ALGO SUPUESTAMENTE DIVERTIDO QUE NUNCA VOLVERÉ A HACER (1), DAVID FOSTER WALLACE

Títol original: A Supposedly Fun Thing I'll Never Do Again
Traducció: Javier Calvo
Editorial : Debolsillo
Col·lecció: Contemporánea
Pàgines: 160  Any publicació: 1997

Aquesta edició de butxaca de Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer és un reportatge/recull d’articles sobre el creuer d’una setmana al Carib que va fer David Foster Wallace com a encàrrec d’una revista.

I per què van triar-lo a ell? Era considerat un dels escriptors més icònics de la seva generació, un intel·lectual amb carisma que tenia la virtut de reflectir i desgranar la incomoditat i frustració personal que li provocava la societat actual amb un marcat estil propi. Per això aquest reportatge no va ser encarregat a qualsevol: volien saber com viuria en DF Wallace aquesta experiència.

En DF Wallace té una personalitat peculiar. És divertit, irònic, capficat i multifòbic. És extravagant, pels innumerables i eterns peus de pàgina (de fins a 5 pàgines!), pel seu comportament i per la manera de prendre contacte amb les persones. Però… en DF Wallace realment era així? Després de fullejar la seva biografia, que explica que “on Wallace no trobava quelcom extraordinari, s’ho inventava o ho manllevava”, em faig una idea. Jugava amb el principi de que si no es podia demostrar que no era cert, tampoc tenia perquè no ser-ho. Per tant quan explica algun fet o algun episodi de la seva vida personal com a verídic, és periodista i alhora personatge fictici. Podem parlar d’ell en passat (pel seu decés) com en present al ser el protagonista d’aquesta història.

I en aquest viatge en DF Wallace és poc més que un pop en un garatge. Veu els defectes de tot el que el rodeja, però també és conscient de la seva pròpia incapacitat per adaptar-se o com el trastorna les facilitats oferides en un creuer de luxe. És extremadament sensible al seu entorn, i trobo una meravella la virtut de profunditzar en molts temes aparentant una falsa lleugeresa. 

David Foster Wallace va tenir un final tràgic. Es va suïcidar ara fa 10 anys, molt jove (46 anys), a raó d’una depressió que l’havia estat perseguint gairebé tota la vida. Hi ha passatges en els seus escrits que es pot intuir quelcom (però potser sóc jo que m’ho imagino).

Author David Foster Wallace. (Photo by Steve Liss/The LIFE Images Collection/Getty Images)

Em va decebre un xic quan a les poques pàgines del final vaig adonar-me que mancarien altres aspectes a comentar sobre el que se suposa que és un creuer d’oci. O potser és que abans d’acabar ja l’estava trobant a faltar. 

Admeto que tot i sentir-me atreta per aquest autor des de fa molt de temps, em sentia intimidada per estar tan divinitzat. I la realitat és que si teniu curiositat per conèixe’l, no sé que coi esteu esperant. Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer  és una lectura recomanable, distreta, e ideal per deixar-se captivar per primer cop per en DF Wallace. 

Un apunt: Aquesta edició de butxaca només té els articles sobre el creuer. La versió menys econòmica (i amb el mateix títol) té varis articles i tesis més, per això aquest (1) que acompanya al títol de la capçalera. Com que ja m’he encarregat de tenir-lo a les meves mans, més endavant faré una ressenya d’aquesta altra versió.

Nota: 4/5

TOTHOM HAURIA DE SER FEMINISTA, CHIMAMANDA NGOZI ADICHIE

Títol original: We Should All Be Feminist
Traducció: Scheherezade Surià
Editorial : Fanbooks (Grup62)
Col·lecció: No Ficció
64 pàgines. Any publicació: 2018

Aquest breu assaig feminista és la transcripció d’una xerrada que va fer la Chimamanda Ngozi Adichie pel TEDxTalk.

