EL PROYECTO ESPOSA, GRAEME SIMSION

Proyecto esposa, El_137X220

Títol original: The Rosie Project
Traducció: Magdalena Palmer
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
320 pàgines. Any publicació: 2012

En Don Tillman és un professor de Genètica que pateix una síndrome d’Asperger més que evident però no diagnosticada. Amb el convenciment de que els homes casats viuen més, més bé, i a sobre estalvien temps repartint-se les tasques domèstiques, engega un projecte per trobar dona. Per filtrar les candidates elabora un qüestionari/examen tipus test de 16 pàgines que només la seva mitja taronja podrà aprovar. Arrel d’aquesta recerca, però, sorgiran altres projectes que el forçaran a adaptar-se als convencionalismes socials i a viure situacions que mai s’hagués imaginat.

El proyecto esposa és una novel·la divertida, narrada en primer persona pel protagonista, un personatge similar a en Sheldon Cooper però un xic (només un xic) més humà. És inflexible, literal i poc social, i tot plegat provoca un xoc constant amb la resta del món amb el resultat de diàlegs i situacions plenes de comicitat.

Llàstima que cap al final cau en el més comú dels errors: convertir una història que estava essent molt divertida en la típica història d’amor amb tots els seus clixés.

Clixés romàntics?

Tot i així no puc negar que m’ho he passat molt bé i que m’ha engrescat a deixar de banda el gènere negre i provar un xic més de l’humorístic. Però és terreny desconegut i em temo que m’enduré més d’un desengany, així que accepto (suplico) recomanacions.

Nota: 3’5/5

LO QUE ES SAGRADO (KENZIE & GENNARO 3), DENNIS LEHANE

lo_que_es_sagrado_300x462

Títol original: Sacred
Traducció: Ramón de España Renedo
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
361 pàgines. Any publicació: 1997

En Patrick Kenzie i l’Ángela Gennaro són contractats de forma poc ortodoxa per Trevor Stone, un milionari que es troba a les portes de la mort. La seva última voluntat és trobar a la seva filla Desiree, que va desaparèixer fa tres setmanes en un estat depressiu. Els sorprendrà saber que el detectiu contractat anteriorment era l’antic mentor de Kenzie, i que també ha desaparegut.

Al final he tornat a caure amb els investigadors Kenzie & Gennaro. Tot i que em va decebre la segona entrega, la guspireta pels protagonistes no havia marxat. I un parell de raons em van empènyer a seguir: Em vaig assabentar que la peli dirigida per en Ben Affleck, Gone, Baby, Gone,  estava protagonitzada per aquest parell. Així que tinc moltes ganes de veure-la, però primer vull llegir el llibre, i sense saltar-me l’ordre de publicació (últimament parlo tant de seguir l’ordre de publicació que em comença a preocupar). L’altra raó, perquè no dir-ho, es que el llibre no em va costar ni 6€ en una edició més que correcta

En Lo que es sagrado Lehane troba de nou l’equilibri entre l’acció, la violència,  la intriga i la tensió sexual. La trama és una mica enrevessada però sense fregar el ridícul, i enganxa com enganxen els dos protagonistes. Té un final correcte si decideixes gaudir-lo sense ser gaire primmirat, i per tant em dona peu a seguir amb el meu objectiu d’anar a per el següent.

Nota: 3/5

LES GENERACIONS ESPONTÀNIES, MAR BOSCH

generacions-espontanies

Editorial : Edicions Del Periscopi
Col·lecció: Escafandre
192 pàgines. Any publicació: 2016

L’Eva porta molt de temps a l’atur i sense gaires esperances de trobar feina, tot i l’entrevista que té a l’endemà. Però sorprenentment al director general li interessarà molt el curiós currículum laboral que li farà exposar detalladament.

Una entrevista de feina és el fil que serveix per lligar un recull de relats que bé podrien ser independents entre ells. Són històries estrambòtiques i simpàtiques, amb un toc fantàstic, però de les que he trobat a faltar un punt de mala llet. La segona part, que comença un cop finalitzada l’entrevista, té unes diferències notables amb la primera. La protagonista no sembla la mateixa, amb una resolució i unes decisions que no les veia pròpies del personatge que havia conegut fins ara. I la història pren un gir del que no hi trobo la raó de ser, agafant una dolçor de mil Amèlies que m’ha costat molt de pair.

