DESAPARECIÓ UNA NOCHE, DENNIS LEHANE (KENZIE & GENNARO 4)

desaparecio_una_noche_300x456

Títol original: Gone, Baby, Gone
Traducció: María Montserrat Vía Giménez
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
398 pàgines. Any publicació: 1998

L’Amanda, de 4 anys, va desaparèixer la nit passada de casa seva. La policia és conscient de que en les desaparicions el temps és primordial, així que hi inverteixen tots els efectius policials possibles, però malauradament no tenen èxit. Així que els oncles de la nena visiten els detectius privats Patrick Kenzie i Angela Gennaro buscant una ajuda extra, i tot i que aquests volen refusar el cas perquè no es veuen capaços de fer més que la policia, al final cedeixen a fer una ullada als fets. És així com descobreixen que la mare de la petita, una ionqui egocèntrica, menteix en dir on era aquella nit. En Patrick i l’Angie finalment s’uniran a la policia com a recolzament de la investigació.

Un altre novel·la de la saga Kenzie i Gennaro, sí. Però sense cap dubte de les que més he gaudit i patit, i es que és inevitable llegir amb un nus a l’estómac quan les víctimes són nens. La novel·la té una trama llarga i molt ben muntada, amb molta tensió pels contratemps diversos i per unes escenes d’acció i violència que em van deixar garratibada. I l’agre i trist dilema final és colpidor, inoblidable. L’angoixa que genera quan veus que la justícia de l’home guanyarà sobre la ètica és gairebé insuportable.

Tot i que conté algunes referències d’anteriors casos dels investigadors, crec que és una novel·la que és pot llegir perfectament sense seguir l’ordre de publicació.

Nota: 4/5

Un apunt:

La pel·lícula. LA PEL·LÍCULA. Se li ha de donar el mèrit a en Ben Affleck d’haver fet el que possiblement sigui la pitjor pel·lícula basada en un llibre que he vist mai, i que als 10 minuts de començar a veure-la jo ja fos conscient de que seria així. És tan pretensiosa que ofen, i el guió és una versió cutre e incoherent de la novel·la. És avorrida, AVORRIDA! I li ha tret el carisma a la majoria dels personatges per convertir-los en clixés discriminatoris i gens subtils.

Potser sense haver llegit el llibre sigui més acceptable, ja que a la meva parella no li va semblar tan dolenta. Per part meva, acabo d’entrar al club de detractors d’en Ben Affleck.

Nota pel·lícula: 0/5

HARRY POTTER I LA PEDRA FILOSOFAL, J.K. ROWLING (SÈRIE HARRY POTTER 01)

portada_harry-potter-i-la-pedra-filosofal-rustica_jk-rowling_201607140849

Títol original: Harry Potter and the Philosopher’s Stone
Traducció: Laura Escorihuela
Editorial : Empúries
Col·lecció: Sèrie Harry Potter
304 pàgines. Any publicació: 1997

Des de que tenia només un any, en Harry Potter (mal)viu amb els seus oncles i l’insuportable del seu cosí Dudley. Però en el seu onzè aniversari, tot i les traves que hi posa el seu oncle, rep una carta que li porta un esser gegantí anomenat Hagrid. La carta és l’acceptació a l’escola de bruixeria de Hogwarts, i d’aquesta manera en Harry s’assabenta que ell és un bruixot, que també els seus pares foren bruixots, i que no van morir en un accident de cotxe si no que els va assassinar “l’Innombrable” bruixot Voldemort. Amb la seva entrada a Hogwarts en Harry coneixerà tot un món de màgia i farà gran amistat amb dos alumnes més, en Ron i l’Hermione.

Des de que vaig veure la pel·lícula al cine li tenia una mica de mania al Harry Potter, perquè em va avorrir i no vaig entendre gaire de què anava tot plegat. I tot i així, em vaig animar a llegir el llibre. Dos circumstàncies em van empènyer a fer-ho: la primera es que després de l’última lectura (la re-lectura de Wilt d’en Tom Sharpe) no tenia molt clar què em venia de gust llegir. I la segona, que de tots els llibres que tenien al súper era el que vaig trobar més acceptable (sí, sóc d’aquelles persones que compra els llibres a l’Amazon i als supermercats, afuselleu-me).

