LA TORRE OSCURA I i II, Stephen King

Hi havia una vegada, en un altre temps i un altre món, un pistoler que perseguia l’Home de Negre. Aquest ser misteriós, aquest mag, aquest Home de Negre, tenia totes les respostes que buscava el pistoler, fins i tot de les preguntes que (encara) no s’havia plantejat. Però sobretot, sabria indicar-li el camí per arribar a la Torre Fosca. Anys i anys de persecució, el van portar a un desert etern del que si bé el pistoler sortia en vida, creia que probablement també en sortiria boig. 

L’Home de Negre no tenia totes les respostes. Però va guiar al pistoler a  invocar tres companys que s’unirien a ell. Aquests tres companys els trobaria a través de tres portes que el portarien en un altre temps i en un altre lloc. El lloc seria, concretament, Nova York. I el temps, entre els anys 60 i 80. I els companys no serien precisament els més adients per qualsevol aventura. 

Però… què és la Torre Fosca? Perquè el pistoler ha invertit tants anys de la seva vida, fins i tot jugant-se-la, per trobar-la? Quines respostes podrà donar aquest lloc? Quina és la seva raó de ser? 

Fa tot just un parell de dies que he acabat els dos primers llibres de la saga de set de La Torre Oscura, d’Stephen King. Potser si busqués per internet trobaria quelcom de semblant, però personalment no conec cap autor que hagi necessitat 7 llibres per explicar una història. Una història que si bé al principi t’has de carregar de paciència, després passa com un glop d’aigua en un cos assedegat.

L’autor, el qual feia molts i molts anys que no llegia, comença el primer volum amb un canvi de registre al que no ens té acostumats. Ell mateix ho admet, tant en les notes finals com en el pròleg. A l’inici ens trobem amb massa misteri i desconcert, massa imprecisió, amb una narració massa poètica que s’allarga massa i juga amb la paciència del lector. El traductor no ajuda gens, clar que tampoc és feina seva arreglar el que ha embolicat l’autor. Però si és cert que una traducció més acurada, unes paraules més precises pel que vol descriure King, ens hagués estalviat més desconcert i rellegir passatges que són pràcticament incomprensibles.

La retòrica de King, que ja normalment sol ser molt retorçada, en el primer volum és forçadament tan florida que no ens fa cap favor. El lector s’ha d’exigir continuar, s’ho ha d’agafar com un repte, una prova a passar. No es que sigui complicada a nivell intel·lectual, no es que calgui un intel·lecte superior a la mitja. Es que cal molta paciència per traspassar aquesta barrera imposada per l’autor/traductor i assumir que no entendrem del tot el que ens vol arribar a dir, si bé podrem intuir-ho si continuem amb la lectura. Al final, però, deixa una llavor que és impossible d’aturar, i com a mínim obliga a continuar amb el segon volum. Ni que sigui les primeres planes.

Aquest segon volum és molt King. És el King de sempre, es reconeix de seguida. No floreix(tant) la narració, però segueix endinsant-se en els petits detalls. En part exaspera, i en part meravella perquè en cada història de petits detalls fa un pas més per conèixer millor els personatges. No clar aclarir que els personatges no són gens plans. Qui ha llegit més d’una novel·la de King sap que els seus personatges no solen ser-ho mai, de plans. Són extrems, grans sacs de traumes i històries fantàstiques, amb comportaments inesperats, tot i ser més racionals que irracionals.

Com en altres històries de King, inclou els seus temes eterns, com és la baralla entre el bé i el mal, l’ambigüitat entre l’ètica i la moral, el poder de l’autor sobre la vida dels seus personatges…

A LA TV

En què ho podria comparar perquè algú se’n fes una idea de la trama i el tipus de gènere que tracta? Clarament amb Lost. Els autors de la mítica serie han begut molt d’aquestes pàgines de S. King, fins a un punt de semblar un plagi. Si es fes realitat el projecte de passar La Torre Fosca a una serie de TV, crearia moltes crítiques acarnissades entre lectors i espectadors.

El projecte, iniciat per JJ Abrams (tornem a Lost), a data d’avui s’ha suspès. Ballaven noms com Javier Bardem o Russell Crowe com a protagonistes. Personalment, m’agradaria més que agafessin actors semi-desconeguts (com a The Walking Dead) lliures d’estar encasellats, per assegurar-se la màxima fidelitat física i mental dels personatges.

NOTA: 4’5/5