EL HOMBRE QUE CONFUNDIÓ A SU MUJER CON UN SOMBRERO, OLIVER SACKS

Posted on by Roselles 

Títol original: The Man Who Mistook His Wife for a Hat
Traducció: José Manuel Álvarez Flórez
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
Pàgines: 328  Any publicació: 1985

Potser a alguns el dr. Oliver Sacks no els hi digui res, però segur que ajuda si dic que fou un neuròleg estatunidenc, i que portaren un dels seus llibres a la gran pantalla: Awakening (Despertar), pel·lícula protagonitzada per Robin Williams i Robert de Niro. Awakening tracta sobre un cas real, succeït als anys 60 a EEUU, on el dr. Sacks aconseguí que uns pacients que feia anys que estaven en estat catatònic per una rara encefalitis, despertessin per un breu lapse de temps gràcies al subministrament d’un medicament anomenat L-Dopa.

A L’home que va confondre la seva dona amb un barret descriu 24 casos reals i variats que han passat per la seva consulta. Tots curiosos, alguns realment dramàtics. Però no es limita a explicar-nos el cas del pacient i el seu tractament (si es que li fos possible un tractament). Té un enfocament molt humà i és rebel·la cap a la neurologia clàssica, donat que aquesta funcionava classificant la malaltia però ignorant a la persona, i per tant els seus processos mentals i personals que constitueixen el ser i la vida de cada un de nosaltres. Em ve al cap un dels exemples més clars del llibre: al capítol Reminiscencias ens trobem amb dos casos de dues àvies ben lúcides que de sobte escolten música dins del seu cap. Què els hi ha passat, i què els hi suposa aquella música a una i a l’altra? Per una són cançons que li recorden una infantesa oblidada fins ara, per tant tenien un significat i psicològicament li eren de gran utilitat, però en canvi per l’altra no signifiquen absolutament res i són una nosa. La neurologia clàssica no aprofundeix en aquesta diferència entre les al·lucinacions personals. En canvi al dr. Sacks li fascina aquests matisos, i contagia al lector.

“El yo esencial del paciente es muy importante en los campos superiores de la neurología, y en psicología; está implicada aquí esencialmente la personalidad del enfermo, y no pueden desmembrarse el estudio de la enfermedad y el de la identidad.”

L’Oliver Sacks comparteix amb el lector les seves dissertacions, el que acaba resultant un viatge apassionant cap a la neurologia, la psicologia i fins i tot la filosofia. La genialitat de l’autor radica en despertar l’interès i fer-se entendre entre els neòfits. I la seva professionalitat no el priva de tenir una ment oberta i fins i tot romàntica. Per ell la ment pot distorsionar la realitat i la normalitat (diguem “realitat” i “normalitat” al que sol sentir i viure la majoria de gent), però qui és capaç d’assegurar de forma fefaent que allò tan diferent que viuen o senten alguns d’ells no deixa de ser real, però simplement des d’una altra perspectiva?

“Podemos decir que son viajeros que viajan por tierras inconcebibles… tierras de las que si no fuese por ellos no tendríamos idea ni concepción alguna. “

Per fer-ne cinc cèntims més del contingut resumiré els quatre apartats en que agrupa els casos:

– Pèrdues: Pèrdues visuals (el que dona el nom del títol era un home incapaç de veure que un guant és un guant per molt que el toqués i el tingués davant dels ulls, incapaç de veure que el cap de la seva dona no era el seu barret), pèrdua de memòria a llarg i curt termini per la síndrome de Korsakoff (alcoholisme), pèrdua de la propriocepció, el que li diuen el sisè sentit (el sentit d’un mateix -de la teva mà, del teu peu…-)

-Excessos: Síndrome de Tourette, pujada inusual de la libido a la tercera edat, de nou la síndrome de Korsakoff…

-Rampells: Oblidar un assassinat, tenir l’olfacte d’un gos, moribunds amb al·lucinacions cap a la mort….

-El món dels simples. Persones amb alguna discapacitat mental que tenen alguna habilitat extraordinària.

Com a apunt negatiu, perquè trobo que cal esmentar-los, li dóna massa voltes a alguns conceptes i s’allarga massa; en comptes d’aportar, es repeteix. I cap al final això em fatigava. I si em fatigava, em perdia. Poques vegades ha passat, cert, sobretot ha estat cap a l’últim quart de llibre, que ja se m’estava fent massa llarg. I també tinc en compte que he trigat més d’un mes en llegir-lo (i són només 328 pàgines – clar que el Nadal ha estat pel mig-). Potser ho podia haver compaginat amb altres lectures, però crec que hagués estat pitjor a l’hora d’aconseguir retenir tots els conceptes.