És un llibre molt curtet i també hi ha poca cosa a comentar: És informal i amb conceptes feministes molt bàsics i senzills. Estan basats en un context social i cultural sobretot nigerià, del que pots empatitzar però costa sentir-se identificada. Abusa molt del recurs de “tinc un amic/amiga/veïna/conegut” i del “un dia em va passar que…”, i fa la sensació de que tot plegat és un recull d’anècdotes desordenades i el seu posterior anàlisi amb una denúncia feminista. Té molts punts en comú amb l’altre assaig de la mateixa editorial, Estimada Ijeawele: Manifest feminista en quinze consells, però aquell em va agradar més per la visió més àmplia sobre el tema i perquè estava millor estructurat.

No diré pas que no el llegiu si cau a les vostres mans, però tampoc és necessari anar-lo a cercar. Com a bona alternativa, podeu veure la xerrada.

Nota: 2/5

LA DESAPARICIÓ DE STEPHANIE MAILER, JOËL DICKER

Títol original: La disparition de Stéphanie Mailer Traducció: Imma Falcó Editorial : Edicions La Campana 656 pàgines. Any publicació: 2018

Al 1994, el Jess i el Deker van tancar amb èxit un cas de quàdruple assassinat, però els va repercutir de per vida. 20 anys després, la periodista Stephanie Mailer es posa en contacte amb el Jess i li insinua misteriosament que es van equivocar de culpable. Aquella nit, la Stephanie desapareix.

Amb La veritat sobre el cas Harry Quebert, Joël Dicker es va guanyar un gran públic, i ha anat publicant regularment amb un èxit gens menyspreable. Precisament aquella novel·la que el va portar al reconeixment popular va ser la que vaig llegir fa uns anys. No en vaig fer ressenya, així que l’únic que recordo i puc dir amb certesa es que la vaig trobar entretinguda, amb algun gir interessant.

Fa poc em van regalar La desaparició de Stephanie Mailer, la publicació més recent. Qui em coneix i/o qui visita de tant en tant el meu blog, sabrà que les novel·les policíaques m’encanten, així que em va fer molta il·lusió. Llàstima, però, que ha resultat ser una novel·la horrorosa.

Els personatges principals, un trio investigador format per el Jess, el Decker i l’Anna, són totalment plans, grisos, incapaços de connectar amb el lector. I no només això, si no que també són idiotes. El llibre viu d’una investigació deficient de principi a fi, tant en el passat com en el present, així que l’autor (l’idiota principal) esquiva tant com pot el que és obvi per trigar centenars de pàgines en arribar a certs punts de la investigació.

A l’autor, però, no li sembla suficient amb un cas d’assassinat que s’està portant de manera pèssima i plena de incongruències. També insereix a la babalà multitud de subtrames amb la vida i miracles d’alguns personatges secundaris, de poc interès i la major part amb una aportació a la història principal totalment nul·la.

Parlant de saldo, els personatges secundaris no només són clixès, a més tenen tan poca credibilitat que resulten esperpèntics. Més d’un cop em vaig preguntar si es que estava llegint un llibre d’humor i no me n’havia adonat.

L’alcalde Brown, com l’alcalde de Tiburón, té molta cura del turistes.

Però bé, encara ens queda l’estil narratiu de Joel Dicker, que tot s’ha de dir, és magnífic. No, ni de conya. De debò creieu que després de tants disbarats hi ha alguna cosa que es pugui salvar? Ha estat incapaç de provocar-me cap emoció empàtica, de donar certa ambientació a la trama o a les altres històries, de dotar als personatges d’alguna personalitat,… Si en més de 600 pàgines no hi ha ni un diàleg creïble! I no manquen unes escenes tan artificials que fan avergonyir.

La sensació final és, evidentment, que he llegit un molt mal llibre. Un refregit de tòpics, personatges insulsos, històries mal muntades,… Una novel·la immerescudament publicada, i totalment immerescut el que pagues per ella.

