Títol original: They Shoot Horses, Don’t They?
Traducció: Marta Martín
Editorial : Edicions 62
Col·lecció: Seleccions de la cua de palla
87 pàgines. Any publicació: 1935
Hollywood, 1935. Ens trobem enmig de la Gran Depressió: no hi ha feina ni diners, i són molts els joves que es dirigeixen cap a la meca del cinema per fer-se un lloc en l’indústria, sense que hi hagi sort. I enmig del rebuig, es coneixen Rob i Glòria. No es tracta d’enamorament, sinó de dues ànimes que busquen companyia i consol. Aquell mateix dia la Glòria li proposa a en Rob ser la seva parella en un concurs de resistència de ball: els oferiran menjar, llit, roba i assistència mèdica gratuïta mentre duri el concurs, que té com a premi mil dòlars. I, qui sap, potser algun productor de Hollywood acabi fixant-se en ells.
Pensava que es tractava d’una distòpia, perquè no creia que fos possible passar-se setmanes (i mesos!) ballant, amb breus descansos de 10-15 minuts. Però amb una googlejada vaig comprovar que aquests concursos van existir, fins i tot en altres països. L’autor tenia la intenció, i ho va aconseguir, de criticar feroçment el capitalisme, de com enmig d’una crisi econòmica s’aguditzen les ments perverses per aprofitar-se de la necessitat de les persones. Aquests participants estaran setmanes ballant davant d’un públic (que ha pagat entrada) i seran marionetes dels productors del concurs, que aprofitaran la voluntat dels concursants per fer més interessant l’espectacle. Us sona? Bé podríem estar parlant d’uns quants programes televisius actuals.
Si li busquem una segona lectura, també es podria entendre com una mena d’al·legoria de la vida: la rutina, les obligacions imposades, les ambicions frustrades, la recerca d’una idea de felicitat que no està a l’abast,… Alguns ballant la melodia que els hi adjudica la vida, altres que renuncien a continuar.
És una novel·la agre, i es que a més només començar sabrem que en Rob acaba matant la Glòria. La raó? Es va intuint al llarg de la novel·la, però fins al final no sabrem què va passar.
Nota: 4/5
Un apunt: la novel·la es va portar al cinema a finals dels anys 60, duent el nom original de la novel·la, que aquí es va traduir com a “Danzad, danzad, malditos”, protagonitzada per la Jane Fonda (i que es suma a la llista de pelis pendents de veure).
LLIBRES & ROSELLES 
Com pots llegir aquesta mena de llibres…
Saps que encara no sé els teus gustos literaris? Va, sorprèn-me, què t’agrada llegir?
Em… llibres tècnics? 😂
No crec que podria aguantar mai llegir novel·les negres, hi ha prou merda a la vida real com per no voler imaginar-ne més. Què t’hi atreu?!
Com que llibres tècnics? De química, d’informàtica, el manual del microones? Cap gènere de novel·la, o assajos?
M’atrau la història, el misteri i l’enigma. Però si t’hi fixes, no llegeixo només novel·la negra.
Ja que estem: què penses de les pel·licules xineses? Agrada no agrada veure’n?
Uf, amb el cinema tinc uns gustos molt occidentals, i potser fins i tot superficials. A tu t’agrada? Quina peli em recomanaries?
Doncs tècnics! De química, d’informàtica, de neurociència, d’esport, el manual de l’aparell de torn que calgui… Necessiten més enfocament, és a dir costa llegir-los quan et trobes cansat, però són coses pràctiques, contenen informació útil, ajuden desenvolupar el cervell i mantenir-lo en bon estat.
Xinés a part, fa anys que no llegeixo ficció. Em sembla com anar de putes, per posar-ho metafòricament…
Llegir ficció és com anar de putes? Ostres, no ho pillo. Però això m’ho has d’explicar.
Una cosa es que els llibres tècnics vagin bé, i una altra cosa es que t’ho passis bé! No provoquen cap emoció!
Si vols prova mirar els Huapi, és fantasia boja i cruel al més pur estil oriental. 😉
No trobo referències al cinema oriental Huapi. Dona’m alguna cosa més concreta!
A veure, no anem confonent les coses!! Jo m’ho passo bomba llegint llibres tècnics, eh? L’emoció que provoquen és sentir-te l’amo de l’Univers! No canvio això per cap altra emoció de les barates 😂
‘Anar de putes’ vol dir arribar a tenir sexe sense haver de treballar-te cap relació. Pagues i reps la gratificació a l’instant – o bé, *als* instants. L’equivalent amb lectura és:
pagar == el teu temps
la gratificació == l’entreteniment superfluu i momentani que el teu cervell rep endinsant-se al món virtual i la vida dels personatges del llibre que un cop acabat, ja s’ha anat al no res. Et sentiràs satisfet durant una estona – minuts/hores/un dia o dos – i has de tornar-hi. Oi que no sembla que surti a compte?