Deixant apart aquests moments de saturació mental (i personal), L’home que va confondre la seva dona amb un barret és una lectura fascinant i enriquidora, didàctica, curiosa e interessantíssima. He tornat a rellegir alguns paràgrafs per fer aquesta ressenya (fa alguns dies que el vaig acabar) i de nou em sento atrapada per les explicacions del dr Sacks. I tot mèrit seu, no pas meu, per posar el món de la neurologia a l’abast de molts lectors.

Nota: 4/5

Anuncis

HOWARDS END – LA MANSIÓN, E.M. Forster

Posted on by Roselles 

Títol original: Howards End
Traducció: Eduardo Mendoza
Editorial : Planeta
Pàgines: 370  Any publicació: 1910

En un viatge per Alemanya, les germanes Schegel (Meg la gran, i Helen la petita) coneixen i traven amistat amb la familia Wilcox. Tot i els malentesos i algunes situacions desagradables, al llarg dels anys la vida de les dues families s’aniran creuant de forma peculiar.

Aquesta novel·la m’ha agradat moltíssim. Tot i estar publicada fa més de 100 anys, és sorprenentment moderna, feminista i socialista. Les germanes Schegel són les protagonistes, dues germanes que viuen còmodament gràcies a una generosa assignació anual. Són intel·lectuals, gaudeixen de l’art i la cultura, del debat i del coneixement, tenen curiositat i empatia. I per l’altre part tenim els Wilcox, també rics gràcies a varies negocis repartits sobretot per Àfrica, i que representen el capitalisme, l’explotació laboral, el classisme, la ignorància supina, la superficialitat i l’aparentar, i el menyspreu cap a la classe obrera (de la que se’n beneficia gràcies a la seva explotació).

Les dues famílies impactaran significativament en una tercera: Els Bast. En Leonard i la Jackie Bast són una parella que pertany a la classe obrera, i es pot dir que cada un representa un tòpic: en Leonard té l’ànsia de saber, de créixer intel·lectualment, però hi ha un obstacle insalvable que el limita, que és la pobresa. Les preocupacions que li genera la manca de diners, feina, menjar, i un habitatge digne li impedeix la llibertat d’un pensament sense obstacles importants, com gaudeixen la Meg i la Helen. I ella, la Jackie, representa la resignació, la ignorància, sense cap ambició intel·lectual però si una petita esperança poc real cap a la riquesa. És a dir, Leonard voldria ser com les Schegel, i Jackie com els Wilcox. I per desgràcia és un tipus de familia que la gent de la classe dels Wilcox s’aprofita.

Les germanes Schegel són genials fins i tot amb les seves equivocacions i defectes (admeto que m’he arribat a enfadar molt amb la Meg i m’ha costat reconciliar-me amb ella). Són idealistes i els hi agrada debatre i exposar les seves idees sobre temes que segueixen sent actuals (i no han canviat pas tant), com el socialisme i el capitalisme, la lluita de classes, l’art i la cultura, buscar la importància de la vida, connectar amb les persones… Tot i així trobo que tenen certa innocència cap el món. Són bondadoses i generoses, però no deixen de ser unes dones solteres acomodades sense experiència en certs aspectes de la vida, per exemple en el camp laboral i el tracte amb l’individu de classe obrera, i per això senten certa fascinació per en Leonard (“oh, un pobre!”), i a vegades no saben rebatre o els convenç les teories capitalistes dels Wilcox. Per això el camp on guanyen per golejada és l’art i la cultura, un camp que els Wilcox desconeixen, menystenen e ignoren.

Sobre la cultura, i en referència a en Leonard Bast, diuen:

“Pero carecía del concepto de cultura como herencia que se adquiere paso a paso: confiaba en llegar a la Cultura súbitamente, como los adventistas confían en llegar a Jesús”

“- Tiene la cabeza llena de residuos de libros y cultura: horroroso. Nosotras pretendemos que despeje su cabeza y que vaya directamente a la realidad, queremos enseñarle a encontrar la verdadera vida.”

Perquè segons les germanes Schegel  la cultura és un medi, no un objectiu. Posem en cas la literatura: la literatura no serveix (només) per guanyar al Trivial a les nostres amistats, o per presumir de lectures a l’Instagram. És una frivolitat que ens podem permetre, però no té perquè quedat tot aquí. La literatura, la cultura, són les ulleres graduades per veure el món d’una manera més clara i amplia. Però per adquirir aquest bagatge no val llegir qualsevol cosa.

Evidentment es desenvolupa millor i més extensament a la novel·la, i per això m’ha apassionat tant.

