i la tensió que va generant, i narra molt bé i amb credibilitat aquesta trama en la que en Walter cada cop hi està més embolicat.

El final l’he trobat una mica decebedor, però en general és una bona història que enganxa fins el final.

Nota: 3/5

LA NOIA DE LA PLUJA, SERGI PURCET GREGORI

img_29478

Editorial : Aurifany Editorial
202 pàgines. Any publicació: 2015

L’Albert té una vida a la seva mida: li va prou bé com a advocat, els amics sempre hi són quan els necessita, i té una relació sentimental que no el lliga en absolut. Però el seu món donarà un tomb quan un vespre plujós es trobi amb la mirada d’una desconeguda.

En el pròleg, Salvador Macip ens comenta i alerta de les influències de Paul Auster i de Haruki Murakami que té el relat. I dic alerta perquè Murakami no és un autor que m’acabi de fer el pes, però un cop finalitzada entenc millor el que volia dir i ho comparteixo. La novel·la té el seu to murakamià, uns personatges tràgics que deixen pòsit, dels que t’agrada donar-hi voltes després d’acabar la lectura. Alhora, però, s’allunyen de la faceta més negativa de l’estil del japonès, perquè al meu parer els seus personatges són ensopits i poc empàtics.

Però tornem a La noia de la pluja. Evidentment hi ha un misteri, i trobo que l’abans i el després de desvetllar-se influeix molt a la narració. Al principi em va costar entrar-hi, perquè si bé la noia i l’impacte que li causa al protagonista de seguida desperta la curiositat, l’autor tot seguit ens endinsa en la vida de l’Albert, massa ràpid perquè m’hagi entrat la curiositat per coneixe’l, i massa informació perquè només quedi amb una presentació. També és una manera de dirigir al lector a pensar com és el protagonista en comptes de deixar intuir com és, de fer-se una idea a mesura que es va llegint.

Hi ha alguna situació que l’he trobat poc natural, forçada a que sembli estranya per fer saltar la llebre. La més destacable és l’obsessió del protagonista, poc definida, poc compresa, i les opinions de la gent que l’envolta no ajuden gens. Més endavant ho podia comprendre fins a cert punt, però fins aleshores, fins que no es desvetlla el misteri, em trobava totalment cega i desconcertada.

Un cop coneixem el sorprenent secret, la narració canvia i la novel·la es llegeix amb fluïdesa i amb ganes de saber com acabarà tot, i la veritat es que té un final rodó i equilibrat. Aquí l’autor, al meu parer, l’encerta per la mesura del que diu, i també pel que no diu però que convida a pensar-hi. Poc més puc afegir per no espatllar el gir de la història.

Està escrit correctament i amb cura, una mica encotillat però és de bon llegir. Per el regust final que et deixa, valdrà la pena repetir amb l’autor.

Nota: 3/5

ABRÁZAME, OSCURIDAD (Kenzie & Gennaro 2), Dennis Lehanne

abrazame_oscuridad_300x454

Títol original: Darkness, Take My Hand
Traducció: Ramón de España Renedo
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
432 pàgines. Any publicació: 1996

Una reconeguda psiquiatra ha rebut anònimament una foto del seu fill i creu que podria tractar-se d’una amenaça d’una banda mafiosa de Boston. Així que contracta a Patrick Kenzie i Àngela Gennaro perquè esbrinin qui ha enviat la foto i amb quines intencions, mentre estableixen una vigilància perpètua al jove universitari per verificar si corre algun perill. Poc podien pensar que una investigació en principi tediosa acabés esdevenint en un bany de sang, i que la vida de la gent més propera i la seva pròpia  estigués en perill.

Després de gaudir del primer llibre de la saga dels detectius Patrick Kenzie i Àngela Gennaro no em vaig estar d’anar a pel següent, publicat dos anys després. Tot i que Dennis Lehanne segueix escrivint molt bé i sap generar intriga, i Kenzie i Gennaro segueixen fent un bon tàndem detectivesc, la decepció mentre llegia va ser molt gran, perquè la diferència de contingut entre el primer i aquest és abismal, en molts casos diametralment oposat. Lehanne ja no està per subtileses i busca impactar amb més marro sexual, assassins sàdics i trama enrevessada fins i tot a nivell personal, amb revelacions tan poc creïbles que freguen el ridícul.

