SUICIDIO, Édouard Levé

  • Títol original: Suicide
  • Traducció: Julia Osuna Aguilar
  • Editorial : 451 Editores
  • 102 pàgines. Any publicació: 2008

Amb aquest títol, el tema central no és gaire misteriós: la mort auto infligida és la raó del llibre, en aquest cas la d’un jove de 25 anys. El narrador és un amic íntim que en una mena de carta/panegíric llarguíssim (és un llibre curt però un centenar de pàgines no deixa de ser un discurs molt llarg) es dirigeix directament al suïcida i evoca episodis de la seva vida.

Fa temps em van parlar sobre un petit experiment lector per aventurar-se en llibres completament desconeguts: quan les teves mans es dirigeixin cap el llibre que vols, fes que es desviïn lleugerament i agafa el llibre del costat. I més o menys és el que he fet en aquesta ocasió: estava buscant certa novel·la i en la lleixa on havia de trobar-la no hi era, però en canvi em vaig trobar amb Suicidio d’Édouard Levé. Encuriosida pel títol, però sense llegir-ne l’argument ni conèixer l’autor, me la vaig jugar.

I així comença:

Un sábado del mes de agosto sales de tu casa vestido para jugar al tenis y acompañado por tu mujer. En medio del jardín le haces saber que se te ha olvidado la raqueta en casa. Vuelves a por ella pero, en vez de encaminarte
hacia el armario de la entrada donde sueles guardarla, bajas al sótano. Tu mujer no lo ve, se ha quedado fuera, hace buen tiempo, disfruta del sol. Unos instantes después oye la descarga de un arma de fuego. Corre hacia el interior de la casa, grita tu nombre, se da cuenta de que la puerta de la escalera que da al sótano está abierta, la baja y te encuentra allí. Te has pegado un tiro en la
cabeza con la escopeta que habías preparado cuidadosamente. Sobre la mesa has dejado un tebeo abierto por una página doble. Con la emoción tu mujer se apoya contra la mesa, el libro bascula y se cierra antes de que comprenda que se trataba de tu último mensaje.

Me’l vaig cruspir d’una revolada. Aviat se’m va fondre l’interès per conèixer la raó de manllevar-se la vida del protagonista, i em va absorbir el retrat d’un personatge solitari, mesurat, poc parlador. L’amic omnipresent ens parla de principis, sentiments i cavil·lacions del difunt a través de les ocasions que tria per recordar-lo, i forma la imatge de qui ja no hi és. I sorprèn que desgrani escenes amb tant detall i certesa, tal grau d’íntima coneixença. Encara que el narrador remarqui que parla de dos persones diferents (ell i l’amic mort), el lector sospita que hi ha quelcom més, potser algun recurs literari que utilitza el narrador per parlar d’ell mateix. O fins i tot que sigui l’autor qui estigui parlant d’ell mateix.

A les últimes pàgines s’afegeixen uns tercets autobiogràfics presumptament escrits pel propi suïcida , on es reconeix el tarannà de la persona que s’ha anat mostrant al llarg del text. Aquí deixo alguns:

El enemigo me alienta
El combate me exalta
La victoria me resbala

El día me deslumbra
La tarde me serena
La noche me envuelve

Dominar me oprime
Padecer me esclaviza
Estar solo me libera

El ansia me lleva
El placer me decepciona
El deseo me recobra

La alegría me precede
La tristeza me sigue
La muerte me espera

Un cop finalitzat, no aconseguia despatxar la sensació que en aquest llibre hi havia alguna cosa més. I per esbrinar-ho potser hauria de recórrer a l’autor: qui és Édouard Levé?

Édouard Levé va ser un artista, fotògraf i escriptor francès. La seva biografia i obra és molt curiosa, us animo a fer-li una ullada. Però em vaig quedar garratibada al saber que es va suïcidar pocs dies després d’entregar aquest manuscrit al seu editor. Ara tot tenia sentit!