He subratllat molts paràgrafs dels que són necessaris el context per entendre-les, així que me n’estic de transcriure-les. Però alguna cosa hi ha que pugui posar:

Apunt sobre el Nadal, just que passava per aquestes èpoques quan l’estava llegint:

(Margaret) Se sintió torpe, mezquina; sus reflexiones sobre la Navidad se volvieron cada vez más cínicas. ¿Paz? Quizá la Navidad traiga otros dones, pero ¿hay un sólo londinense para quien la Navidad sea pacífica? No, el ansia y la excitación de los preparativos han arruinado esta bendición. ¿Buena voluntat? ¡Bah! ¿Habían visto alguna muestra de buena voluntad en las hordas de compradores? ¿O en ella misma?

I altres fragments:

Yo creo que durante los últimos cien años los hombres han desarrollado el deseo de trabajar y no hay que dejar que eses deseo se extinga. Es un deseo nuevo. Muchos lo consideran malo, pero es bueno en sí mismo y espero que pronto el “no trabajar” sea algo tan sorprenente para las mujeres como el “no estar casada” lo era hace un siglo.

(Helen) “De ahora en adelante pienso seguir mi propio camino. Pienso ser lo que soy, por es fácil ser lo que uno es.”

Las mujeres que se refugiaban detrás de los hombres, los hombres que se refugiaban detrás de los criados… todo el sistema estaba mal; y ella iba a desafiarlo.

Nota: 5/5

Un apunt:

No coneixia l’E.M. Forster i veig que era molt interessant. Té altres novel·les de les que desconeixia que fos l’autor, com Una habitació amb vistes, i a més fa poc s’ha publicat (a través de l’editorial Alpha Decay) una recopilació de les xerrades radiofòniques que feia a la BBC, on recomanava llibres de tot tipus.

E.M. Forster va ser, a més, un membre del Grup Bloomsbury, un cercle intel·lectual d’artistes i escriptors on hi havia membres tan destacats com la Virginia Woolf. De fet a Howards End hi ha algunes escenes on les Schegel sopen o reuneixen amb algunes amistats, i s’enceten debat que són recreacions del que passava al grup Bloomsbury.

Una anècdota: 

Sobre la pel·lícula: m’he passat mig llibre confonent Lo que queda del día amb Regreso a Howards End, esperant que en Henry Wilcox/Anthony Hopkins se li girés la sort i es convertís en majordom.

LA PESTE, Albert Camus

Posted on by Roselles 

Títol original: La peste
Traducció: Rosa Chacel
Editorial : Edhasa
Col·lecció: Pocket
Pàgines: 360  Any publicació: 1947

A la ciutat d’Oran, els habitants observen encuriosits com les rates surten a morir a la vista de tothom. Poc després una estranya malaltia mortal, amb símptomes com febre i bubons en les articulacions, comença a afectar a la població, i els casos es van multiplicant. Els metges de la ciutat, entre ells el protagonista Rieux, no tenen més remei que admetre que el que tenen davant dels ulls es la pesta. Comença així la crònica sobre la lluita entre la plaga i els seus habitants en una ciutat assetjada, sense escapatòria, i en la que els personatges principals ho afrontaran cada un a la seva manera. 

Sincera i personalment, he salvat La pesta del suspens pels pèls. I és perquè és molt necessari el context per entendre millor aquesta novel·la.

Albert Camus era un escriptor pertanyent a la corrent filosòfica existencialista, concretament a l’arrel atea, que creu que l’home existeix pels seus actes, i ha de ser lliure o hauria de tenir la llibertat per definir la seva pròpia ètica i moral sense que la cultura i la religió s’hi posi pel mig. Que en comptes de donar per suposat el que som o com hauriem de ser (imposats per lleis, religió), el que hauria de parlar en nom nostre són els actes de cada individu, la nostra existència. Però contradictòriament, Camus dona per suposat que sense normes sorgiria la bondat innata de l’home. I per això fa aquesta mena d’exercici literari, en que ens trobem en una ciutat que ha quedat tancada perquè la malaltia no s’escampi arreu del territori. I que per culpa de la plaga, tot el que són lleis, normes socials, religió… queden en suspens. Com es comportaran els homes davant d’aquestes circumstàncies? Doncs no he pogut ser més escèptica amb el que diu Camus. 

L’actualitat ens dona l’exemple de què és l’home. L’home s’aprofita de les desgràcies alienes per fer negoci, i s’aprofiten dels febles per fer-ne tot tipus d’abús. Obriu qualsevol diari qualsevol dia de l’any i ho constatareu. A la ciutat d’Oran, però, poca cosa hi ha a retreure. Que el més greu que es pugui recriminar sigui que els comerciants pugen els preus per l’escassetat d’aliments, i tot i així els afectats siguin un breu apunt cap al final. També hi ha un personatge al que se li pot recriminar que gaudeixi d’aquesta ciutat sense llei perquè així la justícia no el ve a buscar per un delicte en que la única víctima era ell (intent de suïcidi). I fins i tot hi ha moments en que se l’intenta excusar.