Un apunt: Sóc la única que li sona extrany veure EL Jess i El Decker en comptes d’En Jess i en Decker? O de que el títol no sigui “La desaparició de LA/l’Stephanie Mailer”? O potser em falta més familiaritat amb les traduccions catalanes? Nota: 1/5

PEDRO PÁRAMO, JUAN RULFO

Editorial : Planeta Col·lecció: Booket 132 pàgines. Any publicació: 1955

Juan Preciado, tal i com li va prometre a la seva mare en l’últim alè de vida, viatja cap a Comala a conèixer el seu pare, Pedro Páramo. Juan Preciado va marxar de Comala quan era petit i pràcticament no recorda res, però la imatge que té del poble va lligat a les encisadores històries que li explicava la seva mare. Però quan arriba s’enduu una desagradable sorpresa, i es que es troba amb un poble fantasmal on sembla que no hi habiti ni una ànima.

La novel·la consta bàsicament de dues parts, una amb un Juan Preciado participatiu i l’altre totalment d’oient. En la part en la que intervé activament ens trobem amb una Comala aparentment desèrtica i abandonada. És un text oníric i enrevessat perquè hi participen moltes veus i les històries es van creuant. És una forma que té l’autor de traspassar al lector la sensació de no saber ben bé quin món trepitja, si el real o una mena de purgatori, si els personatges amb qui es troba són vius o espectres.

Al arribar la segona part, on Juan Preciado fa d’espectador, el text flueix més fàcilment. Coneixerem la Comala de la mare de Juan Preciado, i també la història de Pedro Páramo, que en l’altre part només havíem tastat petits bocins de la seva infantesa. En aquesta part ens trobem que a la mort del pare d’en Pedro Páramo, aquest capgira els deutes que té amb els veïns i es converteix en el cruel cacic de la zona. Ho va sotmetre tot menys una voluntat i un fet impossibles de controlar: l’amor i la mort.

Pedro Páramo és un clàssic de la literatura mexicana, i no és una novel·la fàcil. És altament probable que en una primera lectura aquesta història no s’acabi d’entendre del tot, i se li afegeix la petita dificultat de que està escrit en un preciós mexicà poètic i alhora col·loquial. Però al endinsar-se en una segona lectura, llegir Pedro Páramo es converteix en un exercici literari apassionant. És un repte, un gran trencaclosques del que és necessària aquesta segona lectura (com a mínim, però crec que suficient) per entendre els engranatges i què ens està mostrant l’autor. És fascinant i engrescador quan la boira es va dissipant i comences a lligar caps, i us asseguro que he al·lucinat al adonar-me de la seva manera de lligar les diferents veus i escenaris. Val, no és una lectura fàcil, i m’ha sigut necessària una petita guia en la segona lectura, però m’ho he passat teta.

Nota: 5/5

PERSUASIÓN, Jane Austen

dav

Títol original: Persuasion Traducció: Manuel ortega y Gasset Editorial : Penguin Random House Col·lecció: Penguin Clasicos 296 pàgines. Any publicació: 1818

L’última novel·la de la Jane Austen, publicada al 1818 pòstumament, segueix l’argument en que es solia moure l’autora: novel·la costumista i romàntica, centrada en una història d’amor marcada per motius econòmics, classe social i mals entesos. L’Anne Elliot és una dona soltera de 28 anys que viu amb el seu pare i una de les seves germanes. A diferència de la seva família, és una persona assossegada, resignada, bondadosa, mediadora i pacient. És la filla mitjana de Sir Walter Elliot, un baronet vidu, classista i malgastador, que  en un intent d’estalviar però també de seguir mantenint les aparences acaba llogant la finca familiar de Kellynch Hall a un almirall. Casualment la muller d’aquest inquilí és la germana de Frederick Wentworth, el pretendent que l’Anne, aconsellada per la família i la seva confident, va rebutjar fa 8 anys. Wentworth no provenia ni de família acomodada ni l’acompanyava cap títol, però reapareix a la vida d’Anne amb la butxaca plena, amb el grau de capità de la marina, i solter. L’Anne encara segueix profundament enamorada però és evident que en Wentworth està ressentit.