Mentre aprofitava el meu dret com a clienta deixant que la meva filla s’ho passés pipa al parc de boles que posen a disposició dels nens, vaig asseure’m a terra, recolzada a una columna i amb els genolls arronsats, a llegir el Harry Potter. Només em faltava xarrupar una coca-cola per sentir-me com una adolescent. Però al cap de 20 minuts l’esquena i el cul em recordaven que tinc trenta… i tants.

Però tant li fa l’edat quan es tracta d’en Harry Potter, i seria molt egoista etiquetar-lo per un públic únicament infantil/juvenil. En Harry Potter és apte per tots els públics, segurament no a nivell individual però sí general.

Des de les primeres planes la història fila molt bé, t’endinsa en un món màgic amb naturalitat i a més l’autora té una capacitat increïble per fer de la senzillesa una virtut (mentre llegia li he agraït moltes vegades aquesta virtut). M’ho he passat molt bé amb les aventures i aprenentatges d’en Harry Potter i els seus companys, sobre el món que rodeja Hogwarts, sobre l’escola i els seus professors. Sóc una mica dura d’enteniment quan es tracta de fantasia i ciència-ficció, però aquí no he tingut cap problema en endinsar-me en aquest món fantàstic. Si fins i tot he entès les normes del Quidditch! I a la primera!

En fi, perquè després diguin que no pots trobar bons llibres al súper.

Un apunt:

philostone

He tornat a veure la pel·lícula, 15 anys després. És innegable que és molt fidel al llibre, fins i tot en els diàlegs, i té l’al·licient de posar-hi una cara a tots els personatges i de poder gaudir d’actors com l’Alan Rickman. La novel·la m’ha ajudat a emplenar alguns buits i a entendre millor algunes situacions, però la pel·lícula, de nou, se m’ha fet llarga i pesada. Probablement no sigui una opinió unànime, però al meu parer, un cop més, el llibre surt guanyat.

Nota: 4’5/5

VIAJO SOLA, SAMUEL BJORK

portada-viajo-sola

Títol original: Det henger en engel alene i skogen
Traducció: Martin Simonson
Editorial : Suma
560 pàgines. Any publicació: 2014

L’inspector Holger Munch necessita l’instint de la intuïtiva policia Mia Kruger per resoldre un esgarrifós cas: l’aparició d’una nena penjada d’un arbre i empolainada com una nina, amb un cartell que li penja del coll on diu “Viatjo sola”. Però la Mia té altres plans: després de la tràgica mort de la seva germana i que ella matés posteriorment i en acte de servei al culpable indirecte de la seva mort, s’ha proposat marxar aviat d’aquest món. Així que s’ha agafat una caseta al mar, s’ha allunyat de tothom i viu enterbolida per les pastilles i l’alcohol que va consumint fins que arribi el moment de suïcidar-se, dia que ja té marcat ja al seu calendari.

Vaig llegir Viajo sola les passades vacances, entre mar i muntanya, i és just el que necessitava en aquell moment: una entretinguda lectura d’estiu del gènere que més m’agrada. I em vaig arriscar amb una novel·la nòrdica, a mi que no em fan gens el pes perquè generalment trobo els personatges insípids. Així que quan dic que no sembla nòrdica, personalment trobo que és una virtut.

Amb Viatjo Sola vaig participar al concurs The Other Readers del blog TuMateix Llibres (clickeu a la imatge).

Enganxa, és crua en justa mesura, i tot i els clixés habitualment presents en el gènere amb els seus cliffhangers, drames personals dels protagonistes e històries secundaries que aparentment no tenen res a veure amb la trama principal, se’n surt amb un èxit relatiu dels més que evidents intents d’allunyar-se d’ells.

