Títol original: Le rouge et le noir
Traducció: Just Cabot
Editorial : Proa
Col·lecció: Enciclopèdia Catalana (qui té els drets exclusius, segons la meva edició)
503 pàgines.
Julien Sorel és el fill del fuster de la vil·la de Verrières, i a diferència del seu pare i germans, somia amb una vida militar plena d’aventures. Tot i no tenir aptituds per la vida religiosa, troba per aquest camí una via per escapar del destí familiar. La sort el situa com a preceptor dels fills de l’alcalde, el Senyor de Renal. Tot i la desconfiança i aversió de Julien cap a la classe noble, planeja seduir la Senyora de Renal com si fos un objectiu militar, amb desdeny inclòs cap a “l’enemic”. Però ambdós acaben essent víctimes del seu fervent amor correspost.
En l’època post-napoleonica, Stendhal es serveix de Julien Sorel, un anti-heroi, per mofar-se de la idealització de l’amor i criticar l’egocentrisme latent en cada membre de la societat. També critica la societat mateixa, per classista, oportunista, deshonesta i que es mou per pura enveja.
M’ha encantat. M’ha obligat a baixar la meva velocitat habitual de lectura, és enrevessat i molt introspectiu, però amb una narració excel·lent. Julien és un personatge molt interessant, molt contradictori. A vegades em feia dubtar del seu bon cor, i és que veu el nobles amb tant de menyspreu que mentalment no els tracta com persones, o potser si, però de la pitjor espècie. Tampoc es lliura la classe obrera, perquè Julien desconfia i jutja a tothom, fregant sovint la paranoia.
Hi ha cert erotisme en la forma que té Julien d’enamorar, sobretot a la Senyora de Renal, sense que quasi s’al·ludeixi al sexe. Les situacions compromeses i l’atreviment de Julien, de la que més endavant s’afegeix també la Senyora de Renal, va més enllà del límit que posa el seny. Passa el mateix amb la següent amant, la Senyoreta de La Mole, però no hi vaig trobar tanta passió, no vaig quedar tant encantada.
Stendhal de tant en tant es dirigeix al lector, d’una forma un tant col·loquial perquè no és exempta d’humor. Sobretot a través de Julien critica la societat amb ironia, pocs hi ha que no es deixin guiar per l’ambició amb una disfressa d’hipocresia.
Sobre el títol, s’entén que el roig és per l’uniforme de l’exercit i el negre per el dels capellans. També en la sinopsi es comenta que el roig és la passió i el negre la submissió. Jo diria que el roig és la passió, sense cap dubte, però que el negre són els pensaments obscurs de cada personatge, que els fan actuar de certa manera sempre amb un objectiu tèrbol.
Les dites que Stendhal intercal·la en cada capítol són, simplement, genials. A més molt encertades pel capítol que li pertoca, amb molt de mèrit perquè parlem de 75 episodis. Algunes de les que més m’han agradat:
♣
Heus aquí el bell miracle de vostra civilització! Heu fet del amor un assumpte ordinari!
BARNAVE.
♣
Amor! ¡En quina bogeria aconsegueixes fer-nos trobar plaer!
Cartes d’una religiosa portuguesa
♣
Paraules dites sense intenció,
trobades que són obra de la casualitat,
els transforma en proves evidents l’home d’imaginació,
si brilla una espurna de foc en el seu cor.
SCHILLER.
♣
¡Ah! ¡Cuán cruel es el intervalo que separa la concepción de un gran proyecto de su ejecución!
¡Qué de vanos terrores!¡Qué de irresoluciones! Se trata de la vida.
-¡No! Se trata de algo más: ¡del honor!
SCHILLER.
♣
¡Y me lo confiesa ella misma!
¡Detalla hasta las circunstancias más triviales!
¡Sus hermosos ojos, clavados en los míos,
reflejan el amor que siente hacia otro!
SCHILLER.
♣
¡Cuántas perplejidades!
¡Cuántas noches pasadas sin conciliar el sueño!
¡Dios mío…! ¡Conseguiré hacermedespreciable… hasta él me despreciará!
¡Pero él se va, se aleja!
ALFREDO DE MUSSET
♣
Su corazón no comprende al principio
toda la extensión de su desgracia:
está más turbado que conmovido; pero a
medida que la razón recobraba su
imperio, consigue medir mejor la
profundidad de su infortunio Para él,
ya no existen los placeres ni la vida,
su alma no siente ya ni puede sentir
más que las puntas aceradas de la
desesperación que la desgarran ¿Pero
a qué hablar de dolores físicos? ¿Hay
dolor sentido por el cuerpo
comparable a éste?
JUAN PAUL.
♣
¡La república! Hoy, para uno que esté dispuesto a sacrificarlo todo en aras del bien público, hay millares y millones de personas que no piensan más que en sus placeres y en su vanidad.En París se concede consideración a los coches, no a la virtud.
NAPOLEÓN, Memorial.
♣
La primera ley de todo ser, es su propia conservación, vivir. Sembráis cicuta y pretendéis ver madurar espigas.
MAQUIAVELO
♣
Si me entrego a ese placer con tanta prudencia y circunspección, dejará de ser placer para mí.
LOPE DE VEGA.
♣
Sacrificarse a sus pasiones, puede pasar:¡pero sacrificarse a pasiones que no se sienten! ¡Oh triste siglo XIX!
GIRODET.
♣
Porque entonces era yo un loco,hoy soy cuerdo. ¡Oh filósofo, que no sabes ver más que aquello que de momento hiere tu retina, cuán limitado es tu vista! ¡Tu facultad de ver no puede seguir el trabajo subterráneo de las pasiones!
GOETHE.
♣
(Com que ja no tinc el llibre a mà he recorregut a internet, per això el canvi català-castellà. )
Per contra (sempre hi ha un contra), comentar poqueta cosa: que m’he trobat alguns castellanismes, i m’ha fet pensar si aquesta edició no estaria traduïda del castellà en comptes del francès. Tot i així és una traducció correcta, doncs la narració és fantàstica. També hi ha algunes faltes d’ortografia (sobretot cap al final, curiós).
En resum, es mereix tot el temps que li he dedicat, he gaudit molt amb la seva lectura i és, definitivament, un llibre inoblidable.
Nota: 4’5/5
LLIBRES & ROSELLES 
Deixa un comentari