Aquesta és la tercera novel·la de Jane Austen que llegeixo i que he trobat per sobre d’Emma i per sota d’Orgull i Prejudici (ambdues llegides fa més de 10 anys, com passa el temps!). No és de les més conegudes de l’autora, i entenc perquè. Dubto que el romanticisme entre l’Anne i en Wentworth pogués mantenir tot solet la novel·la sense el ventall de secundaris que els acompanyen, i sense la magnífica visió que ens aporta dels costums de l’època. He trobat que l’Anne Elliott és un personatge molt passiu, sense cap punt de rebel·lia davant d’una família que la menysté contínuament, i es deixa portar allà on la dugui la marea. La narradora ens fa petits apunts del que pensa la protagonista però sense que aquesta sembli continguda, per això sorprèn que fins ben bé passades dues-centes pàgines (de tres-centes que té la novel·la) no li coneixem importants reflexions que sorgeixen entre converses. Algunes d’aquestes reflexions tenen un marcat caire feminista, però alhora resignat, ja que en aquella època les dones gaudien de poca llibertat en tots els àmbits (parlem de principis del 1800). D’en Wentworth poca cosa puc dir, l’he trobat quasi invisible.

Certs paràgrafs em van induir a especular quant de la Jane Austen hi ha en l’Anne Elliot. Al ser escrita en plena maduresa, em preguntava si hi hauria abocat vivències passades i reflexions personals.

Per exemple: Insisteix molt en el concepte d’un únic amor per tota la vida. Sabem que Austen no es va casar mai, però sobre els vint anys (1796) va mantenir una relació especial amb Thomas Lefroy, que segons diuen va ser qui li va inspirar el personatge de Mr. Darcy d’Orgull i Prejudici. Però a diferència de Mr. Darcy, Lefroy no tenia ni un duro (depenia del seu oncle), i val a dir que la Jane tampoc. Al poc temps, Lefroy va marxar cap a la seva Irlanda natal i no es va trobar mai més amb la Jane. Sembla, però, per algunes cartes que la Jane va enviar a la seva germana Cassandra, que el flirteig/enamorament per part dels dos va durar uns mesos més però que els impediments econòmics pesaven molt. Poca cosa més sabem, ja que Cassandra va cremar les cartes  que li enviava la seva germana quan aquesta va morir.

• 

  Jane Austen

• 

  Thomas Lefroy

Tornant a la protagonista de la novel·la, Anne diu que una de les raons de rebutjar Wentworth va ser perquè ella s’oposava a un llarg festeig amb l’esperança d’una futura millora econòmica que els permetés casar-se (que havia de recaure sobretot per part del nuvi). Anne creia que això malmetria la relació i la vida de cada un, ja que aquesta millora podria ser que no es produís mai. Tornant a la vida de la Jane, com he comentat, ni ella ni en Thomas eren econòmicament solvents, i per molt que s’estimessin aquesta impossibilitat no desapareixeria.

Lefroy es va casar al cap de tres anys amb una rica hereva, i a la primera filla que va tenir li va posar de nom Jane (que també era el nom de la seva sogra, val, però deixeu-me fantasiejar). A Persuasión, l’Anne denúncia amargament com els homes obliden ràpidament la que havien sigut “l’amor de la seva vida”.

(Diàleg amb un personatge masculí):

“Anne: Nosotras no los olvidamos tan pronto como ustedes a nosotras. Tal vez es nuestro destino, nuestro sino, más que nuestro mérito. No lo podemos evitar. Vivimos recluidas en casa, calladas, y los sentimientos se apoderan de nosotras. Ustedes estan obligados a luchar. Tienen siempre una profesión, unos intereses, un negocio, (…) que los devuelve al mundo en seguida. “

“Capità Harville: Pero permitame que le diga que la historia, y la literatura, sea en prosa o en verso, estan contra usted. (…) Creo que no he abierto un libro en mi vida que no contenga algún pasaje sobre la inconstancia femenina. (…) Pero tal vez, dirá usted, porque los han escrito los hombres.  Anne: Tal vez, desde luego. Así que, por favor, no me ponga ejemplos de los libros. Los hombres han tenido toda clase de ventajas sobre nosotras a la hora de contar su historia. Su educación ha sido siempre muy superior; la pluma ha estado siempre en sus manos. No acepto que los libros prueben nada.”