La teva teoria dels llibres és aplicable a: les pel·lícules, quan vas a menjar a un restaurant, quan jugues a un videojoc, quan vas a un concert, quan vas de viatge, qualsevol cosa que hagis de pagar entrada (sigui un parc d’atraccions, una experiència)… o sigui, és aplicable a qualsevol cosa que facis per pur entreteniment i plaer, i que tingui un cost, encara que sigui mínim. Però saps què Ahse? No som robots fets pel mateix patró. Si algú és feliç llegint el que llegeix, ningú l’hauria de qüestionar. A mi m’és igual el que llegeixis, si t’ho passes bé, és cosa teva. Com jo m’ho passo bé llegint el que llegeixo.
Huàpí son unes pelis, tens aquí la segona (mira-la i digues què et sembla):
Molt visual, molt maco, no dic que no. Potser algun dia la miri sencera, sembla que pot estar bé. El que penso es que si t’agraden aquest tipus de peli (cinema oriental de fantasia), doncs no deus anar gaire al cinema XD No és un gènere amb molts adeptes per aquí, crec.
No passo gaire sovint pels cinemas. No m’atreu tant la porqueria de Hollywood com per pagar per veure-la.
No et fa mal llegir novel·la negra? No et provoca nausea? Mal de cap? Allunyament del món real?
(per cert, ja pots tornar al bloc del Pons, ja no tenim CT-s sexuals)
Ho has entès malament Ahse… No torno perquè ja no hi ha CT sexuals 😂😂 Ja hi passo, el que passa es que no comento! Va, ja deixaré algun comentari al Pons per demostrar l’acte de presència.
D’aquest autor vaig llegir fa uns quants anys ‘Els sudaris no tenen butxaques’, en aquesta mateixa col·lecció de ‘La cua de palla’. Diria que també la van portar al cinema, però no recordo massa l’obra, la veritat. I aquest que ressenyes ni em sonava, però el nom en castellà que li van posar a la pel·lícula sí que em sona! De fet, em sona d’haver sentit el meu pare dient això, i suposo que venia de la pel·lícula, o d’alguna cosa relacionada que deien a la seva època.
Acabo de llegir la teva ressenya. Tenen coses en comú, com el transfons més que evident, i que tenen com un lleuger estil caduc, aquella sensació de que et grinyola, o que t’ho has de rellegir perquè tal i com està narrat no has entès ben bé que vol dir. I quan has llegit uns quants de la mateixa editorial amb sensacions semblants, no saps ben bé qui té “la culpa”: l’editorial, la traductora o l’autor. No ho he comentat a la ressenya perquè he volgut anar a la història, que acoblant-te al context la he trobat molt bona com a relat curt.
Suposo que el teu pare la deu fer servir quan veu a la gent convertir-se en ramat d’ovelles, o quelcom semblant 🙂
Si has llegit un llibre i no ets capaç de fer-ne un comentari incloent amb la teva opinió és com si no l’haguessis llegit. I no val que aquí vagis disfressat de conill verd!
Ufff, no sé, ho trobo una mica depriment tot plegat. I crec que ha de ser una bona novel·la, però ara com ara em ve de gust alguna cosa per evadir-me de la realitat. Potser més endavant.
Hi ha llibres que venen, i llibres que els tries. Aquest és d’aquells tipus de llibres que et passa per davant i sense pensar-t’ho gens, sense saber de què va, l’has començat a llegir per ves a saber quina raó, i acaba essent una agradable sorpresa. Ni tant sols a darrere posa res de l’argument! Així que et recomano això, que deixis que el llibre vingui i no que el triïs. Això sí, ni punyetera idea de com t’ho faràs hahaha
No en sabia res d’aquesta novel·la fins que Navona la va publicar a la seva meravellosa col·lecció d’ineludibles. És una de les meves pròximes lectures, la teva és la primera ressenya que llegeixo i té molt bona pinta!!
Una abraçada
Bones Jan! L’hi he fet una ullada a la col·lecció i aposto a que l’edició i la traducció són més acurades que la meva edició. Segur que gaudiràs de la seva lectura! Estaré al cas de la teva ressenya.
Una abraçada per tu també!
Per què llegeixes traduccions, no saps anglès? Jo em pensava que eres de lletres!?
Has vist la tal peli anomenada “Citizen Kane”?