I no es que sigui impossible que els protagonistes d’aquesta història no existeixin. Els metges i voluntaris que estan al peu del canó en varis processos de la pesta (visites als malalts, als hospitals, camps de quarantena, serveis funeraris….) no són poc creïbles, són ben humans. Gent que ho dona tot fins a l’extenuació o la mort. Però la maldat també és ben humana, des de la individual a la governamental, i no es pot negar la seva existència.

També m’ha empipat una mica que es presenti com una crònica que dona veu a tot un poble, diu que sobretot en els sentiments que tots tenien en comú, que segons ell era l’amor (romàntic), el sofriment i l’exili. I es converteix més aviat en el sofriment d’uns francesos a Argèlia, amb la parella o ex-parella lluny per diverses raons, tots sense fills, i tots homes. I es que no hi ha cap personatge femení. La única dona que té una mica de presència és precisament la mare d’un dels protagonistes, i es dedica a cuidar i teixir, la majoria de vegades en silenci.

La negació femenina va tant enllà, que fins i tot en una de les escenes més cruentes en la que es descriu tot el procés víric en un nen que acaba morint (n’hi ha poques d’aquestes escenes, i crec que aquesta és la pitjor), a qui se li dona la notícia de la mort és al pare (a la mare i a la filla se les ha apartat en un altre lloc de quarantena). Aquest pare, que és un jutge, fa sorgir aquesta reflexió per part d’un dels protagonistes: 

Pobre juez – murmuró Tarrou al salir -. Habría que hacer algo por él, pero ¿qué se puede hacer por un juez? 

I doncs, per una mare? QUÈ ÉS POT FER PER UNA MARE? Doncs a les mares, a les dones en general, l’autor les ignora quasi totalment, si no es per aquelles llunyanes i sense veu, que representen una figura amorosa en els protagonistes. 

Hi ha reflexions interessants, clar que sí. Per exemple la intervenció del mossèn, que aporta la visió de la religió sobre una maledicció que ataca a culpables e innocents per igual. Els dilemes sobre què et demana el cor i què et demana el seny (per exemple entre ajudar o fugir de la malaltia). Però hi ha altres reflexions que trobo que se li dona massa voltes, precisament sobre aquests temes que ell troba tan importants (la distància imposada amb la parella, l’exili,etc.). Atrapat en una ciutat on ronda una malaltia mortal, crec que hi ha altres prioritats. Per això el principi de la novel·la està força bé, al mig és tot un munt de reflexions més o menys encertades mentre la pesta es fa amb la ciutat, i el final m’ha semblat boníssim. 

Hi ha la possibilitat de que no hagi entès ben bé del tot el que volia dir Camus. La meva familiaritat amb l’existencialisme es limita a donar voltes per internet una bona estona, i espero que a cap filòsof o entès en el tema li hagi vingut un patatús al llegir-me. Cada un té les eines que té, i les fa servir com pot. Però encara que no hi estigui d’acord en moltes coses m’alegro d’haver-lo llegit, cada cop gaudeixo més d’aquests llibres que m’obliguen a treure el rovell a les neurones. 

I per cert, ha entrat dins el repte dels clàssics. Tot i publicar la ressenya ara, la vaig acabar a finals de novembre (pels pèls). 

Nota: 3’5/5

MANTÍCORA, Robertson Davies

Posted on by Roselles 

Títol original: The Manticore
Traducció: Miguel Martínez-Lage
Editorial : Libros Del Asteroide
Sèrie: Trilogía de Deptford
Pàgines: 376  Any publicació: 1972

La policia truca de matinada a David Staunton, un advocat d’èxit de Canadà: estan traient del riu el cotxe del seu pare, i ell es troba dins. La policia ho declara com a suïcidi, però en David ho troba impossible i creu que ha estat un assassinat. Comença una davallada personal que arriba al seu punt culminant quan enmig d’una funció de màgia i vidència, sense ni adonar-se’n, de la seva gola surt un crit desesperat: Qui va matar Boy Staunton? 

En David és conscient del seu precari equilibri mental, i decideix visitar l’Institut Jung a Zuric per sotmetre’s a un exhaustiu psicoanàlisi que s’allargarà durant més d’un any. Amb l’ajuda d’una psicoanalista, en David passarà per diferents estadis en un camí cap a l’auto-descobriment.

Tot i aquest començament tan misteriós, Mantícora ni s’acosta a una novel·la policíaca. Evidentment no he pogut evitar sentir-me atreta pel misteri sobre la mort del magnat Boy Staunton (són coses que surten de dins), però al final em vaig dir “supera-ho i centra’t Roselles, que aquest no és tema”. 