Viatjo sola va tenir cert èxit en el seu moment, el que ha donat peu a que recentment s’hagi publicat la segona entrega de la parella policial Munch-Kruger, El mussol.

Nota: 3/5

La chica miedosa que fingía ser valiente muy mal, BARBIJAPUTA

la-chica

Editorial : Aguilar
456 pàgines. Any publicació: 2016

Vagi per endavant que m’agrada molt la Barbijaputa, la trobo revolucionària i atrevida. No sempre estic d’acord amb els seus postulats feministes, però li agraeixo que toqui temes i denunciï situacions amb una perspectiva que trobo més enriquidora que el que acostumo a llegir habitualment.

Tot i així no pensava comprar el llibre, el títol m’espantava. El títol està dient a crits que és un chick-lit, que si esperes trobar un altre cosa t’estàs enganyant a tu mateixa, que t’ho està deixant molt clar. Però l’oferta de l’ebook per 1’89€ fa que m’hi llenci, que només són quatre duros.

I evidentment, em trobo amb una novel·la que personalment definiria com a chick-lit: La protagonista, la Bárbara, passa dies, setmanes, mesos, patint per un home des del principi fins el final, amb “no sé si li agrado”, “no sé si el veuré” “no sé si me’l mereixo” “ai, i si el perdo?”.

“Hay veces que al mirarle me invade un terror paralizante al pensar que esto se puede acabar. Que puede dejar de quererme o yo puedo dejar de quererle.”

També tracta la por de tenir fills, un tema que pot donar molt de sí, de les que hi ha múltiples visions i totes respectables. Però no m’ha semblat un plantejament prou madur i obert a que es centri exclusivament en que després es converteixen en horrorosos adolescents. En relació a això la Bárbara també està preocupada per no sentir el crit mut de la natura convidant-la a reproduir-se, i tot plegat són coses que em fan preguntar-me com una revolucionaria pot estar creant una història plegada de conceptes tan arcaics. Pelar ad infinitum una margarita, els nens són futurs monstres que protagonitzaran Hermano Mayor, la natura decidirà quan t’engegarà el botonet de la maternitat…  Pensem així totes les dones d’avui dia? Hem de pensar així? Com que la protagonista té 30 anys, podríem dir que la post-adolescència s’allarga cada cop més? No, no i no.

Tot i l’extensió immerescuda de certs temes tampoc es passa 450 pàgines donant voltes al mateix, faltaria més. La Bárbara treballa d’auxiliar de vol i el això dóna molt de sí, de les normes ridícules que exigeix la feina, i que es pot extrapolar a altres feines en que a les dones se’ns requereix una presència en concret davant del client. També hi ha lloc per la relació amb -i dels- seus pares, amb els seus germans, el tràgic succés de la seva tia Marga. I l’autora s’ho fa venir bé, a vegades amb calçador, per deixar anar lleugeres i/o puntuals reflexions o experiències, entre l’humor i el dramatisme, sobre política, feminisme, maltractament, consciència social, etc. Però, en fi, no hi ha res de nou sota el Sol.

No es que m’ho hagi passat fatal llegint-ho, però no m’he identificat amb la protagonista ni he identificat el missatge feminista que predica l’autora.

Nota: 2’5/5

EL PROYECTO ESPOSA, GRAEME SIMSION

Proyecto esposa, El_137X220

Títol original: The Rosie Project
Traducció: Magdalena Palmer
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
320 pàgines. Any publicació: 2012

En Don Tillman és un professor de Genètica que pateix una síndrome d’Asperger més que evident però no diagnosticada. Amb el convenciment de que els homes casats viuen més, més bé, i a sobre estalvien temps repartint-se les tasques domèstiques, engega un projecte per trobar dona. Per filtrar les candidates elabora un qüestionari/examen tipus test de 16 pàgines que només la seva mitja taronja podrà aprovar. Arrel d’aquesta recerca, però, sorgiran altres projectes que el forçaran a adaptar-se als convencionalismes socials i a viure situacions que mai s’hagués imaginat.