Nota: 4/5

CAP A LA BELLESA, David Foenkinos

  • Títol original: Vers la beauté
  • Traducció: Pau Joan Hernández
  • Editorial : Edicions 62
  • Col·lecció: El Balancí
  • 224 pàgines. Any publicació: 2018

A l’Antoine, un reservat ex-professor d’art, el contracten com a vigilant de sala d’un museu. Visiblement arrossega alguna pena, i aquesta feina sembla una mena de penitència. La directora de recursos humans té curiositat per aquest home que va deixar de ser professor d’un dia per l’altre i es va recloure en un museu. El que li passa a l’Antoine es que no s’ha refet de la tràgica història d’una alumna, una jove promesa de la pintura.

David Foenkinos embolcalla els textos amb cura. No sempre m’agraden les garlandes, però amb aquest autor em sento molt còmoda. Per això el segueixo llegint tot i veure la trampeta, l’artificiositat. M’ha decebut que la història busqui intencionadament el drama, la llàgrima fàcil, a través de silencis artificials i malentesos poc creïbles. Tota aquesta mecànica serveix per aplanar el camí que farà despenyar-se als seus protagonistes. A més, l’alumna que cau en desgràcia m’ha recordat molt (massa) a la Charlotte Salomon, del llibre també d’en Foenkinos Charlotte, com si l’autor volgués repetir una fórmula que li va funcionar.

No m’ha desagradat, però tampoc m’ha convençut.

Nota: 2’5/5

REWIND, Juan Tallón

  • Editorial: Anagrama
  • Col·lecció: Narrativas Hispánicas
  • 216 pàgines. Any: 2020

Hi ha una gran explosió en un edifici de París. En un dels habitatges més afectats hi conviuen un jove grup d’universitaris d’arreu de d’Europa, que malauradament en aquell moment celebraven el seu habitual sopar d’amics. Cinc veus explicaran com assumeixen i conviuen amb una tragèdia tan ferotge, què suposa pels supervivents i per la gent del seu voltant.

Els capítols estan definits per aquests cinc monòlegs, així que la novel·la és llegeix tan fàcilment com si fos un recull de relats vinculats. Els narradors (víctima, germana, pare, amics,….) es mouen entre el record, el present i el futur. Personatge i lector acabem compartint reflexions i preguntes, que volten amarga i desesperadament sobre quina merda de vida, que et fot aquests regirades sense que ni tan sols ho vegis venir. Poden superar ells la mort d’una filla, d’un germà, de la seva millor amiga? Aquests diferents punts de vista sobre la pèrdua fa que hi connectis d’una o altra manera, i això la fa emotiva, dura, impactant en algun moment. Per sort les frivolitats rotllo Mr. Wonderful no hi tenen cabuda, aquella mena d’obligació malsana de que malgrat les circumstàncies s’ha de ser positiu i tal.

Els contres, poquets: m’ha sobrat una veu (no m’he acabat de creure el personatge de la llibretera), i un parell de situacions són massa artificiosament casuals o dramàtics. Sobretot al final, on es revela un fet en concret que trenca amb tota la línia que tenia fins ara. Per mi un claríssim “no feia falta”, i al ser just al final, resta en el resultat. Tot i així, no deixa de ser una bona lectura.

Nota: 3’5/5

EL SILENCIO DEL BOSQUE, Tana French

  • Títol original: In the woods
  • Traducció: Isabel Margeli Bailo
  • Editorial : RBA
  • Col·lecció: Sèrie Negra
  • 688 pàgines. Any publicació: 2007

Prop d’un poblet irlandès, en una excavació arqueològica apunt de desaparèixer pel pas del progrés (una autopista), troben el cadàver d’una nena en un antic altar mil·lenari. En el bosc del jaciment també hi va haver-hi un crim fa uns anys, del que només una de les víctimes va sortir amb vida. Casualment (anem sumant casualitats) el supervivent és un dels investigadors encarregats del cas.

L’interès i el misteri es manté al llarg de la novel·la, però està regada d’un munt de clixés típics del gènere. A aquestes altures si vols fer servir l’amnèsia com a excusa per no resoldre un crim t’ho has de treballar molt perquè sembli creïble, que no és el cas. També fa tuf el que s’assenyali molt insistentment varis sospitosos, quan el vertader culpable (que ja el veus venir) es protegit per una investigació deficient. En una investigació correcte seria un pim-pam i alguns centenars de pàgines menys. (NO, no calien les quasi 700 pàgines – ES QUE NINGÚ PENSA EN ELS ARBRES?!?).