Mantícora és una obra basada en les tècniques de Carl Gustav Jung, que va ser un dels psicòlegs pioners en el psicoanàlisis. Es podria dir que era com Freud, però sense la obsessió de que el sexe fos l’explicació de tots els traumes. Les tècniques jungianes s’aplicaran per repassar i desgranar la vida i els somnis d’en David i entendre com ha arribat a la situació actual: la seva preferència per advocar la xusma, alcohòlic, desconfiat, sense haver mantingut mai una relació estable adulta… El més curiós es que es podria dir que en David no arrossega fets traumàtics d’abusos ni violència, que es solen fer servir com a excusa per tot. Tot gira al voltant del tracte amb les persones més properes, de com l’afecten, i de com s’imposen i li influeixen les personalitats més fortes per sobre de les més insegures, sensibles o dèbils. Evidentment ara no descobreixo la panacea, però m’ha agradat molt aquesta anàlisi de com els infants acaben influenciats pel comportament que tenen amb ells els adults més propers.

És una obra interessant, no es pot negar. A més al ser David un pacient, la psicoanalista s’obliga a fer servir un vocabulari més planer i així el lector també entén cada un dels estadis pels que passa. A vegades no convenç a en David, com tampoc em va convèncer a mi, i trobo que aquesta contraposició és un punt a favor.

La Mantícora és un animal mitològic amb cap humà, cos de lleó i cua de fibló. Segons la doctora, és habitual somiar amb ella enmig del tractament (encara que no la coneguis).

El final, en contra del que esperava, em va commoure. Mantícora no és una novel·la zen, res semblant a Siddharta o similar, si no que és més analítica, però coincideixen totes en que es suposa que el protagonista ha d’arribar a un moment de clarividència. Sóc una persona més aviat realista i poc mística, i alhora una idealista en cercar la pau interior. Per això  m’emociona arribar a aquests tipus de lucidesa amb mètodes tangibles e inesperats, perquè sóc més capaç de connectar-hi.

Aquest és el segon volum de la trilogia de Deptford, on cada volum és un personatge amb la seva visió personal sobre la vida i mort de Boy Staunton. 
Saltant-me la meva norma tallada a foc de començar totes les sèries pel principi, vaig començar pel segon de la trilogia per dues recomanacions de diferents persones. Al lector número 1 el primer volum no va provocar-li cap entusiasme, i al lector número 2 li va entusiasmar aquest segon volum, de fet vaig ser jo que li vaig informar que era una trilogia, i no va trobar a faltar llegir el llibre anterior ni posterior. Al lector1 encara no el puc jutjar, però si un dia us trobeu el lector2, passeu del que digui i simplement seguiu el vostre instint. El meu sempre m’ha cridat que les ordres de publicació estan per seguir-les. Si no, corres el risc de que a mitja lectura t’assalti la sensació de que en la història hi ha un buit, quelcom que es dona per fet que hauries de saber però que desconeixes PERQUÈ T’HAS SALTAT EL PRIMER LLIBRE.

Lector2, et vull dir una cosa: 

La relació de David amb els seus pares, i la d’aquests amb persones del seu cercle més íntim, probablement s’entengui millor si es llegeix la sèrie pel seu ordre. Tot i així faré una molt petita concessió i puc admetre que, segons el lector, és cert que es pot llegir com a una sola novel·la. Però jo no ho recomano pas.

M’ha agradat prou per llegir els altres dos volums, en un futur. L’autor no té un estil dens ni especialment complicat, però el tema i l’argument no m’ha provocat l’ànsia per llegir-la tot d’un cop ni lligar una novel·la rera l’altre. Però l’experiència ha estat curiosa, sorprenent, i quasi didàctica. 

Nota: 4/5

PERMAGEL, Eva Baltasar

Posted on by Roselles 

Editorial : Club Editor
Pàgines: 192  Any publicació: 2018

Premi Llibreter 2018

La protagonista de Permagel, de qui desconeixem el nom, té vora uns 40 anys i dos dels pilars fonamentals de la seva vida són les relacions íntimes poc compromeses i la idea del suïcidi, tal i com ens quedarà palès al llarg d’aquest relat. 
El títol fa referència a una capa de la terra que no es desglaça mai. I així és ella, una dona que arriba a la maduresa sense que s’esquerdi la seva capa de gel.

Ens els escrits de l’Eva Baltasar es reflexa que és poetessa consagrada. És una obra poèticament intimista i descriptiva, aprofundint en les vessants d’un personatge que no deixa de ser estàtic gran part de la novel·la fins que cert fet fa que hi hagi un avanç important.  