El proyecto esposa és una novel·la divertida, narrada en primer persona pel protagonista, un personatge similar a en Sheldon Cooper però un xic (només un xic) més humà. És inflexible, literal i poc social, i tot plegat provoca un xoc constant amb la resta del món amb el resultat de diàlegs i situacions plenes de comicitat.

Llàstima que cap al final cau en el més comú dels errors: convertir una història que estava essent molt divertida en la típica història d’amor amb tots els seus clixés.

Clixés romàntics?

Tot i així no puc negar que m’ho he passat molt bé i que m’ha engrescat a deixar de banda el gènere negre i provar un xic més de l’humorístic. Però és terreny desconegut i em temo que m’enduré més d’un desengany, així que accepto (suplico) recomanacions.

Nota: 3’5/5

LO QUE ES SAGRADO (KENZIE & GENNARO 3), DENNIS LEHANE

lo_que_es_sagrado_300x462

Títol original: Sacred
Traducció: Ramón de España Renedo
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
361 pàgines. Any publicació: 1997

En Patrick Kenzie i l’Ángela Gennaro són contractats de forma poc ortodoxa per Trevor Stone, un milionari que es troba a les portes de la mort. La seva última voluntat és trobar a la seva filla Desiree, que va desaparèixer fa tres setmanes en un estat depressiu. Els sorprendrà saber que el detectiu contractat anteriorment era l’antic mentor de Kenzie, i que també ha desaparegut.

Al final he tornat a caure amb els investigadors Kenzie & Gennaro. Tot i que em va decebre la segona entrega, la guspireta pels protagonistes no havia marxat. I un parell de raons em van empènyer a seguir: Em vaig assabentar que la peli dirigida per en Ben Affleck, Gone, Baby, Gone,  estava protagonitzada per aquest parell. Així que tinc moltes ganes de veure-la, però primer vull llegir el llibre, i sense saltar-me l’ordre de publicació (últimament parlo tant de seguir l’ordre de publicació que em comença a preocupar). L’altra raó, perquè no dir-ho, es que el llibre no em va costar ni 6€ en una edició més que correcta

En Lo que es sagrado Lehane troba de nou l’equilibri entre l’acció, la violència,  la intriga i la tensió sexual. La trama és una mica enrevessada però sense fregar el ridícul, i enganxa com enganxen els dos protagonistes. Té un final correcte si decideixes gaudir-lo sense ser gaire primmirat, i per tant em dona peu a seguir amb el meu objectiu d’anar a per el següent.

Nota: 3/5

LES GENERACIONS ESPONTÀNIES, MAR BOSCH

generacions-espontanies

Editorial : Edicions Del Periscopi
Col·lecció: Escafandre
192 pàgines. Any publicació: 2016

L’Eva porta molt de temps a l’atur i sense gaires esperances de trobar feina, tot i l’entrevista que té a l’endemà. Però sorprenentment al director general li interessarà molt el curiós currículum laboral que li farà exposar detalladament.

Una entrevista de feina és el fil que serveix per lligar un recull de relats que bé podrien ser independents entre ells. Són històries estrambòtiques i simpàtiques, amb un toc fantàstic, però de les que he trobat a faltar un punt de mala llet. La segona part, que comença un cop finalitzada l’entrevista, té unes diferències notables amb la primera. La protagonista no sembla la mateixa, amb una resolució i unes decisions que no les veia pròpies del personatge que havia conegut fins ara. I la història pren un gir del que no hi trobo la raó de ser, agafant una dolçor de mil Amèlies que m’ha costat molt de pair.

El plantejament m’ha recordat a Amado Monstruo de Javier Tomeo, més àcida i fosca, on l’entrevista de feina girava entorn a la mare de l’entrevistat. La novel·la de la Mar Bosch és jovial, una mica naïf, i no ho dic pejorativament. Per uns pot ser virtut, i per altres defecte. I a mi, tot i que l’he llegit d’una revolada, no m’ha seduït.

Nota: 2’5/5