Com ridícules i forçades són algunes escenes, i com a mostra un bocí (que si no és ben bé cap desenllaç ni spoiler més val saltar-s’ho si es pretén llegir la novel·la en breu):

  • Després d’alguns esdeveniments, la vida dels detectius corre perill ja que s’han convertit en l’objectiu d’un sàdic assassí en sèrie.

Ximpleria n. 1: Evidentment ells no volen ser protegits per la policia en algún lloc super segur fins que enganxin al culpable, no, ells el que volen es quedar-se a casa d’ella perquè ningú, i menys un assassí en sèrie, els farà fugir de la seva llar.

Ximpleria n. 2: Els policies ho accepten.

Ximpleria n. 3: Els policies posen un cotxe patrulla davant de la casa amb UN agent novell que vigila tota la nit.

Ximpleria n. 4: De matinada se’n va la llum, així que encenen espelmes per tota l’habitació on dormen (no sigui que l’assassí tingui dificultats en localitzar-los des de fora de la casa).

Ximpleria n. 5: Els dos detectius es posen nerviosos? Es posen alerta? No! Es posen calents!

Ximpleria n. 6: Matinada, s’ha anat la llum, estan a punt de fotre el clau que es veia venir durant tota la novel·la i… toquen a la porta (irrupció que també s’esperava). El detectiu, emprenyat perquè li han espatllat el polvo, obre la porta donant per fet que és el policia que els ha de protegir e immediatament li dona l’esquena, perquè lògicament no cau que pugui ser l’assassí que ha estat despitant-los a tots fins ara. Gran error (un més).

De cara a llegir el tercer encara tinc dubtes. He llegit comentaris que diuen que aquesta és la millor novel·la de la saga, així que segurament la tercera m’agradi més, potser tant com ho va fer la primera (espero que no resulti complicat seguir el fil de la meva lògica). Probablement tindrà la seva oportunitat, però no serà avui.

Nota: 2’5/5

UN TRAGO ANTES DE LA GUERRA (sèrie Kenzie & Gennaro), DENNIS LEHANE

un_trago_antes_de_la_guerra_300x455

Títol original: A drink before the war
Traducció: Ramón de España Renedo
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
336 pàgines. Any publicació: 1994

Patrick Kenzie i Angie Genaro són dos detectius privats que es guanyen prou bé la vida. En aquest cas els contracta un trío polític per recuperar uns documents que s’ha endut la netejadora, que també ha desaparegut. Quelcom els hi grinyola als detectius, i quan aconsegueixen localitzar la dona és quan comença a complicar-se realment el cas.

El protagonista, en primera persona, és en Patrick Kenzie, que junt amb l’Angie Genaro formen un dúo que mola, mola molt. Tenen sobre uns trenta anys i es coneixen des de que eren petits, el que fa que estiguin molt units. Tot i els seus traumes personals (que en tenen, com toooots els detectius/policies de les novel·les negres) no tenen un caràcter agre o afectat, més aviat són un cúmul de frases enginyoses i sarcàstiques, amb un punt d’humor. Són personatges amb carisma que de seguida se m’han embutxacat.

La trama és bona, amb moments de molta adrenalina ja que pel mig hi ha els interessos de sanguinolentes bandes urbanes. Com sol passar entre protagonistes masculí/femení hi ha certa tensió sexual, però per sort amb poc pes. Admeto que tinc un problema amb les trames amoroses, i es que si les trobo forçades, amb protagonisme immerescut o incongruents m’espatllen moltíssim la lectura.

I de fons Boston, una ciutat que literàriament he visitat poc i que m’agrada com la dibuixa Lehane. És el primer cop que llegia res d’ell i m’ha agradat molt el seu estil, treballat però directe, personalment l’he trobat impecable. De fet m’hi vaig capbussar de seguida cap al següent llibre protagonitzat per Kenzie i Gennaro. El resultat, però, ha estat un desastre. Però tot arribarà, ara només vull que consti la meva recomanació per passar una boníssima estona amb Un trago antes de la guerra. 

Nota: 3’5/5