“Anne: Le creo capaz de cualquier sacrificio, y de toda la resignación doméstica, mientras tenga un objeto, si me permite la expresión. Quiero decir, mientras viva la mujer a la que ama, y viva por usted. Todo el privilegio que yo reclamo para mi sexo (no es muy envidiable, no tiene por qué codiciarlo) es el de tener un amor más duradero, una vez perdida la existencia o la esperanza.”

Em va fer l’efecte que aquestes dures recriminacions traspassaven la ficció, que no lligaven amb la protagonista passiva que havia estat fins ara l’Anne. Per això vaig buscar si la Jane Austen tenia algú a qui fer-li aquests retrets, i he lligat caps. Per desgràcia no he trobat absolutament res que en parli minímament d’aquesta possible relació entre la novel·la i la vida privada de la Jane Austen, tot i que em falta bibliografia. Per internet corre molta informació esbiaixada, blogs que copien a altres blogs,… Res que em semblés consistent. Així que aquestes teories (o fantasies) es queden en un terme totalment personal.

Per cert, la relació dels Austen-Lefroy no va acabar aquí. La situació econòmica no va ser un impediment perquè una neboda de la Jane Austen (amb qui estava molt unida) es casés amb un Lefroy, un parell d’anys abans de que la Jane acabés Persuasión al 1816. La neboda es deia… Anna.

Un apunt: Que ningú em recomani Becoming Jane, una lliure interpretació de la història d’amor entre Jane Austen i Thomas Lefroy. Amb els mateixos ardits que qualsevol pel·lícula d’amor de segona categoria, guió pèssim, actors insulsos amb el que és impossible connectar (si ni entre ells connecten!), intentant copiar la magnífica Orgull i prejudici (tant el llibre com la peli)… Vaig deixar-la a la meitat, no vaig poder més.

Segon apunt: L’edició de és ben maca, però no hi ha el mateix esforç en la qualitat, perquè se m’ha mig esparracat a mitja lectura.

Nota: 3/5

Lectures d’estiu i un repte

Aquest estiu pràcticament no he tocat el blog, últimament el tinc una mica deixat. No és només mandra, m’he adonat que segons què llegeixo tampoc em ve de gust ressenyar-ho. Em passa sobretot amb la novel·la negra, que com ja he comentat varies vegades és el gènere que més m’agrada. Però quan acabo una lectura i haig de ressenyar-la, em quedo en blanc. Que té aquella novel·la que no tinguessin unes altres que ja havia llegit? Què la pot diferenciar de tot el que havia llegit anteriorment? No gaire res. A vegades em sembla com si llegís sempre les mateixes històries, un cop rera altre, amb petites variacions. I tampoc em deixen gaire petjada, ja que un cop finalitzades no conviden a cap tipus de reflexió.

Però com a persona positiva i resolutiva que sóc (i evidentment humil hehe), m’he proposat un repte personal al començar el setembre: llegir un clàssic al mes. La resta de lectures seran totalment al meu gust, però com a mínim un cop al mes m’imposaré de llegir algun clàssic, de llibre o d’autor. I he començat força bé, perquè ja he cobert dos cops el setembre! Però aquests el comentaré en un altre post. Ara comentaré breument, com acostumo a fer de tant en tant, les lectures de les últimes setmanes.

YO MATO, GIORGIO FALETTI

Títol original: Io Uccido
Traducció: Rosa Cargatelli
Editorial : Grijalbo
704 pàgines. Any publicació: 2002

Un despietat assassí en sèrie comença a actuar a Mònaco, i a més li agrada exhibir-se a través de les trucades a un conegut programa de ràdio. Casualment es troba per la zona un agent de l’FBI (que ja és casualitat, eh), i ajudarà a la policia local a capturar al criminal.

Tant les maneres com la finalitat de l’assassí són macabres, però suportable. És entretingut, té bons girs, i va ser un best -seller en el seu moment (any 2002).

Nota: 3’5/5

---

PISTA NEGRA, ANTONIO MANZINI

Títol original: Pista Nera
Traducció: Teresa Clavel Lledó
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Black
256 pàgines. Any publicació: 2013

Una màquina trepitjaneu atropella mortalment a un home en plena muntanya, vora les pistes d’esquí. Un accident ja de per sí sospitós que amb poques indagacions passa a ser un assassinat, i per tant s’ha de buscar el culpable.