Per aquesta manca d’evolució m’ha donat la sensació que per la construcció de la novel·la l’autora ha agafat tot de texts de temàtica similar (l’erotisme i la mort sempre han estat uns potents temes poètics) i els ha sargit fins composar aquesta protagonista obsessionada pel suïcidi (que no ha fet mai cap pas real) i que únicament s’ha mostrat càlida en totes les seves relacions quan s’ha tractat de sexe, però alhora ha estat freda vers a qualsevol compromís. L’àmbit familiar és un aspecte important, potser decisiu per entendre aquesta indiferència emocional. Tot i així, admeto que costa creure que cap mena d’influència ha pogut esquerdar ni una mica aquesta gelor, però és una  falta de versemblança que tot hi ser-hi tampoc li he donat gaires voltes.

dav

Per desconèixer on volia anar a parar, a vegades m’ha neguitejat aquesta immobilitat emocional de la protagonista, i que la vida que ens dona a conèixer es centrés repetidament en els mateixos temes amb diferents contexts. Tot i així he pogut connectar amb ella i he gaudit de la prosa de l’autora i per on ens condueix. No és un text complicat, però té unes sinuositats literàries que exigeixen un pèl de concentració. Vull dir que a no ser que disposeu d’un gran poder d’evasió, us recomano que fugiu de l’habitació en el cas que tingueu una situació similar a una filla jugant mentre la parella veu la televisió, i busqueu-vos un racó per assaborir el text envoltats de tranquil·litat. Us ho dic per experiència. 

Nota: 4/5

EL PETIT PRÍNCEP, Antoine de Saint-Exupéry

Posted on by Roselles

Aquest llibre era el meu as a la màniga per quan em veiés justa de complir el meu repte d’un clàssic al mes. Però utilitzar-lo al segon mes del repte es que no anem pas bé, Roselles. Se m’ha encallat una lectura més temps de l’habitual, tot i que contra tot pronòstic ha estat profitosa. Però aquesta història ja serà en un altre post.

Què dir de El petit príncep? Doncs que fa masses anys que el vaig llegir. Tants que quan l’he rellegit no recordava gaire bé res, tants que en aquella època encara no tenia la capacitat de trobar-li els significats amagats ni les segones lectures. I El petit príncep és com una pel·lícula de Pixar on les criatures s’ho passen molt bé i els adults acaben plorant.

La història és més o menys coneguda per tothom: Un pilot es troba enmig del desert intentant reparar el seu avió. De sobte apareix de no se sap on un nen vestit com un petit príncep. Aquest petit príncep li explicarà al pilot que ve d’un altre planeta, un de molt petit, i que la relació que tenia amb una rosa el va fer fugir d’allà. En el seu viatge visitarà altres planetes, cada un habitat per un personatge que sol representar una (o varies) facetes negatives de la maduresa, fins que arriba a la Terra i es troba on és ara, xerrant amb el pilot. 

El petit príncep és una faula que critica unes facetes que tristament composen l’essència dels adults dins la vida moderna: les presses, el valor que li donem a les coses (bàsicament valor material), la ceguesa davant la vida i el que ens envolta, el fort lligam amb la feina, la monotonia….  I per contra valora l’essència de la infantesa, la seva manera de veure i prendre’s la vida, i també l’amor i l’amistat. Perquè com es sol repetir en aquesta història, el que importa més del món és allò que no es veu.

El text és molt tendre, ple d’encant, composada de petites històries i de matisos, i s’hi poden trobar múltiples metàfores que tracten sobre altres aspectes de la vida. Podem fer varies lectures, tot i que no té perquè agradar-nos totes. 

El petit príncep és molt recomanable pels adults, és una història dedicada especialment a ells. Ens caldria llegir-la de tant en tant per no deixar-nos endur (o perdre) per la maduresa.

Nota: 5/5

ALGO SUPUESTAMENTE DIVERTIDO QUE NUNCA VOLVERÉ A HACER (1), DAVID FOSTER WALLACE

Posted on by Roselles 

Títol original: A Supposedly Fun Thing I'll Never Do Again
Traducció: Javier Calvo
Editorial : Debolsillo
Col·lecció: Contemporánea
Pàgines: 160  Any publicació: 1997

Aquesta edició de butxaca de Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer és un reportatge/recull d’articles sobre el creuer d’una setmana al Carib que va fer David Foster Wallace com a encàrrec d’una revista.

I per què van triar-lo a ell? Era considerat un dels escriptors més icònics de la seva generació, un intel·lectual amb carisma que tenia la virtut de reflectir i desgranar la incomoditat i frustració personal que li provocava la societat actual amb un marcat estil propi. Per això aquest reportatge no va ser encarregat a qualsevol: volien saber com viuria en DF Wallace aquesta experiència.