Els protagonistes són la parella d’inspectors que porten el cas, en Rob i la Cassie. Es creuen molt guais i molt graciosos, i tenen un tonteig continu d’adolescents d’institut. I al final passa el que ja es veu que passaria PER MOLT QUE NEGUIN DURANT MITJA NOVEL·LA QUE AIXÒ PASSARIA ENTRE ELLS. Res de nou sota el sol.

Té un final satisfactori? No, no té un final satisfactori. Si sustentes part de la novel·la en una història en la que li vas afegint sense parar elements misteriosos per enganxar al lector, també li has de donar, com a mínim, un final. O un final satisfactori, que no és el cas. Acaba a mig gas i resten temes pendents, que pel que he vist (no sé si correctament) no es resoldran en novel·les posteriors ja que no són els mateixos protagonistes.

És un llibre facilot i que enganxa, i sóc conscient que tots els elements que em desagraden a altres lectors els hi fa venir salivera. Així que si esteu en la mateixa situació que jo i aquesta pandèmia esteu llegint res i menus, si el que busqueu es passar l’estona amb una novel·la d’exigència zero, una novel·la que us resulti fàcil passar de les 10 primeres pàgines,… Segur que trobeu opcions millors que aquesta.

Nota: 2/5

1280 ALMAS, Jim Thompson

  • Títol original: Pop. 1280
  • Traducció: Antonio Prometeo Moya
  • Editorial : RBA Col·lecció: Sèrie Negra
  • 208 pàgines. Any publicació: 1964

El protagonista de 1280 Almas  és l’aparentment incompetent i molt curt de gambals Nick Corey, sheriff de la petita població de Potts County. Té una vida assossegada en la que bàsicament es dedica a dormir, menjar, bregar amb la seva dona i el seu cunyat, i fugir de les seves obligacions laborals. Però a en Nick se li complica la vida quan volen convocar eleccions per substituir-lo, i el seu adversari sembla un home intel·ligent, honest i íntegre, tot el contrari que ell.  

1280 Almas és un western negre amb tocs de comicitat, té un punt de violència i crueltat barroera que tant pot ser descarnada com divertida. En Nick es un llop disfressat de xaiet, li interessa no semblar una llumenera entre buròcrates, amants i populatxo. Però a Potts Coutny hi ha molt de llop (o hiena), pràcticament ningú té escrúpols i el cinisme és el modus vivendi general.

Si 1280 Almas no és un clàssic de la novel·la negra (que segur que ho és), si que puc assegurar que és de les novel·les que més he sentit anomenar dins del gènere, i feia anys que s’arrossegava dins la meva llista de pendents. M’ho he passat molt bé i segur que en llegiré alguna més de l’autor.

Nota: 4/5

CHARLOTTE, David Foenkinos

Títol original: Charlotte
Traducció: Mercè Ubach
Editorial : Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 224 Any publicació: 2014
Novel·la guanyadora dels premis Renaudot i Goncourt des Lycéens 2014.

Charlotte és la biografia novel·lada de la Charlotte Salomon, una pintora jueva-alemanya que als 26 anys i embarassada va ser assassinada només arribar a Auschwitz.

David Foenkinos es transforma en personatge per participar en aquesta història com a escriptor i investigador, seguint les passes vitals de la Charlotte. La protagonista provenia d’una família benestant, culte, i amb antecedents suïcides. La repercussió d’aquest drama s’arrossegarà al llarg de la vida de la Charlotte de moltes formes, tant en el caràcter de la Charlotte (melangiós, amb falta d’auto-estima i necessitats afectives) com en el comportament dels qui la rodegen.

Quan és conscient de la impossibilitat d’escapar de la violència degenerada dels nazis, la Charlotte elabora a corre-cuita una mena de composició de la seva vida, amb música, text i dibuixos, que va titular Vida? o Teatre?, i que va guardar un amic íntim fins anys després de la mort de l’artista.