Rocco Schiavone és el comissari encarregat del cas. Fa 4 mesos que va venir de Roma, i no es sent a gust en el seu nou destí. De fet és força tossut en no sentir-se a gust, ja que per molta fred i neu que hi hagi, ell insisteix en destrossar unes Clarks rera altres. És estrany que després de 4 mesos no li hagin amputat els peus per congelació.

Certament, tal i com s’intueix, la trama és fluixeta, però el protagonista té el seu punt.

Nota: 3/5

---

LA SOCIEDAD LITERARIA DEL PASTEL DE PIEL DE PATATA DE GUERNSEY, MARY ANN SHAFFER & ANNIE BARROWS

Títol original: The Guernsey literary and potato peel pie society 
Traducció: Mª Cristina Martín Sanz
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
304 pàgines. Any publicació: 2008

La Juliet Ashton és una reconeguda autora pels seus escrits humorístics durant la segona guerra mundial. Un cop finalitzada aquesta, la Juliet té ganes de canviar de registre, però no troba inspiració. La casualitat fa que un membre del curiós club literari de Guernsey, una illeta al canal de la Mànega, es posi en contacte amb ella, i s’iniciï una correspondència en que la que hi participaran varis personatges.

Si existís una versió extensa de 84, Charing Cross Road, seria aquesta, i per mi clarament l’han usat d’inspiració. És una novel·la encantadora, divertida, emotiva, i on el context històric té un pes important. En un parell de mesos veureu la pel·lícula a Netflix.

Nota: 4/5

---

EL HOMBRE DE LOS CÍRCULOS AZULES, FRED VARGAS

Títol original: L’Homme aux cercles bleus
Traducció: Helena del Amo
Editorial : Siruela
Col·lecció: Policíaca 
200 pàgines. Any publicació: 1991

Fa setmanes que de matinada, pels carrers de París, apareixen dibuixats a terra uns curiosos cercles blaus amb objectes al mig (un cigar, una nina trencada,….). La gent s’ho pren com una mena d’expressió artística d’algun desconegut, però el comissari Adamsberg té la sensació de que això no seguirà essent tan innocent.

La història es deixa llegir, però no suporto el comissari Adamsberg, m’exaspera la seva actitud. Alguns dels altres personatges també tenen un punt d’estrambòtic que no se’m feien simpàtics. Ni em crec que tingui només 200 pàgines, se’m va fer llarguíssima.

Nota: 2/5

---

HISTORIA DE UN CRIMEN PERFECTO, MIKEL SANTIAGO

Editorial : Autoeditat per Amazon, només disponible per ebook.
Any publicació: 2010

Me llamo Eric Rot y escribo estas últimas líneas de mi vida para confesarme: Soy un asesino. Yo lo hice. La maté. Linda Fitzwilliams está muerta. Ni huida con su amante, ni jugando a esconderse para irritar a su familia, como apuntaron en su momento las revistas del mundo rosa.

Així comença i així es ven aquest relat de Mikel Santiago, autopublicat a l’Amazon a un preu més que correcte (1’78€). Com he comentat no és una novel·la, sinó un relat extens i en la línia que caracteritza l’autor, amb un atractiu gir que personalment em va fer fregar-me les mans. El vaig trobar divertit, el mateix tipus de diversió que trobes quan entres al túnel del terror.

Nota: 3’5/5

---

UN EXTRAÑO EN MI TUMBA, MARGARET MILLAR

Títol original: MA Stranger in My Grave
Traducció: Ramon Hervas Marco
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
352 pàgines. Any publicació: 1960

A la Daisy hi ha quelcom que la pertorba, però no sabria explicar què li provoca aquesta sensació estranya que li apareix de sobte i li fa accelerar el cor. Per fi identifica l’origen: li ve al recordar un somni  en el que veu la seva pròpia tomba i la data de la seva mort, ocorreguda 4 anys abans. Com que ni el seu marit ni la seva mare li fan cas, decideix recórrer a un detectiu privat perquè l’ajudi a recordar què va passar fa 4 anys.