En DF Wallace té una personalitat peculiar. És divertit, irònic, capficat i multifòbic. És extravagant, pels innumerables i eterns peus de pàgina (de fins a 5 pàgines!), pel seu comportament i per la manera de prendre contacte amb les persones. Però… en DF Wallace realment era així? Després de fullejar la seva biografia, que explica que “on Wallace no trobava quelcom extraordinari, s’ho inventava o ho manllevava”, em faig una idea. Jugava amb el principi de que si no es podia demostrar que no era cert, tampoc tenia perquè no ser-ho. Per tant quan explica algun fet o algun episodi de la seva vida personal com a verídic, és periodista i alhora personatge fictici. Podem parlar d’ell en passat (pel seu decés) com en present al ser el protagonista d’aquesta història.

I en aquest viatge en DF Wallace és poc més que un pop en un garatge. Veu els defectes de tot el que el rodeja, però també és conscient de la seva pròpia incapacitat per adaptar-se o com el trastorna les facilitats oferides en un creuer de luxe. És extremadament sensible al seu entorn, i trobo una meravella la virtut de profunditzar en molts temes aparentant una falsa lleugeresa. 

David Foster Wallace va tenir un final tràgic. Es va suïcidar ara fa 10 anys, molt jove (46 anys), a raó d’una depressió que l’havia estat perseguint gairebé tota la vida. Hi ha passatges en els seus escrits que es pot intuir quelcom (però potser sóc jo que m’ho imagino).

Author David Foster Wallace. (Photo by Steve Liss/The LIFE Images Collection/Getty Images)

Em va decebre un xic quan a les poques pàgines del final vaig adonar-me que mancarien altres aspectes a comentar sobre el que se suposa que és un creuer d’oci. O potser és que abans d’acabar ja l’estava trobant a faltar. 

Admeto que tot i sentir-me atreta per aquest autor des de fa molt de temps, em sentia intimidada per estar tan divinitzat. I la realitat és que si teniu curiositat per conèixe’l, no sé que coi esteu esperant. Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer  és una lectura recomanable, distreta, e ideal per deixar-se captivar per primer cop per en DF Wallace. 

Un apunt: Aquesta edició de butxaca només té els articles sobre el creuer. La versió menys econòmica (i amb el mateix títol) té varis articles i tesis més, per això aquest (1) que acompanya al títol de la capçalera. Com que ja m’he encarregat de tenir-lo a les meves mans, més endavant faré una ressenya d’aquesta altra versió.

Nota: 4/5

TOTHOM HAURIA DE SER FEMINISTA, CHIMAMANDA NGOZI ADICHIE

Posted on by Roselles

Títol original: We Should All Be Feminist
Traducció: Scheherezade Surià
Editorial : Fanbooks (Grup62)
Col·lecció: No Ficció
64 pàgines. Any publicació: 2018

Aquest breu assaig feminista és la transcripció d’una xerrada que va fer la Chimamanda Ngozi Adichie pel TEDxTalk.

És un llibre molt curtet i també hi ha poca cosa a comentar: És informal i amb conceptes feministes molt bàsics i senzills. Estan basats en un context social i cultural sobretot nigerià, del que pots empatitzar però costa sentir-se identificada. Abusa molt del recurs de “tinc un amic/amiga/veïna/conegut” i del “un dia em va passar que…”, i fa la sensació de que tot plegat és un recull d’anècdotes desordenades i el seu posterior anàlisi amb una denúncia feminista. Té molts punts en comú amb l’altre assaig de la mateixa editorial, Estimada Ijeawele: Manifest feminista en quinze consells, però aquell em va agradar més per la visió més àmplia sobre el tema i perquè estava millor estructurat.

No diré pas que no el llegiu si cau a les vostres mans, però tampoc és necessari anar-lo a cercar. Com a bona alternativa, podeu veure la xerrada.

Nota: 2/5

LA DESAPARICIÓ DE STEPHANIE MAILER, JOËL DICKER

Posted on by Roselles

Títol original: La disparition de Stéphanie Mailer Traducció: Imma Falcó Editorial : Edicions La Campana 656 pàgines. Any publicació: 2018

Al 1994, el Jess i el Deker van tancar amb èxit un cas de quàdruple assassinat, però els va repercutir de per vida. 20 anys després, la periodista Stephanie Mailer es posa en contacte amb el Jess i li insinua misteriosament que es van equivocar de culpable. Aquella nit, la Stephanie desapareix.

Amb La veritat sobre el cas Harry Quebert, Joël Dicker es va guanyar un gran públic, i ha anat publicant regularment amb un èxit gens menyspreable. Precisament aquella novel·la que el va portar al reconeixment popular va ser la que vaig llegir fa uns anys. No en vaig fer ressenya, així que l’únic que recordo i puc dir amb certesa es que la vaig trobar entretinguda, amb algun gir interessant.