La composició del text acompanya a llegir la prosa com si fos poesia, o més aviat com un conte, pel ritme àgil que enganxa de seguida. En el text no hi ha lloc per descriure res que no tingui vida, fins i tot sembla auster, i alhora és capaç de fer-nos arribar les emocions que senten i mouen els personatges.

 

M’ha agradat tant i tant que el Tió em va portar el llibre (una preciositat) on surten recopilats aquests dibuixos de la Charlotte, amb el text en anglès perquè no està publicat en català ni espanyol. I fa un any, la exposició itinerant de la Charlote que té el museu jueu d’Amsterdam, va visitar terres catalanes.

Nota: 5/5

LA INTRUSA, Éric Faye

  • Títol original: Nagasaki
  • Traducció: Anna-Maria Corredor
  • Editorial : Edicions de 1984
  • Col·lecció: Mirmanda
  • 104 pàgines. Any publicació: 2010

En Shimura-san és un solter de mitjana edat que gaudeix de la seva soledat en una petita caseta en un barri perifèric de Nagasaki. La seva tranquil·litat es veu pertorbada per un fet insòlit: tot i viure sol, els aliments de la nevera i el rebost minven quasi imperceptiblement (quasi és la paraula clau). Així que decideix posar una càmera dins de casa, i observar el que passa mentre és a la feina. I no creuràs el que passa a continuació.

La intrusa és una història basada en un curiós fet real que pel títol podem intuir de què va. Éric Faye s’inspira en aquest cas per endinsar-se i reflexionar sobretot en el que amaga la solitud, però també en les voltes que dona la vida.

Poques pàgines, senzill, distret… Es llegeix en una tarda. Es nota que l’Éric Faye intenta donar-li un estil japonès a la història, però segueix essent molt occidental. I això M’ENCANTA, ja que amb la literatura oriental em costa molt connectar-hi.

“Mai no m’han agradat els triomfadors.

No pas perquè assoleixen allò que pretenien, sinó perquè esdevenen la joguina del seu èxit, d’un Jo cec. El Jo a qualsevol preu és la fi de l’home.

La Crisi fa que els homes es tornin una mica més solitaris. ¿Què vol dir encara aquest nosaltres que surt a dojo en les converses? El nosaltres desapareix. En comptes d’agrupar-se al voltant d’un foc, els jo s’aïllen, s’espien. Cadascú creu que se’n sortirà millor que el veí, i això també, és probable que sigui la fi de l’home. “

Nota: 3/5

CICATRIZ, JUAN GOMEZ-JURADO

En Simon Sax és un programador informàtic a punt de fer-se ric venent l’app del segle. Personalment és irremeiablement tímid, i això el converteix forçosament en un solitari. Decideix resoldre aquesta situació buscant parella en una web que concerta matrimonis amb noies de l’est d’Europa (per allò de que el físic no importa). Coneix a l’Irina, una ucraïnesa espectacular i aparentment sincera en les seves intencions, però molt reservada amb el seu passat.

Com a tota literatura fast-food, no perd el temps amb preàmbuls. L’acció apareix de seguida sense permetre que el lector s’avorreixi. Però els defectes es van fent més patents, suportables al principi, insofribles amb el pas de les pàgines. Allarga excessivament les escenes, li dona massa voltes a tot, així que a la meitat de la novel·la vaig començar a llegir en vertical, parant atenció únicament als diàlegs. I vaig ser capaç de seguir la trama fins el final.

La narració és molt visual, fàcil i ràpid de llegir. Com un guió televisiu, vaja. I com a tal, tot és un clixé. Les escenes, les situacions, els personatges…

La comisaría es un lugar tosco y ajetreado en el que flota un aroma de lejía y desinfectante, en un vano intento de enmascarar un millón de otros olores desagradables: el sudor amargo de los policías, la comida basura sobre las mesas y el dulzor mareante de la colonia de las prostitutas esposadas a los escritorios. La máquina de café, una enorme impresora y el tono de llamada de los teléfonos compiten por ver cuál de los tres hace el ruido más desagradable, y todos pierden ante el repiqueteo de una taladradora que viene desde la calle.

(La clàssica comissaria que hauràs vist en totes les pel·lícules i sèries d’EEUU. Fins i tot amb el típic soroll del martell pneumàtic.)