El plantejament m’ha recordat a Amado Monstruo de Javier Tomeo, més àcida i fosca, on l’entrevista de feina girava entorn a la mare de l’entrevistat. La novel·la de la Mar Bosch és jovial, una mica naïf, i no ho dic pejorativament. Per uns pot ser virtut, i per altres defecte. I a mi, tot i que l’he llegit d’una revolada, no m’ha seduït.

Nota: 2’5/5

TOTA LA VERITAT, NÚRIA CADENES

tota la veritat

Editorial : La Magrana
Col·lecció: La Negra
176 pàgines. Any publicació: 2016

En Robert Mascaró, un conegut empresari català, ha estat assassinat al poblet on hi tenia la seva segona residència. En aquell escenari es concentrarà el rebombori de la mort i conseqüent investigació, els medis de comunicació i un funeral amb tots els honors.

Hi ha llibres que t’enganxen a la primera pàgina, i això és el que m’ha passat amb el de la Núria Cadenes. A Tota la veritat es van encadenant breus fragments de les reflexions dels personatges i els seus secrets amb petites interrupcions per donar pas a l’acció i als diàlegs, el que la fa molt dinàmica i que costi deixar de llegir un cop la comences. A més tenia certa sensació de que moltes d’aquestes contundents reflexions foren creades en primera instància com a micro-contes, i que l’autora ha aconseguit enllaçar-los uns amb els altres per convertir-los en una novel·la coral.

El plantejament em va fer salivar des del principi perquè erròniament pensava que les veus s’anirien unint en una espiral fins arribar al clímax de formar una sola veu acusadora. Però no. Per una part hi ha els relacionats, directe o indirectament, en la mort d’en Robert Mascaró, i per l’altra és una radiografia del poble amb els petits i no tan petits drames personals dels seus habitants. Cert que aquest punt em va decebre una mica perquè esperava el moment en que tot es relacionés, però entomo el mea culpa per les meves expectatives. I també sóc culpable de no fer-me un petit croquis quan veig que hi ha una gran varietat de personatges, que sempre m’acaba passant el mateix: que em perdo i haig de de repassar pàgines enrere per seguir el fil dels personatges.

Nota: 3’5/5

L’ÚLTIMA SORTIDA, FEDERICO AXAT

lultimasortida

Títol original: La última salida
Traducció: Núria Parés Sellarés
Editorial : Columna
Col·lecció: Clàssica
512 pàgines. Any publicació: 2016

L’última sortida va ser un dels llibres que em van regalar per Sant Jordi, i que casualment ja el tenia fitxat en la meva llarga llista de llibres pendents. L’argument ja dona pel misteri: En Ted té una pistola a les mans i és a punt de suïcidar-se quan toquen a la porta insistentment. Entossudit a ignorar la interrupció, es sorprèn en descobrir a l’escriptori de davant seu  una nota escrita per ell en el que diu que

OBRE LA PORTA
ÉS LA TEVA ÚLTIMA SORTIDA.

En Ted no recorda haver-la escrit. Des de l’altra banda, el desconegut li revela que sap qui és en Ted i què anava a fer. Però qui és i què vol, aquest desconegut? Quin interès té en interrompre’l? De nou, i com ja comença a ser costum, estem davant d’una novel·la de la que podem dir poqueta cosa per no espatllar l’element sorpresa al lector.

Les crítiques generals són molt bones. Súper bones. Tothom està encantant amb la història, en gran part perquè ha sorprès gratament que fos original, diferent al que estem habituats els lectors de novel·la de misteri. I tot i així confesso que personalment m’ha costat molt connectar amb el personatge i el que li succeeix. M’intentaré explicar sense desvetllar gaire el misteri.

El llibre té moltes parts, però en termes generals es poden separar en dos: la primera part és la que no saps què passa i tot és molt estrany, oníric i sense lògica. Mentre a molts lectors els esperona a continuar llegint, en el meu cas l’he trobat pesat e inacabable. Fàcil de seguir, això sí, no hi ha problema, però he tingut que emprar un extra de paciència per continuar.