Entretingut, i se li afegeix a més la curiositat de com es pot esbrinar què vas fer un dia en concret de fa 4 anys, mètode que he trobat raonable. Un thriller psicològic i dramàtic amb bons diàlegs, tot i que té alguns girs de fulletó, i personalment crec que va de més a menys.

Nota: 3/5

---

LA NOCHEVIEJA DE MONTALBANO, ANDREA CAMILLERI

Títol original: Gli arancini di Montalbano
Traducció: Maria Antonia Menini Pagès
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
336 pàgines. Any publicació: 1999

La nochevieja de Montalbano és un recull de 20 casos que ha de resoldre el famós comissari sicilià de Vigàta. Aquí no puc ser objectiva: és possible que sense conèixer el comissari (i tots els personatges que l’envolten) un altre lector no trobi aquest recull tant distret i plaent com l’he trobat jo.

Nota: 3’5/5

 

L’AMOR DESPRÉS DE L’AMOR, Laura Ferrero & Marc Pallarés

Text: Laura Ferrero; Il·lustracions: Marc Pallarés
Editorial : Bridge
240 pàgines. Any publicació: 2018

L’amor després de l’amor és una recopilació d’històries d’amor i desamor, i com les conseqüències que comportaren van ser abocades a l’art.

El que em va decidir a comprar-lo va ser aquest article al Catorze.cat sobre la Sylvia Plath, en Ted Hughes i l’Assia Wevill. Ja coneixia la història però em va encantar com estava narrada. Sempre m’han fascinat les relacions amoroses dels artistes, sobretot si estan carregats de drama, i la de la Sylvia Plath és digne d’una tragèdia grega (odi etern a Ted Hughes).

El primer relat és del grup Bon Iver i el seu disc For Emma, Forever ago, amb un text suggeridor, quasi poètic. No els coneixia, i m’he enamorat d’Skinny Love. Es van succeint les històries i em trobo amb una mica de tot: relacions curioses i divertides, altres de profundes i punyents, com també, al meu parer, d’insubstancials, amb una mica d’esforç per part dels autors de buscar un significat més profund que no vaig compartir. També en alguns moments la narració passa de ser més inspirada a més informal. Ho vaig notar perquè me’l vaig llegir en una tarda, i tants canvis eren com una muntanya russa (es que hi ha més de 30 històries!). Amb perspectiva, podria dir que hi ha relacions d’amor i de desamor per tots els gustos.

Abans de llegir-lo, però, cal estar preparat per fer llistes. El Google és imprescindible, of course. Però a més recomano tenir a mà l’Spotify o similar, Youtube o similar, i paper i boli. He descobert molt bona música, llibres que vull llegir, i artistes interessants. Molts ja els coneixia, però junt amb els que no, he acabat el llibre sentint-me molt alternativa, molt hipster. L’empenta final per fer-me socialment insuportable.

Els protagonistes que més m’han agradat, perquè us feu una idea de què us trobareu, són els ja anomenats Bon Iver i Sylvia Plath; el triangle amorós composat per Eric Clapton+Pattie Boyd+ George Harrison que va donar pas a Layla, una de les meves cançons preferides; una venjança en forma d’edifici de 31 plantes, el xafardeig darrera el disc Rumours de Fleetwood Mac, el suposat idil·li de Nacho Vegas i Christina Rosenvige, l’anàlisi conjunta de 100 artistes sobre una carta de ruptura, una postdata curiosa en els crèdits finals d’una pel·lícula; aquelles poesies fruit de l’abandonament de la parella, deixades macerar durant 15 anys per publicar-les posteriorment batejades amb el títol d’un vi,…

I el llibre, físicament, és preciós. Una delícia passejar-se entre les seves pàgines. És d’aquells que et fan plantejar inaugurar una secció de postureig a la prestatgeria de casa per lluir-lo/lluir-te. I dels dibuixos se’n podrien fer làmines i penjar-les a qualsevol racó per fer-nos els modernets.

En resum: un llibre ideal per regalar o regalar-se.

Nota: 4/5