Fa poc em van regalar La desaparició de Stephanie Mailer, la publicació més recent. Qui em coneix i/o qui visita de tant en tant el meu blog, sabrà que les novel·les policíaques m’encanten, així que em va fer molta il·lusió. Llàstima, però, que ha resultat ser una novel·la horrorosa.

Els personatges principals, un trio investigador format per el Jess, el Decker i l’Anna, són totalment plans, grisos, incapaços de connectar amb el lector. I no només això, si no que també són idiotes. El llibre viu d’una investigació deficient de principi a fi, tant en el passat com en el present, així que l’autor (l’idiota principal) esquiva tant com pot el que és obvi per trigar centenars de pàgines en arribar a certs punts de la investigació.

A l’autor, però, no li sembla suficient amb un cas d’assassinat que s’està portant de manera pèssima i plena de incongruències. També insereix a la babalà multitud de subtrames amb la vida i miracles d’alguns personatges secundaris, de poc interès i la major part amb una aportació a la història principal totalment nul·la.

Parlant de saldo, els personatges secundaris no només són clixès, a més tenen tan poca credibilitat que resulten esperpèntics. Més d’un cop em vaig preguntar si es que estava llegint un llibre d’humor i no me n’havia adonat.

L’alcalde Brown, com l’alcalde de Tiburón, té molta cura del turistes.

Però bé, encara ens queda l’estil narratiu de Joel Dicker, que tot s’ha de dir, és magnífic. No, ni de conya. De debò creieu que després de tants disbarats hi ha alguna cosa que es pugui salvar? Ha estat incapaç de provocar-me cap emoció empàtica, de donar certa ambientació a la trama o a les altres històries, de dotar als personatges d’alguna personalitat,… Si en més de 600 pàgines no hi ha ni un diàleg creïble! I no manquen unes escenes tan artificials que fan avergonyir.

La sensació final és, evidentment, que he llegit un molt mal llibre. Un refregit de tòpics, personatges insulsos, històries mal muntades,… Una novel·la immerescudament publicada, i totalment immerescut el que pagues per ella.

Un apunt: Sóc la única que li sona extrany veure EL Jess i El Decker en comptes d’En Jess i en Decker? O de que el títol no sigui “La desaparició de LA/l’Stephanie Mailer”? O potser em falta més familiaritat amb les traduccions catalanes? Nota: 1/5

PEDRO PÁRAMO, JUAN RULFO

Posted on by Roselles

Editorial : Planeta Col·lecció: Booket 132 pàgines. Any publicació: 1955

Juan Preciado, tal i com li va prometre a la seva mare en l’últim alè de vida, viatja cap a Comala a conèixer el seu pare, Pedro Páramo. Juan Preciado va marxar de Comala quan era petit i pràcticament no recorda res, però la imatge que té del poble va lligat a les encisadores històries que li explicava la seva mare. Però quan arriba s’enduu una desagradable sorpresa, i es que es troba amb un poble fantasmal on sembla que no hi habiti ni una ànima.

La novel·la consta bàsicament de dues parts, una amb un Juan Preciado participatiu i l’altre totalment d’oient. En la part en la que intervé activament ens trobem amb una Comala aparentment desèrtica i abandonada. És un text oníric i enrevessat perquè hi participen moltes veus i les històries es van creuant. És una forma que té l’autor de traspassar al lector la sensació de no saber ben bé quin món trepitja, si el real o una mena de purgatori, si els personatges amb qui es troba són vius o espectres.

Al arribar la segona part, on Juan Preciado fa d’espectador, el text flueix més fàcilment. Coneixerem la Comala de la mare de Juan Preciado, i també la història de Pedro Páramo, que en l’altre part només havíem tastat petits bocins de la seva infantesa. En aquesta part ens trobem que a la mort del pare d’en Pedro Páramo, aquest capgira els deutes que té amb els veïns i es converteix en el cruel cacic de la zona. Ho va sotmetre tot menys una voluntat i un fet impossibles de controlar: l’amor i la mort.

Pedro Páramo és un clàssic de la literatura mexicana, i no és una novel·la fàcil. És altament probable que en una primera lectura aquesta història no s’acabi d’entendre del tot, i se li afegeix la petita dificultat de que està escrit en un preciós mexicà poètic i alhora col·loquial. Però al endinsar-se en una segona lectura, llegir Pedro Páramo es converteix en un exercici literari apassionant. És un repte, un gran trencaclosques del que és necessària aquesta segona lectura (com a mínim, però crec que suficient) per entendre els engranatges i què ens està mostrant l’autor. És fascinant i engrescador quan la boira es va dissipant i comences a lligar caps, i us asseguro que he al·lucinat al adonar-me de la seva manera de lligar les diferents veus i escenaris. Val, no és una lectura fàcil, i m’ha sigut necessària una petita guia en la segona lectura, però m’ho he passat teta.

Nota: 5/5