La segona part és la més tangible, ja saps què passa i es pot gaudir més. Això no et lliura de que t’has d’empassar una història rebuscada i poc creïble, però que esbargeix tal i com m’hagués agradat que ho hagués fet des del principi.

En general és tracta, ni més ni menys, d’un best seller més.

Nota: 2’5/5

EL CUCHILLO, Patricia Highsmith

el cuchillo patricia highsmith

Títol original: The Blunderer
Traducció: Manel G. Palacios
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
272 pàgines. Any publicació: 1954

La Clara ja no és la mateixa dona amb qui en Walter es va casar. S’ha tornat neuròtica i gelosa, i l’està allunyant de tots el seus amics i de qualsevol tipus de vida social. Un dia en Walter llegeix en el diari la notícia de l’assassinat d’una dona en estranyes circumstàncies, i s’imagina el marit com el possible culpable. Comença a jugar amb l’idea de que a la Clara li passi el mateix, una idea que es reforça quan veu impossible el divorci.

La traducció del títol és força incorrecte i dóna peu a imaginar-se que un ganivet serà la clau del llibre, i res més lluny de la realitat, els ganivets no tenen lloc aquí. El títol original és The blunderer, quelcom així com  un error estúpid, i és més encertat i defineix molt bé l’argument perquè és una ficada de pota rera l’altra per part del protagonista. Patricia Highsmith aconsegueix captivar amb la intriga psicològica i la tensió que va generant, i narra molt bé i amb credibilitat aquesta trama en la que en Walter cada cop hi està més embolicat.

El final l’he trobat una mica decebedor, però en general és una bona història que enganxa fins el final.

Nota: 3/5

LA NOIA DE LA PLUJA, SERGI PURCET GREGORI

img_29478

Editorial : Aurifany Editorial
202 pàgines. Any publicació: 2015

L’Albert té una vida a la seva mida: li va prou bé com a advocat, els amics sempre hi són quan els necessita, i té una relació sentimental que no el lliga en absolut. Però el seu món donarà un tomb quan un vespre plujós es trobi amb la mirada d’una desconeguda.

En el pròleg, Salvador Macip ens comenta i alerta de les influències de Paul Auster i de Haruki Murakami que té el relat. I dic alerta perquè Murakami no és un autor que m’acabi de fer el pes, però un cop finalitzada entenc millor el que volia dir i ho comparteixo. La novel·la té el seu to murakamià, uns personatges tràgics que deixen pòsit, dels que t’agrada donar-hi voltes després d’acabar la lectura. Alhora, però, s’allunyen de la faceta més negativa de l’estil del japonès, perquè al meu parer els seus personatges són ensopits i poc empàtics.

Però tornem a La noia de la pluja. Evidentment hi ha un misteri, i trobo que l’abans i el després de desvetllar-se influeix molt a la narració. Al principi em va costar entrar-hi, perquè si bé la noia i l’impacte que li causa al protagonista de seguida desperta la curiositat, l’autor tot seguit ens endinsa en la vida de l’Albert, massa ràpid perquè m’hagi entrat la curiositat per coneixe’l, i massa informació perquè només quedi amb una presentació. També és una manera de dirigir al lector a pensar com és el protagonista en comptes de deixar intuir com és, de fer-se una idea a mesura que es va llegint.

Hi ha alguna situació que l’he trobat poc natural, forçada a que sembli estranya per fer saltar la llebre. La més destacable és l’obsessió del protagonista, poc definida, poc compresa, i les opinions de la gent que l’envolta no ajuden gens. Més endavant ho podia comprendre fins a cert punt, però fins aleshores, fins que no es desvetlla el misteri, em trobava totalment cega i desconcertada.

Un cop coneixem el sorprenent secret, la narració canvia i la novel·la es llegeix amb fluïdesa i amb ganes de saber com acabarà tot, i la veritat es que té un final rodó i equilibrat. Aquí l’autor, al meu parer, l’encerta per la mesura del que diu, i també pel que no diu però que convida a pensar-hi. Poc més puc afegir per no espatllar el gir de la història.

Està escrit correctament i amb cura, una mica encotillat però és de bon llegir. Per el regust final que et deixa, valdrà la pena repetir amb l’autor.

Nota: 3/5