Els protagonistes no acaben de ser creïbles. No són conseqüents, tenen unes actituds poc lògiques o naturals. Tinc la sensació que els forcen perquè vagin complint tots els clixés. I els secundaris més del mateix. Són un complement, amb una personalitat parcial i bàsica que serveix més que res per fer-li el joc a als protagonistes.

Juan Gomez-Jurado té una legió de fans i fa unes campanyes promocionals molt originals i còmiques, però com a escriptor a mi no m’ha convençut.

Nota: 2/5

ART, YASMINA REZA

Títol original: Art
Traducció: Josep Maria Flotats
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
Pàgines: 104 Any publicació: 1994

Amb aquest títol, la temàtica no té cap misteri: Art és una obra teatral que tracta sobre l’art. Quatre són els protagonistes: tres amics (en Sergio, en Marcos i l’Ivan) i un quadre, un Antrios (nom de l’autor).

Sergio està entusiasmat per la compra d’una pintura d’un gran artista. Marcos està desconcertat perquè el seu amic s’ha gastat un grapat de calers en “una tela d’aproximadament un metre seixanta per un metre vint, pintat de blanc. El fons és blanc, i si acluquem una mica els ulls, s’albiren unes finissimes linees blanques transversals.” A l’Ivan no li entusiasma la pintura, però percep en el quadre algunes sensacions que al seu parer el fan acceptable.

Sergio:  (sobre Marcos)… forma parte de esos nuevos intelectuales que no se contentan solo con ser enemigos de la modernidad, sinó que además se enorgullecen de ello.

Marcos (sobre Iván) Iván es un muchacho tolerante, y eso en materia de relaciones humanas es el peor de los defectos.

No acostumo a llegir teatre, però Art és planer, gens difícil de seguir i és llegeix d’una revolada. Irònica i amb una fina comicitat, cada personatge interpreta el seu rol: l’enamorat de l’art, el contrari a l’art, i l’equidistant. Les postures de cada un són defensades fins l’extrem, i es mouen entre l’aforisme i la demagògia. El debat, l’exposició de criteris és portat com un joc on l’espectador pot asseure’s a totes les cadires. Què és art? Tot és vàlid en l’art? Ens ha de venir algú a dir què és art, o l’art és tan subjectiu que ningú pot imposar les normes? Són algunes de les preguntes de les que potser en tindrem resposta. O no.

Nota: 4/5

PS: La Siri Hustvedt té molt a dir sobre el tema de la percepció de l’art i altres vessants. Val la pena fer-li una ullada als assajos de La dona que mira els homes que miren a les dones. 

RESUM D’ÚLTIMES LECTURES PRIMAVERA/ESTIU 2019

Com faig de tant en tant, em salto de dedicar-hi un post individual a cada novel·la i faig un resum de les lectures dels últims mesos. He enganxat una època fluixeta per varies coses, i no trobava les ganes de fer una ressenya minimament acceptable. Però em fa mal veure que l’última que vaig publicar és d’aquella horrible i decebedora novel·la d’en Dennis Lehane, així que anem a solucionar-ho.

Criadas y señoras, Kathryn Stockett.

Nota 3/5. Molt semblant a la pel·lícula, l’he gaudit més i tot. Ideal com a lectura d’estiu. Què dius, que ja no és estiu? Que sí, que encara queden 2 dies!

Adéu, Mr. Chips, James Hilton.

Nota: 2/5. Relat curt, sobre la vida d’un afable professor de col·legi privat anglès a principis segle XX. És evident que va a buscar la llagrimeta, amb un professor tendre amb història dramàtica al darrera. Psé.

Cómo ser mujer, Caitlin Moran. 

Nota: 5/5. He rigut molt amb la Caitlin Moran. És com una col·lega de festa que no es talla un pèl en parlar sobre varis temes femenins. Sí, el cap se li en va a vegades, però… es que hi ha algú perfecte?

Diapsálmata, Soren Kierkegaard.

