És per tu si busques: assaig actual, assaig político-social
Ofendiditos és un assaig sobre la censura que s’aplica avui dia a les xarxes socials, principalment al poble, quan aquest es rebel·la a través del medi més directe que té. El terme ofendidito parteix d’una campanya de la dreta/ultradreta (dominada per homes blancs heterosexuals) per preservar el seu status quo. La seva manera d’actuar és que manipulen/denuncien el que s’entén com a “políticament correcte” com un acte de censura que restringeix la (seva) llibertat d’expressió, i contraataquen fent burla sobre aquesta població que no els segueix el rotllo perquè segons ells o bé són massa sensibles o simples ignorants. Sí, exacte: els que diuen ser censurats són en realitat els censuradors.
Si critiques el seu estudi-barra-opinió sobre la superioritat intel·lectual de l’home envers la dona, ets ofendidito o feminazi. Que no els deixes fer acudits sobre gitanos? Ofendidito. I si no et fa gràcia el seu article sobre els pits de la Christina Hendricks: FE-MI-NA-ZI. Curiosament aquests que es queixen que se’ls vol silenciar solen tenir un altaveu privilegiat en xarxes socials i mitjans de comunicació. Una tribuna d’or ben exclusiva.
L’assaig explica l’origen d’aquest aparent neopuritanisme, com solen anomenar els que senyalen als ofendiditos. De com ploriquegen insistentment d’estar patint una caça de bruixes (“hordas” i “linchamiento”: conceptes aplicats ara al ciberunivers). De com aquesta campanya de la dreta es gesta i desenvolupa a EEUU (tot i que és pre-Trump, en Trump i els seus detractors són un exemple ben popular); com a França sorgeix amb el #metoo i el #notallmen, i com acaba arribant aquí i s’aplica en diversos medis de comunicació i xxss. I com que tot és política, acaba sent extensiu a la reinterpretació de les lleis (una “reinterpretació” no serà mai objectiva i imparcial), especialment de la Llei Mordassa.
Fer tot aquest recorregut en poc més de 80 pàgines ja dóna a entendre que ens trobem amb un assaig superficial. La idea i les intencions es capten, però a mi m’agrada capficar-m’hi de ple quan un tema m’interessa, i he trobat a faltar context i concreció, i una millor connexió entre temes. Sovint és evasiu, sobretot en parlar de casos concrets que passen aquí, suposo que per evitar conflictes (autocensura en un llibre sobre la censura?). I a mi això no m’ho pots fer, perquè per voler entendre el text necessito saber a qui o què fa referència, i d’aquesta manera fa que la lectura no flueixi amb la mateixa lleugeresa que el contingut. Per això un text que es pot llegir en una tarda a mi m’ha costat una mica més.
No li vull treure mèrits: t’ajuda a entendre què està passant, trobar la coherència, saber que res és inofensiu, detectar la manipulació constant per apoderar-se del discurs. Llibres com aquest són necessaris per intentar evitar aquests girs cada cop més cap a la dreta que patim i ens retalla en drets fonamentals. I que està passant aquí i ara.
Editorial Anagrama, Col·lecció Nuevos Cuadernos Anagrama, 2019. 85 pàg.