Nota: 2/5. Confesso que no m’he acostat a Kierkegaard amb la intenció adequada. Vaig ensopegar amb unes reflexions seves amb les que d’alguna manera hi vaig connectar, i vaig pensar que amb ell hi trobaria alguna mena d’aullejament mental. Però a Diapsálmata no vaig trobar aquest alleujament. Són frases curtes, sense context, que em van deixar confusa. Enteneu-me, no és que degut al meu estat busqués un llibre d’autoajuda, res més lluny, (mentida, sí que buscava algo així) sinó que buscava una empenta cap a la introspecció, la reflexió, obrir-me, que no em deixes ofuscada (això és cert).

Las voces del desierto, Marlo Morgan. 

Nota:1/5. Em vaig emprenyar amb l’autora i no el vaig acabar. Per un moment me la vaig creure, vaig creure que el seu estrany i místic viatge pel desert australià, completament a mans dels aborigens, era cert. Després ja m’ho vaig prendre com una mena de paràbola. Però va arribar el moment del “fins aquí”. El que em va mosquejar del tot va ser quan explica que, davant seu, un aborigen té la cama trencada i fins i tot se li veu l’ós. Al dia següent l’aborigen està completament recuperat. I perquè? Perquè blablabla no sé què ancestral, i  blablabla desitjava curar-se. I culmina dient que metges i pacients no curen/es curen perquè no “hi posen ganes”.

Arte, Yasmina Reza. 

Nota: 4/5. Obra de teatre en que s’exposen tres postures davant d’una obra d’art, cada una representada per un membre d’una colla d’amics. Molt interessant i divertida.

La piràmide de fang, Andrea Camilleri. 

Nota: 3/5. El meu primer Salvo Montalbano en català. En Pau Riba Vidal tradueix molt bé, m’ha sorprès el seu estil i s’ha fet seu en Montalbano, amb un estil diferent a la traducció espanyola. A part d’això, és un altre llibre d’en Montalbano perquè els seus fans en gaudim. (Acabo de recordar que tinc un esborrany en commemoració de la mort d’Andrea Camilleri. A veure si recordo de revisar-lo i publicar-lo).

Justo, Carlos Bassas del Rey. 

Nota: 2/5. Ni l’últim Premi Hammet ha pogut superar la meva mala ratxa (així em sentia en aquell moment). En Justo és un jubilat amb una missió al cap, missió que anirem descobrint poc a poc, com les morts que es succeeixen al llarg de la novel·la. Si ets de Barcelona de tota la vida i a més un nostàlgic, t’ho passaràs bé recorrent carrers i records. Jo al final llegia en diagonal, perquè m’estava resultant un pelma. I al final no he connectat ni amb la història, ni amb la ciutat, ni amb la narració.

El extraño verano de Tom Harvey, Mikel Santiago.

Nota: 2’5/5. Ni en Mikel Santiago ha pogut superar la meva mala ratxa (de nou, pensava jo en aquell moment). Entretingut, però he trobat que als personatges els hi mancava ànima, naturalitat… Els vaig trobar freds. M. Santiago diu que volia fer un whodunit, un “qui va ser”, com feia l’Agatha Christie. Sí, és entretingut, però es nota que no calien 500 pàgines.

Las tribulaciones de Wilt, Tom Sharpe.

Nota: 3/5. En Wilt i la seva dona tornant a fer coses estrambòtiques en situacions insòlites. Alguns moments molt còmics, però segueix essent un personatge que no m’acaba d’enganxar.

La capital del mundo, Ernest Hemingway

Nota: 5/5. Relat curt, la meva paciència no ha tingut problemes en suportar-ho. A més, està prou bé. Està ambientada en una pensió a Madrid a principis de segle XX, amb els toreros com a tema central, que em sembla recordar que el tema li molaba al Hemingway.

Abierto toda la noche, David Trueba

Nota: 5/5. Els protagonistes d’aquesta novel·la són els Belitre, una família nombrosa i molt singular. Trueba barreja la comèdia (que a vegades frega l’absurd) amb moments emotius i dramàtics. He rigut,’ha encantat, m’ha emocionat, m’he enamorat d’aquesta família i de com escriu David Trueba. I és la seva primera novel·la! Hi tornaré amb l’autor, sense cap dubte.